L’avaluació

Entenem que l’avaluació és un aspecte molt important del procés d’ensenyament-aprenentatge, perquè, d’una banda ens permet controlar la qualitat del procés i d’una altra, tenint en compte els resultats obtinguts, podem introduir modificacions que millorin i optimitzin el procés, amb l’objectiu d’aconseguir la màxima equitat i excel·lència per a tothom. L’avaluació és continuada.

Per al FLE (Francès Llengua Estrangera), utilitzarem els criteris que proposa el CIEP (Centre International d’Études Pédagogiques, http://www.ciep.fr/es/delfdalf/) per a l’obtenció dels diplomes oficials de llengua francesa. Aquests criteris adjudiquen un 25% de la qualificació a cadascun dels apartats següents: comprensió oral, comprensió escrita, expressió oral i expressió escrita. Per aquesta raó, moltes de les proves que utilitzem com a eina de control del procés abans esmentat estan valorades sobre 2’5 punts o múltiples d’aquest número.

A continuació, exposem el nostre model pedagògic (A), que, per a una millor comprensió del concepte, contraposem a un altre de possible (B). És evident que hem d’entendre que no són models purs i que l’exposició vol, exclusivament, constituir un element per a la reflexió, sense dogmatismes ni maniqueismes:

MODEL A

MODEL B

Els objectius del professorat i de l’alumnat coincideixen: aprendre francès. No hi ha coincidència d’objectius: el professorat vol que l’alumnat aprengui, mentre que l’alumnat vol, essencialment, aprovar la matèria.
Les proves (exàmens, exercicis, etc.) són una eina de control del procés d’ensenyament-aprenentatge. Són una oportunitat per a la presa de consciència i millora personal. Les proves esdevenen obstacles que l’alumnat ha de superar. Són una amenaça inevitable. Els estudis poden convertir-se en una carrera d’obstacles per a l’aprenent.
L’alumnat estudia perquè vol aprendre francès i així, poder comunicar-se en aquesta llengua estrangera. L’alumnat estudia perquè té examen i vol aprovar el francès.Estudia quan s’acosta l’examen.
La nota és una quantificació numèrica dels resultats obtinguts i ens serveix de guia per a fer el seguiment de la progressió de l’alumnat. Representa un accessori per al control de qualitat del procés. La nota esdevé l’objectiu fonamental de l’alumnat i té un rol de  protagonista en el procés.
La matèria és objecte d’aprenentatge a partir de la curiositat, l’interès, els primers resultats obtinguts quant a competència lingüística, etc. Tant se val la matèria. La qüestió és “superar-la”, aprovar els exàmens i passar pàgina.
El professorat és qui ajuda l’alumnat a aprendre. En un símil literari, l’alumnat és el protagonista i el professorat, personatge secundari que ajuda el protagonista. El professorat explica matèria i posa els obstacles que l’alumnat haurà de superar. En un símil literari, alumnat i professorat són antagonistes.
L’alumnat posa el seu esforç en aprendre i progressar en el coneixement de la matèria. És conscient del seu aprenentatge. Normalment assoleix els objectius. L’alumnat posa el seu esforç en preparar els exàmens. Un cop superats (o no), se n’oblida. El que realment li importa és aprovar. Moltes vegades no arriba a assolir els objectius.
El professorat no ha d’imposar el bon clima escolar. Aquest es deriva per sí sol de la bona actitud de l’alumnat, que respon a la seva bona educació, motivació, maduresa i autonomia personal. Molt sovint, el professorat ha d’imposar el bon clima escolar per a poder fer classe, mitjançant el càstig, l’amenaça (de més obstacles…), etc., tot i que l’alumnat, en principi, ha rebut una bona educació a casa, de la qual ningú no en dubta.
L’alumnat treballa de manera relaxada. L’alumnat treballa sota pressió.
La motivació de l’alumnat és endògena i, per tant, acceptada des de dins. La motivació de l’alumnat és exògena. Sovint, l’alumnat s’hi rebel·la.
L’alumnat és qui obté la nota. És el professorat qui posa la nota.

En el model A, l’avaluació és sumativa. Hom valora allò que l’alumnat ha après i sap. Sovint, anar a classe és una satisfacció.

En el model B, l’avaluació és sovint substractiva. S’atorga un valor a l’error, a allò que l’alumnat no sap. Així podria ocórrer que una resposta a una pregunta que conté aprenentatges positius no rebés cap valor, atesos alguns errors que han substret la totalitat de punts atorgats. Sovint, anar a classe és només una obligació sense remei.

Altres consideracions:

  • En general, al llarg del curs valorem i, per tant, adjudiquem  punts a allò que l’alumnat sap i sap fer (savoir et savoir faire). No adjudiquem cap valor al que no sap, a l’error. Error que prenem en consideració conjuntament, per tal que no es torni a produir, intentant esbrinar les raons que han fet que sigui comès (error/s en el sistema conceptual de l’aprenent: “grammaire de l’apprentissage/ Rémy Porquier”).
  • Entenem que és necessària, àdhuc imprescindible, la complicitat i acord entre família i institució acadèmica/professorat, per tal d’anar plegats en qüestions educatives i aconseguir ajudar l’alumnat/fills/es a obtenir els millors resultats possibles, d’acord amb les pròpies capacitats de cadascú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *