Author Archives: Santi

Elegia 2 de Carles Riba

Súnion

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba, Obres completes I, Ed. Selecta, Barcelona, 1965.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO, Gabriel Celaya

 [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/laWOBCnAwFM" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,
cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades. Continue reading

Joan Rois de Corella

Balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

pennatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres.

I,al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il·lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla.

I, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

 

Del mal que pas no puc guarir,

si no em mirau

ab los ulls tals, que puga dir

que ja no us plau

que io per vós haja a morir.

 

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu.

 

Que el mal que pas no em pot jaquir,

si no girau

los vostres ulls, que em vulen dir

que ja no us plau

que io per vós haja a morir.

Ausiàs March

 (cantat per Raimon)

Aixi com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

Salvador Espriu

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  (recitat Ovidi Montllor)

 

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Vicent Andrés Estellés

ELS AMANTS

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/KbyGUNtVqXs" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La carn vol carn (Ausias March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

Gabriel Ferrater

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

G. Ferrater, Les dones i els dies, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62.

 

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

“Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers – Què son?”

Paletes:

manca una casa a la mançana.

“Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany”.

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

G. Ferrater, Da nuces pueris, edicions 62, Barcelona, 1968; p. 62

Maria Mercè Marçal

Cançó del bes sense port

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/A8XhmdIhFzo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

L’aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.

Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l’avenc,
gavines a l’escullera.
Carbó d’amor dins dels ulls
com una trena negra.

Carbó d’amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat al vent
com una trena negra.

Pare Esparver    cantat per Miguel Poveda

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.

La meva sang de cada dia
s’escola enllà de tu en el dia d’avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m’emmirallo en els més cecs deutors.
I em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l’ombra del meu mal.

Com l’assassí que torna al lloc del crim

havent perdut la memòria i oblit

i en el llindar troba qui creia mort

i se’n fa esclau sense saber per què

i es torna gos, i li vetlla el casal

contra la mort, contra aquest lladre absent

que pot robar-li el preu del seu rescat:

així tornava jo al lloc de l’amor.

Maria Mercè Marçal

Comentari del poema

El comentari del poema ha de ser el guió de l’exposició oral que fareu, per tant, ha de ser un text esquemàtic que ha de tenir l’estructura següent:

Introducció

  • tema de poema
  • context literari
  • importància en l’obra de l’autor

Anàlisi del contingut

  • explicar amb les vostres paraules el que diu el poema.

Anàlisi dels aspectes formals

  • estrofes, versos, rima…
  • figures retòriques

Relació entre la forma i contingut

  • Comparar el que explica amb la forma d’explicar-lo

Conclusió

  • Idea bàsica del poema
  • Aspectes que us han agradat
  • Aspectes que no us han agradat

Per ajudar-vos a fer el comentari del poema aquí teniu en versió versió word un resum de teoria literària.

També us he preparat el comentari d’un poema perquè us serveixi de referència: Em plau d’atzar…., de JV Foix