Entenem que l’avaluació és un aspecte molt important del procés d’ensenyament-aprenentatge, perquè, d’una banda ens permet controlar la qualitat del procés i d’una altra, tenint en compte els resultats obtinguts, podem introduir modificacions que millorin i optimitzin el procés, amb l’objectiu d’aconseguir la màxima equitat i excel·lència per a tothom. L’avaluació és continuada.
Per al FLE (Francès Llengua Estrangera), utilitzarem els criteris que proposa el CIEP (Centre International d’Études Pédagogiques, http://www.ciep.fr/es/delfdalf/) per a l’obtenció dels diplomes oficials de llengua francesa. Aquests criteris adjudiquen un 25% de la qualificació a cadascun dels apartats següents: comprensió oral, comprensió escrita, expressió oral i expressió escrita. Per aquesta raó, moltes de les proves que utilitzem com a eina de control del procés abans esmentat estan valorades sobre 2’5 punts o múltiples d’aquest número.
A continuació, exposem el nostre model pedagògic (A), que, per a una millor comprensió del concepte, contraposem a un altre de possible (B). És evident que hem d’entendre que no són models purs i que l’exposició vol, exclusivament, constituir un element per a la reflexió, sense dogmatismes ni maniqueismes:
MODEL A |
MODEL B |
Els objectius del professorat i de l’alumnat coincideixen: aprendre francès. | No hi ha coincidència d’objectius: el professorat vol que l’alumnat aprengui, mentre que l’alumnat vol, essencialment, aprovar la matèria. |
Les proves (exàmens, exercicis, etc.) són una eina de control del procés d’ensenyament-aprenentatge. Són una oportunitat per a la presa de consciència i millora personal. | Les proves esdevenen obstacles que l’alumnat ha de superar. Són una amenaça inevitable. Els estudis poden convertir-se en una carrera d’obstacles per a l’aprenent. |
L’alumnat estudia perquè vol aprendre francès i així, poder comunicar-se en aquesta llengua estrangera. | L’alumnat estudia perquè té examen i vol aprovar el francès.Estudia quan s’acosta l’examen. |
La nota és una quantificació numèrica dels resultats obtinguts i ens serveix de guia per a fer el seguiment de la progressió de l’alumnat. Representa un accessori per al control de qualitat del procés. | La nota esdevé l’objectiu fonamental de l’alumnat i té un rol de protagonista en el procés. |
La matèria és objecte d’aprenentatge a partir de la curiositat, l’interès, els primers resultats obtinguts quant a competència lingüística, etc. | Tant se val la matèria. La qüestió és “superar-la”, aprovar els exàmens i passar pàgina. |
El professorat és qui ajuda l’alumnat a aprendre. En un símil literari, l’alumnat és el protagonista i el professorat, personatge secundari que ajuda el protagonista. | El professorat explica matèria i posa els obstacles que l’alumnat haurà de superar. En un símil literari, alumnat i professorat són antagonistes. |
L’alumnat posa el seu esforç en aprendre i progressar en el coneixement de la matèria. És conscient del seu aprenentatge. Normalment assoleix els objectius. | L’alumnat posa el seu esforç en preparar els exàmens. Un cop superats (o no), se n’oblida. El que realment li importa és aprovar. Moltes vegades no arriba a assolir els objectius. |
El professorat no ha d’imposar el bon clima escolar. Aquest es deriva per sí sol de la bona actitud de l’alumnat, que respon a la seva bona educació, motivació, maduresa i autonomia personal. | Molt sovint, el professorat ha d’imposar el bon clima escolar per a poder fer classe, mitjançant el càstig, l’amenaça (de més obstacles…), etc., tot i que l’alumnat, en principi, ha rebut una bona educació a casa, de la qual ningú no en dubta. |
L’alumnat treballa de manera relaxada. | L’alumnat treballa sota pressió. |
La motivació de l’alumnat és endògena i, per tant, acceptada des de dins. | La motivació de l’alumnat és exògena. Sovint, l’alumnat s’hi rebel·la. |
L’alumnat és qui obté la nota. | És el professorat qui posa la nota. |
En el model A, l’avaluació és sumativa. Hom valora allò que l’alumnat ha après i sap. Sovint, anar a classe és una satisfacció.
En el model B, l’avaluació és sovint substractiva. S’atorga un valor a l’error, a allò que l’alumnat no sap. Així podria ocórrer que una resposta a una pregunta que conté aprenentatges positius no rebés cap valor, atesos alguns errors que han substret la totalitat de punts atorgats. Sovint, anar a classe és només una obligació sense remei.
Altres consideracions:
- En general, al llarg del curs valorem i, per tant, adjudiquem punts a allò que l’alumnat sap i sap fer (savoir et savoir faire). No adjudiquem cap valor al que no sap, a l’error. Error que prenem en consideració conjuntament, per tal que no es torni a produir, intentant esbrinar les raons que han fet que sigui comès (error/s en el sistema conceptual de l’aprenent: “grammaire de l’apprentissage/ Rémy Porquier”).
- Entenem que és necessària, àdhuc imprescindible, la complicitat i acord entre família i institució acadèmica/professorat, per tal d’anar plegats en qüestions educatives i aconseguir ajudar l’alumnat/fills/es a obtenir els millors resultats possibles, d’acord amb les pròpies capacitats de cadascú.