Espanyoles a París, “moritas” a Madrid

JUAN GOYTISOLO

En l’actual temporada turística, la presència espanyola a Marràqueix pot difícilment passar inadvertida. Grups de joves i menys joves, proveïts sovint de tot el que és necessari per a la seva aventura “personalitzada” al desert, passegen pels socs de la medina vestits de Coronel Tapioca o exploradors d’El Corte Inglés. Trepitgen fort i robust, en una actitud de condescendència simpàtica amb els indígenes. Discuteixen en el cafès de compres i regatejos, de les maneres d’eludir la invitació perversa dels basaristes, de les seves trobades “casuals amb guies no oficials”, del perill hipotètic d’hipotètics carteristes. Una amiga em va referir la irrupció d’un mosso de mils butxaques, distribuïdes en el seu pantaló, armilla i gorra, en un dels estancs més concorreguts de la plaça. S’havia avançat a la cua dels que esperaven i va assestar contundentment al seu amo: “Eh, tu, dóna’m un paquet de ros marroquí!”. Em vaig recordar de la frase de Borges: “Els espanyols no parlen millor que nosaltres; parlen més alt”.

Aquesta arribada massiva de nous ciutadans europeus -ho som ja, per la gràcia de Déu, des de fa 14 anys- em recorda de vegades la que, al començament dels seixanta, es va bolcar a Espanya, ansiosa també de sol i exotisme. Parlaven potser de nosaltres aquells francesos i alemanys com nosaltres parlem avui dels moros? Mentre intentava establir un possible paral·lel entre ambdues situacions i els seus protagonistes, una compatriota admiradora com jo, va dir, “del Marroc i els àrabs”, es va presentar a saludar-me en una de les terrasses a les quals solc anar al capvespre. Havia seguit la meva intervenció en algun acte cultural madrileny i sintonitzava, va afirmar, amb les meves idees i sentiments.

“Sí, és un país retardat, però m’agrada. Encara que molts diguin que els moros són molt diferents de nosaltres i que no et pots fiar d’ells, si els eduques una mica, et són fidels i es porten bé. Figuri’s que a casa tinc una moreta del nord, que parla espanyol. La pobra no sabia ni un borall de la nostra cuina ni dels nostres costums, i he degut ensenyar-l’hi tot: com guisar, rentar la roba a la rentadora, parar taula… Si no li dius ‘fes això i això i allò’, es queda asseguda en un racó, amb fatalitat d’aquesta gent. Però és neta i molt escrupolosa amb els diners de la compra. De vegades m’oblido el moneder a casa i no m’ha faltat res mai …”

La música sonava de mode familiar en les meves oïdes. Encara que els emigrants espanyols dels cinquanta i seixanta del segle que ens deixa no naufragaven en pasteres ni havien d’escalar tanques amb torres de vigilància i filferro de pues, patien no obstant això de les humiliacions del racisme quotidià i administratiu dels països d’acollida. José Ángel Valente em recordava fa poc que el 1955, els que arribaven a l’estació de Ginebra eren separats dels resta viatgers i desinfectats pels serveis sanitaris suïssos.

De tornada a casa, mentre m’esforçava -interès útil- a posar una mica d’ordre a la meva biblioteca, vaig donar amb l’exemplar d’un manual destinat a ajudar les serventes espanyoles nouvingudes a França així com a les seves mestresses encara no ensinistrades en el maneig del lèxic domèstic en la nostra llengua indispensable al bon funcionament de la llar. Es titula Guide bilingue­  ménager, amb el dibuix d’una espanyoleta, amb davantal i còfia, imprès a París en 1964.

Per una sèrie de circumstàncies que no vénen al cas, l’apartament en què vivia amb Monique Lange es va convertir a la tardor de 1956 en un punt de cita de nombroses serventes de la regió valenciana (va ser l’any de la glaçada que va cremar els tarongers i, a conseqüència d’això, milers de peons agrícoles van emigrar amb les seves famílies a la pròxima, però culturalment remota, Europa). Gràcies al cercle d’amistats de Monique, vaig aconseguir col·locar a una bona vintena d’elles, de vegades en famílies tan il·lustres com la de l’etnòleg Levi Strauss. Els diumenges i dies festius, les bonnes -així anomenaven llavors les senyores franceses a les seves espanyoles- acudien a casa, soles o amb els seus marits, i allí discutien de les virtuts i defectes de les seves patrones i patrons, dels seus ritus i costums domèstics i estranys ritus culinaris. Un periodista aficionat al comareig de què tant abunden ara, hagués pogut compondre un saborós article clapat de negretes sobre les intimitats, grandeses i misèries d’alguns famosos.

Però torno al Guide bilingue ménager que l’atzar va posar en les meves mans. El manual es divideix en una sèrie d’apartats referents a compres, cuina, rentat, planxat, servei de taula, etcètera, la lectura de la qual, trenta i pocs anys després, em va saber a glòria. Per això em permetré reproduir-ne alguns paràgrafs per a il·lustració del lector d’avui:

“Deu vostè saber que l’Espanyola no és gandula, sinó dura al treball (sic) i no se’n queixa, sobretot si se sent en confiança. No s’inquieti si un dia troba la seva i cuina envaïda per un grup d’amics o parents espanyols, nouvinguts a França sense res per menjar, ni on dormir… però sobretot no pensi que ha d’hostatjar, a la força, a tot Espanya i que els Espanyols són uns invasors i uns frescos…”.

“L’Espanyol té el sentit del deure i no el de la reivindicació, tan volgut del Francès. En general, no es queixa i accepta la seva condició, amb aquesta fatalitat heretada de l’ocupació àrab”.

“No intenti tampoc discutir i raonar, utilitzant la seva lògica deductiva francesa. En la majoria dels casos, l’Espanyol no el comprendrà, perquè és més aviat intuïtiu”.

“Amb bona voluntat de les dues parts per adaptar-se, per acceptar mútuament les diferències de mentalitat… tindrà a la seva casa a una empleada espanyola fidel, treballadora i alegre…”.

Després d’aquestes generalitats sociològiques -el possible semblat de la qual amb les exposades per la bona senyora sobre la seva “moreta” seria pura coincidència-, el manual s’estén en consells i explicacions tocants a la neteja, el silenci, les bones maneres, tots els quals mereixerien una reproducció in extenso. Davant la impossibilitat de fer-ho, em limitaré a espigolar d’exemple les reflexions sobre la cuina:

“El treball de l’empleada espanyola consistirà a fer bé la cuina quotidiana i els plats francesos més corrents… És necessari que en endavant aquella s’oblidi dels costums espanyols, molt diferents dels nostres, i no se’n recordi sinó el dia en què la família francesa, àvida de novetat i folklore, li demanarà de (sic) fer un plat espanyol típic. El francès té un privilegi respecte a les altres nacions: té un fetge! Cuidi’l i conservi intacte aquest òrgan al qual (sic) ens interessem tant. No volem dir amb això que la cuina espanyola sigui immenjable ni menystinguda a França. Lluny de nosaltres tal afirmació, que seria contrària a la realitat i als nostres propis gustos! Però el francès està molt orgullós de la reputació de la seva cuina etcètera.

Vaig fotocopiar algunes pàgines del manual amb la intenció d’oferir-les-hi a la meva simpàtica interlocutora madrilenya; però no vaig tornar a veure-la en el cafè. Vaig escoltar, això sí, diverses converses sobre els moros i El Marroc. Malgrat les incomoditats del viatge i altes temperatures de l’estació, el desert sembla haver fascinat a tot el món (els seus habitants, molt menys). Però no vaig sentir cap comentari dels meus compatriotes a la lectura dels diaris, amb titulars referents al mur de la vergonya de Ceuta, al naufragi de les pasteres i al ball de màscares dels gils i cretins de Melilla. Probablement perquè es tracta de successos i fets succeïts en un planeta distint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *