Havia una vegada, en un país molt llunyà, un nen que és deia Jess, tenia 12 anys i faltava poc pel seu aniversari i cumplir 13 anys! era molt simpàtic i agradable. Vivia amb la seva família, en una casa petita als afores de la ciutat. Són ell, tres germanes que es diuen: Wendy, Demi i Vanessa, i els seus pares. Un dia, va anar amb la seva bici, al seu lloc preferit… LA CASCADA!.

Era el seu lloc preferit per relaxar-se, i olblidar-se dels problemes del seu entorn. Un dia, va descubrir que darrera de la cascada i havia una porta secreta, quan va entrar va veure amb una persona, es va apropar i va veure que no era una persona, era… UN EXTRATERRESTRE!!!. Quan el va veure, es va asustar, perquè feia por, quan estava a punt de marxar corrents, el extraterrestre li va dir:

-No marxis corrents! No et faré res!

I el Jess es va quedar congelat quan el va parlar, es va girar i li va dir:

-Hhoollaa, em diic Jess iii tu?

-Hola, jo em dic Gloss! Encantat de coneixer-te!

-Igualment!

-I una cosa?

-Digue’m

-Que fas aquí? En aquesta cascada sol?

-Doncs que els meus companys, m’han deixat aquí!

-S’han olvidat de tu?

-Si, i no trobo menjar, ni res…

-Doncs si vols, pots vindré a casa meva!

-Aaa! Gràcies!

-Però amb una condició

-Quina?

-No facis soroll, perquè els meus pares estan a casa dormint…

-Vale, ni un soroll!

 

El Gloss va seguir al Jess, per anar a casa seva… A l’arribar, la germana del Jess, la Wendy (que era la més petita de les tres germanes) li va preguntar:

 

-Què fas Jess? Què és això que està al teu darrera?

-No t’importa. Fuig d’aquí!

-Si no me dius qui és, li diré a la mare que has portat una cosa rara a casa, i ja saps com es posa…

-No li diguis res a la mare!

-Doncs digue’m qui és!

-És un amic meu, que ha vingut nou al poble, ja està, contenta?

-Si jaja!

 

El Jess i el Gloss, van continuar caminant fins arribar a la cuina.

 

-Bueno Gloss, aquí tens la meva cuina, agafa algo de menjar i de beure, i pugem cap a dalt.

-Vale

 

Després de que el Gloss agafés menjar i el que volia, van anar cap a la habitació del Jess.

 

-I bé, aquí tens la meva habitació

-Ja ja

-Bueno està una mica desendreçada, pero bé, quasi sempre està així

-Ja ja vale

-I bueno, et vols quedar a dormir a casa meva?

-Vale, però… els teus pares deixaran quedar-me a dormir… a mi?

-Ostres … espera… tinc una idea!

Els Jess li va donar una disfressa de nen al Gloss, perquè sembles, algun nen nou que ha vingut al poble.

-Mira pos te quede bé!

-Ja ja gràcies!

-I bueno crec que els meus pares ja s’han despertat, perquè sento passes que venen cap aquí, segur que ha estat ma germana petita, segur que els hi ha dit que hi ha un desconegut a casa

-Ara no passa res, perquè vaig disfressat de nen.

 

Els pares del Jess, pujen a la seva habitació, obren la seva porta, amb cara d’enfadats, i li diuen:

 

-Jess, que és això que m’ha dit la Wendy?

-Què t’ha dit?

-Què ha vingut com una mena de persona verda.

-A ja, ha vingut un extraterrestre a la meva habitació.

-On està?

-Què és broma dona, que en veus algun?

 

La mare del Jess mira a la seva habitació i veu al extraterrestre, però com que anava disfrrssat de nen, sabia que era algun amic del Jess, i van passar 2 mesos, i els amics del Gloss no van aparéixer, i el Gloss es va quedar tota la vida a casa del Jess, sense que la seva mare sapigués que era un extraterresre…

 

I el Gloss i el Jess van ser tota la vida amics, i ningú savia que el Gloss era un extraterrestre…

 

I conte contat ja s’ha acabat!

 

Raquel Vivó

Había una vez una niña que caminaba por el bosque cuando de pronto se asomó un lobo y le dijo “haremos un trato” le dijo a la caperucita roja y le dijo que el trato el que llega primero a la casa

de su abuela. “Yo iré por el camino más largo y tu por

el camino más corto” dijo el lobo. Y el lobo había intercambiado la dirección el se había ido por el más corto y ella por el más largo.

Y entonces el lobo le ganó llegando a la casa de la abuelita y el lobo vió unos que cortaban leña y el lobo tocó la puerta de la casa y la abuela y le abrió la puerta como sabia que la caperucita

roja se tardaria en llegar se espero un buen rato para comerla a la

abuela de caperucita roja cuando su abuela estaba en la cama para

dormir el lobo le comió y cuando llegó caperucita roja ya se había

comido a su abuela cuando tocó la puerta. “¿Quien es?”. “Soy la caperucita roja”. “ Pasa, pasa”. Cuando le entregó la comida le pregunto: “¿por qué tienes esos ojos grandes?” dijo. “Para verte bien”, “¿Y esa boca tan grande?”, “¿Y los dientes?”, “Es para poder comerte” y caperucita gritó y los que cortaban leña, entraron y le cortaron la barriga del lobo y le sacaron a su abuela de la barriga del lobo, y caperucita regresó a su casa de su madre por el bosque.

 

Erika Tejada

 

A l’edat mitjana, hi havia dos germans (un nen i un nena) que només tenien el cap en fer bromes pesades a la gent.

En Michael li va preguntar a l’Annie el que farien avui, L’Annie li va respondre en el que ella estava pensant tota la nit: ficar un pot ple de mel a en Lowis i tot seguit tirar-li plomes al damunt. A en Michael li va semblar un molt bona idea. Al vespre quan no feia molta calor o van anar preparant. Quan ja o van tenir tot preparat, només tenien que esperar a que sortís en Lowis al cap d’uns vint-i-cinc minuts va sortir en Lowis i li va caure el pot de mel al damunt. Quan ja tenia el pot de mel per to el cos l’Annie li va tirar les plomes al damunt. En Lowis estava molt enfadat i no parava de cridar al seu germà gran però no i era. En Michael i l’Annie no podien parar de riure de la cara que tenia en Lowis, per ells dos en Lowis semblava un ocell espantós. Però en Lowis els va dir que ja s’ ho trobarien algun dia. L’Annie i en Michael no li feien ni cas. A la nit en Lowis va anar al taller del seu pare i va agafar ceres de colors. Va entrar sense fer gens de soroll i va pintar primer la cara de l’Annie i la va pintar tota de color taronja i al Michael de color lila.

L’un demà al matí els dos germans és van trovar la cara tota pintada i van pensar que segur que va ser en Lowis i és van anar a disculpar a la casa del Lowis. En Lowis va acceptar les disculpes. I a partir d’ aquí els dos germans no van fer mai més bromes pesades a la gent.

Ara l’Annie i e Michael es dediquen a ajudar a les persones discapacitades cobran un sou just. I els caps de setmana estudiaven per treure un bon currículum i quan siguin més grans tindre una bona feina.

Al final en Lowis és va fer amic de l’Annie i d’en Michael.

 

Natàlia Costafreda

Fa uns quants dies els alumnes de 5é van anar a Egipte de viatge de fina de curs els alumnes estaven molt contents a l’autocar o mes pensaven el que farien . Els professors o mes xerraven de coses seves .Estaven contents els professors de que anaven a Egipte . Van arribar a Egipte hi ban anar a dintre de la piràmide . Ban fer dos grups de 6 persones nens i nenes . Els nens se van perdre hi u tocaven tot el David estava molt cansat i es va arropenjar a la paret hi ha la paret i havia un botó van començar a sortir punxes van començar a tocar parets van trobar un túnel ban baixar i van trobar les nenes. Les nenes també van tindre una aventura se van trobar una tomba la van obrir i va sortir una mòmia. Les nenes van marxar corrents la Paula va caure però per sort l’Àngels la va agafar i van marxar a un altre lloc. La senyoreta Dolors Barbe se va arropenjar a la paret de tant cansada. A la paret hi havia una palanca la Natàlia la va estirar i va començar a sortir sorra. L’Emma va tocar l’altra paret i va sortir un túnel on se van trobar amb els nens. Van fer una festa i se’n van anar a la botiga de records se’n van anar a casa. Els nens quan van arribar a casa van ficar al diari secret la historia . FI Paula Sarlé

 

Hi havia una vegada un grup de persones que van anar a celebrar la mona al Raconet. El Raconet és un tros d’una família que hi van a celebrar el dia de la mona, fi d’any… El dia de la mona va ser molt divertit perquè hi havien dos padrins que també jugaven a futbol i a bàsquet , després van arribar el Josep Ramon i la Júlia i van portar la casa de la KITTY de xocolata: “estava boníssima”. Per allà a les 10 del matí va arribar l’Anna, el Ferran i la Blau amb la figura de xocolata de la “Minnie” de mentre arribaven el Ferran, el David, el Dani i la Paula. El Josep

Ramon i jo jugàvem a tennis després a las 10:30 van arribar el Marcel, el Martí, l’Andreu i la Ester i vam fer un partit de bàsquet pares i mares contra nens i nenes.

Després va arribar la Susanna amb l’Victor i el Jaume. Desprès de començar coure la llangonisa va arribar un senyor que no sabiam qui ere; Ere un senyor de dal de les avionetes que venia a buscar una avioneta queq havia caigut al terre del bosquet. Desprès d’esmorsar ens vam assentar al costat de la picina a mullar-nos els peus ,. A les 13:30 del matí van coure els caragols, quan van esta fets vam deixar arrofredar-los i despres vam dinar allà a les 14:15 dinavam poc a poc perquè haviam dinat súper tard i ens en vam anar a dormir i fins a les 18:45 ens van alçar de dormir, ens vam rentar la cara i vam jugar a cartes tots junts i les 19:20 vam fer un partit de futbol i com que vam guanyar els nens el pare del Martí ens va fer una pilota de ferro cap allà a la nit vam senti un soroll estrany i vam marxar cap a casa de la Blau.

 

Ariadna Roca

 

 

 

Fa pocs mesos va passar una aventura molt alucinant a un nen que es deia Jan, Jan Pascual.

El nen tenia cinc anys era de família molt rica i aquest nen casi que no coneixia als seus pares, sol els veia els diumenges i el nen vivia amb la cangur que era una noia molt modesta, honrada, amable i tímida, es deia Alexandra Espinet però li deien Alex. Com ja es habitual cada tarda després del col.legi l’Alexandra portava a en Jan a la plaça “Joan Oró” on hi havia un parc pels més petits.

Un dia després de l’escola quan estaven al parc, en Jan es va trbar una capseta:

• Buah, què és això? Li vaig a pregunatr a l’Alex- dirigint-se cap a ella.

• -Què és això carinyo?- pregunta l’Alex.

• No ho se, ho he trobat per allà- contesta en Jan.

L’alex intrigada mirant la capseta es preguntava que podia ser aquell objecte tan estrany i mirant i mirant, es va trobar un botó. I es clar no se li va ocurrir res més que apretar-lo. Els dos assentats al banc, intrigats pel que podia passar…

• No passa res, es una caca aquesta capseta, llençe-la- diu en Jan.

I just llavors els dos assentats al banc disgustats… ¡BAH!

No se com, però va passar, van caure per un túnel, els dos espantats, no sabíen el que estava passant i llavors arriben al final del túnel i cauen en una colxoneta. Els dos es feien creus del que passava just llavors es van fixar que davant dels seus nassos hi havia una pantalla gegant amb un senyor en ella i els hi deia coses:

• Hola espía PPP ja ha fet la seva missió?-

Els dos no sabíen el que estava passant i just en aquell moment…

• Hep!, vosaltres no sou el agent PPP, que feu aquí? Això es una empresa ultra-secreta, bé, ara ja no ho és.-

La noia contestà seguidament:

-Nosaltres, son dos persones molt normals i ens hem trobat una capseta al parc, em apretat el botó i… ¡BAH! hem caigut per aquest túnel, estem espantats no sabem què és això- va dir la noia neguitosa i en Jan no deia res estava tan espantat que li tremolaven els peus.

• Això que dieu vosaltres de capseta es el mòbil GPS del agent PPP sense això no el podem localitzar i això es un greu problema perquè ell està a dintre d’un projecte, rescatant a un jove, bé això a vosaltres no us interessa, pero… m’heu de prometre una cosa, tal com t’havia dit és una empresa ultra secreta i no ens pot descobrir ningú o sigui que no ho podeu dir a ningú això, d’acord?

Els dos impressionats per aquell senyor de la empresa ultra secreta que va confiar en ells per guardar el secret.

Ells és clar, van dir que sí.

Aquella nit en Jan li va dir a la seva cangur:

• Jo de gran seré espia i em diré l’agent JJJ. Però no li puc contar aquest ultra secret a la meva mare.

• No!- va replicar ràpidament l’Alex-Es clar que no, es trencaria el secret.

• Bona nit Jan!

 

 

Fi

Lídia Borrell

Fa molts i molts anys, en un poble petit, amb una font molt molt gran, dins una plaça molt petita, era Artesa de Lleida, aquell poblet tan verd i petitet.

Havia la Vanessa Bela, que fa 49 anys que estudiava en aquella petita escola en aquell poblet tan verdet d’Artesa de Lleida, igual que Júlia Rola. Les dues dones que en aquells temps eren nenes van voler tornar al seu poble perquè volian fer una festa dels cinquanta anys, amb amics, professors, però allò no va resultar tan fàcil…

 

Les dues dones van arribar ala poble, a buscar els seus amics i professors. Van preguntar i preguntar on vivien però ningú no ho sabia, van mirar al llistin tots els noms i els telèfons de 11 persones que estaven en la seva classe en aquells temps, però tampoc no van trobar a ningú, on era tothom?, havien canviat de poble!, on havien anat?, on estaven?!.

Van deixar de banda els alumnes de la seva època, i van començar a parlar dels professors i van dir:

– Bé, doncs, deixem de banda els nostres companys, i ens dediquem als professors?_ va preguntar la Júlia.

– Si, venga, mirem al llistin i preguntem a les persones d’Artesa_ va respondre la Vanessa amb ànim.

Van fer tot això, i els resultats al llistin van ser 0, i els hi van preguntar a les persones i…els i van dir que l’Anna Morlans, estava de viatge a Estats Units, perquè era el seu cinquantè aniversari amb el seu marit, de casats, la Laia Griñó estava vivint a Vielha amb els seus pares, i la directora del col·legi, els hi van dir que estava morta, ja fa 16 anys. Les dues dones, es van quedar de pedra!!, que devia passar?!…

 

Al final sense esperanç, les dues dones Vanessa , i Júlia van anar a l’escola a veure com estava, si veian algú per casualitat…

Van anar a secretaria a parlar amb la nova directora, però no hi era !.

Pum!, de cop es van tancar les llums, no veien completament res, i és van espantar molt, van córrer a obrir les llums i …van trobar les 11 companyes d’infantesa, reunides allí, fent-li una sorpresa !!

Van començar a parlar i a parlar de la seva vida com cotorres, que si estaven casades, que si tenien fills…

 

Conte, contat ja s’ha acabat!!¡¡

 

Laia Pascual Espinet