Poc se’n sap de la xarxa viària d’època ibèrica o romana en el sector sud-est del Bages que ens ocupa i del possible origen romà o preromà del camí. Tot i que la majoria d’autors donen per segura l’existència d’una via de comunicació en època romana al llarg del Llobregat, al no quedar-ne evidències arqueològiques (més enllà dels jaciments de Boades i el Breny) no n’hi ha cap que la concreti i en fixi l’itinerari amb certesa. La pregunta que cal fer-nos és: Els romans del Breny i de Boades per on hi van arribar? Pel congost del Cairat? Per Collcardús? Per Coll de Daví? Per …?
Sector Bages
Ja estan més documentats els camins pel que fa a l’alta edat mitjana. Albert Benet assenyala que al s. X-XI a la zona del pont de Vilomara hi confluïen dues vies d’entrada a Manresa: la que pujava per la vall del riu Llobregat (que venia de Boades i el Breny de clar origen romà) i la que seguint la carena de Vallhonesta venia del Vallès (la de coll de Daví) de la qual però, no pot documentar la seva antiguitat.
Aquesta via pública que del pont de Vilomara entrava a Manresa passant pel Coll de la Coscolla i Coll de Gam surt documentada l’any 1007. Benet dibuixa aquesta via semblantment a la que fa l’actual carretera. És possible però, que antigament passés per un camí, només de ferradura, més directe en direcció a les Arnaules i torrent de can Rena passant prop l’anomenat “pont foradat” (o de les Arnaules), on es conserva un corriol empedrat que condueix, a través del raval de Manresa, al costat mateix del pont de Vilomara, tal i com es pot comprovar en aquest mapa del terme de Manresa del 1919 on apareix el traçat del camino viejo del Pont de Vilumara.
De fet el “Llibre Verd” dels privilegis de Manresa documenta que el 1369 la ciutat de Manresa demana permís al rei Pere III per canviar el traçat del camí i crear un impost especial (dret de barra) per finançar, durant un període de temps, el cost de les obres. No se sap però, si es va realitzar ni quin era el traçat inicial o el final. Segons Sarret i Arbós la modificació del camí era deguda a la incomodidad del que passava per la vora esquerra del riu Cardener pel punt anomena Malvals.
[ El mateix Benet assenyala també l’existència d’un camí antiquíssim, que seguint la riera de Nèspola unia els termes dels castells de Mura, Rocafort (i possiblement Talamanca) amb el de Manresa. En arribar al junyent amb el Llobregat el camí seguia riu amunt fins arribar a un centenar de metres de l’actual presa del canal d'una fàbrica elèctrica, on a través d’una palanca de fusta travessava el riu i s’enfilava fins a trobar el camí de Viladordis a Sant Fruitós. En aquest punt on aflora la llera rocosa del riu encara es poden veure les restes d'uns pilars de formigó d'una palanca que una riuada s'endugué.]
Albert Benet també documenta el 1012 l’existència d’un “ponte petrisso” en l’afrontació d’uns bens situats a migdia de la Querosa zona situada en el marge dret del Llobregat (Costa de Deudonat) en el meandre que fa el riu abans d’arribar al pla de Vilomara. De totes maneres aquest pont de pedra tan podria referir-se al nostre pont que travessa el Llobregat, com a l’anomenat “pont foradat” o de les Arnaules, singularitat geològica situada prop del camí ral. No és fins el 1193 que ja surt citat amb claredat el pont en una confirmació de bens que Ermesenda, vídua de Berenguer d’Ulció, i la seva filla Elisenda fan al monestir de Sant Benet “…les primicies de tot l’honor de Vilomara i el delme dels molins que hi ha en el pont… així com l’església de Santa Maria situada allí mateix…”.
Durant el s. XIII es fan diverses deixes per al seu manteniment com les d’en Guia del mas Angle (1224) o d’en Ramón Solà, manresà i sogre de Berenguer Sitjar (1296)… La primera de les riuades que se’n té constància és la del 1278 que va deixar el pont en estat precari que requeria constants reparacions com demostra un document en el què Bernat Vilomara firma carta de pagament a Pere Ponç el 1338 per les obres del pont. No és fins el 1360 que s’hi van destinar 3900 sous per refer-lo. La riuada del 1617 va arrossegar els arcs centrals i la reconstrucció feta pel comú de Manresa finalitzà el 1624. Aquesta reconstrucció és la que amb més o menys reformes s’ha mantingut fins avui. L’última gran riuada que ha hagut de suportar fou la de 1971. (+)
Sector Vallès
Si passem a la banda vallesana trobem com a topònim de possible origen romà el camí de “la calçada“, que connectava la riera de les Arenes amb el Coll d’Eres -on s’han trobat restes tardoromanes- i el sector de la Vall d’Horta i Sant Llorenç Savall. Se sap que antigament també hi havia un camí o carrerada que de Matadepera pujava per la riera de les Arenes fins al coll d’Estenalles i continuava cap a Talamanca, Navarcles i continuava cap a Sallent i Berga configurant el que serà el Camí Ral de Barcelona a Berga).
Pels autors de la Monografia de Sant Llorenç i per a M. Ballbé aquest camí de Matadepera a Estenalles o Coll d’Eres és el que surt citat al s. XII en un pergamí d’Alfons I, (ACA n.530) “strata romana quae pergit ad Matam de Pedra”.
D’aquest camí bifurcat en sortiran per l’esquerra dos ramals:
- El que a l’alçada de La Barata s’enfilava cap el Coll de Daví en direcció Hostalets, Sant Jaume de Vallhonesta, Pont de Vilomara i Manresa, que és el que estem comentant.
- El segon era el camí ramader o carrerada que venia de les planes vallesanes i a l’arribar a l’Azina del Salari s’enfilava pels Graons de Mura i Coll de Boix, cap a Puig Andreu, collet Roig, coll de la Creueta, Coma de Bou fins a Rocafort, Navarcles i després en direcció a Sant Feliu Sasserra i les valls pirinenques orientals.
Respecte del camí ral Barcelona-Manresa els documents més antics citats en la diferent bibliografia consultada són en relació a les afrontacions de compres o donacions d’alous del monestir de Sant Llorenç del Munt en el terme de Terrassa.
Així el 1070 el monestir compra a Ramon Llopart un alou al lloc de Gaià que afronta al N. amb “ipso monte de Gallano sive in ipsa cruce sive in strada Minorisa”. (Speculo 4 Terraça nº 4)
I el 1071 una donació de l’abat de Sant Llorenç a Guillem Arnau i muller d’un altre alou situat a Gaià i Merà que a llevant i a tramunatna afronta “in strada qui pergit a Minorisa” . (Speculo 4 Terraça nº 94)
També surt citat en el llibre de Privilegis terrassenc un document del 1228 pel qual el rei Jaume I concedeix que el camí de Barcelona a Manresa passi sempre per la vila de Terrassa i no pas per cap altre lloc. Aquest privilegi jou ratificat el 1338 pel rei Pere III.
Doncs bé, no creiem que el camí citat en tals documents es refereixi al que passa pel Coll de Daví; que si bé és cert que és molt antic, també ho són els que de Terrassa anaven per Vacarisses/Rellinars fins a Monistrol, Castellbell i Manresa. Si es miren les afrontacions dels esmentats alous els situen en una zona de l’actual riera de Gaià, al NO. de Terrassa proper a l’antic camí de Rellinars. Ho confirma el fet que en la muralla de la Terrassa medieval segons S. Cardús, els camins de Manresa i Montserrat, Lleida i Aragó surten del mateix portal, el portal Superior (o d’Aymerich), situat al final del carrer Cremat i en direcció als termes de Vacarisses/Rellinars.
Respecte de la primera referència clara del camí ral de Coll de Daví el mateix Salvador Cardús sosté que a finals del s.XIV s’estava construint el camí de la muntanya, és a dir el ramal que per la Barata va a Manresa, ja que el 1392 en Cabrafich, funcionari de la cúria de la vila de Terrassa “anà a veure lo camí que los homens de Sabadell avien fet sobre la casa d’en Barata”. (AHCT Fons municipal. Fragments del llibre del clavari. 1392).
El mateix Cardús esmenta un consell de síndics de Terrassa que es fa el novembre de 1549 en el que es tracta de la utilitat i conveniència per a la ciutat “que seria passar lo camí real qui va de Manresa a Barchinona per la present vila i terme de Tarrassa, com antigament ja acostumava de passar..” i donen plens poders a les persones escollides per tal que puguin fer els pactes convenients per a tal fi amb la ciutat de Manresa. (AHCT. Fons notarial. Antoni Miquel Gili. Tertius manualis liber, 1549- 1551,f. 26v.)
Aquesta iniciativa té a veure amb la carta d’en Jaume Homs síndic de Terrassa adreçada al batlle general de Catalunya el setembre de 1551 en el que li comunica la voluntat de les autoritats de Terrassa i Manresa de consensuar la substitució del solitari i perillós camí de Coll de Daví per un altre que passés per Rellinars i Vallhonesta fins al pont de Vilomara. A més, aporta documentació de diversos testimonis que confirmen la perillositat del camí de la Barata i avalen la cerca d’una alternativa. (+)
Aquests pactes entre ciutats no es van estipular fins l’abril del 1552 en el que es diu de fer passar el camí pel cap del terme de Vaccarisses fins al pont de Vilomara. Camí que s’havia de fer adobar, deixar-lo degudament pla i “d’amplaria de deu palms y per los llocs perillosos de amplària que pugue passar còmodament un animal carregat ab bales o altre càrrega ample”.
On sí sembla aparèixer citat explícitament el camí de Coll de Daví és en un dels documents de l’Speculo de Sant Llorenç de l’any 1408 en el qual Joan Bosc de Terrassa ven a Bartomeu Roure de Matadepera una peça de terra a Sant Joan de Matadepera i que termena a sol ixent amb el mas Plano i part amb el Camí Real. (Speculo Matadepera nº 60).
És durant els s. XVI i XVII que surt citat abastament el camí en documents relacionats amb la proliferació de l’activitat bandolera en aquest segles.
A manca de més dades, de tot el dit fins ara se’n pot deduir que, si inicialment (s. XI-XIV) el camí ral de Barcelona a Manresa passava per Terrassa via Vacarisses o Rellinars, o fins i tot enfilar-se per l’Obac i carena del Pou de Glaç, a partir del s. XV serà el que passa per Sabadell, Matadepera, La Barata i Coll de Daví el que s’acabi imposant.
Un estudi recent (any 2015) entorn dels camins rals del terme de Terrassa constata l’existència d’un camí públic (referenciat amb el codi 32) que amb origen a l’actual carretera de Rellinars a l’alçada de les Casetes de la Corba puja cap a ca n’Amat de la Muntanya, carena del Forn de Vidre, carena del Troncó i continua pel Pla de l’Alzina fins al collet de les Foradades, coll de la Riba i enllaça amb el camí ral de Matadepera a Rellinars. Una vegada sota la Torrota de l’Obac el camí podia dirigir-se cap a Rellinars o bé per la carena del Pou de Glaç dirigir-se al Coll de Daví i enllaçant amb el que pujava de la Barata.