Des que els Sàpiens habiten aquest planeta que s’estableix una relació persistentment transformadora entre l’activitat humana i el seu entorn natural. Aquest diàleg homo/natura, sovint asimètric, ha anat configurant el paisatge en cada etapa històrica. Testimonis fefaents d’aquesta relació afaiçonadora han estat, i són encara, els camins.
Iter, actus, via, strata, calçada, carretera … El nom no fa la cosa, només la descriu temporalment, perquè el camí és una construcció “viva” i tal com un ésser viu: neix, creix, es diversifica, es transforma i fins i tot pot morir per desús, oblit, abandó… No és el cas del camí que avui ens ocupa: el camí ral de Manresa a Barcelona pel Coll de Daví, en molts llocs completament transformat i irreconeixible, però que encara conserva espais on el diàleg homo/natura es manifesta en el seu més esplendorós equilibri.
jgriera@xtec.cat
