Ben entrada la tardor se celebra a casa nostra una tradició popular i arrelada, la Castanyada, concretament el dia de Tots Sants, l’1 de novembre, i en algun lloc l’endemà, dia dels Difunts. Però uns quants dies abans aquesta fruita tardorenca ja omple festes escolars, fires, àpats familiars i, des de fa relativament poc, concorregudes celebracions de carrer.

La Castanyada i Tots Sants rubriquen que l’estiu s’ha esvaït definitivament. La terra, que ja ha llevat fruit, espera la sembra que fructificarà l’any vinent; els arbres perden les fulles després de tenyir-les de tonalitats diverses; i el fred comença a fer-se notar, després del bon temps.

Si hi pensem bé, no fa estrany que sigui per aquestes dates que, des de temps immemorials, la gent recordi els qui ja no hi són. La vitalitat de la primavera i l’estiu han donat pas a un paisatge dur i a un temps advers.

La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l’emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l’Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera, s’adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l’antigor.