Musicoteràpia

El dia 7 de maig vam fer un taller molt interessant de Percussió Corporal dirigida Perl Monitor, Alejandro Carasol.

– L’Activitat esdevinguda avui a la Biblioteca del Centre, Dirigida Per Alex, el Monitor de percussió corporal, ha tingut una afluència de participants bastant important, atesa la novetat d’aquesta disciplina, tan poc habitual i practicada pels presents. – S’ha començat la sessió formant un cercle entre tots els participants que, amb les seves mans i peus marcaven un so de percussió que entonava l’ambient de forma divertida i agradable.A continuació, s’han dividit els participants en quatre grups, formant fileres. Cada grup produïa una percussió diferent que conduïen a tots els participants a saltar, lliurant-se a una frenètica dansa de moviments, contorsions i gesticulacions que omplien d’entusiasme a tots.


– Novament en cercle: Van començar llançant els uns als altres, “flechazos” d’humor muts que provocaven la hilaritat i les rialles i … que van despertar a les dues tortugues que dormien plàcidament en el seu aquàrium … – He he –

– Cal destacar també, la participació activa dels professionals del centre, com Nelda, la bibliotecària, les mestres Sta Maite i Sta Conchi que van animar activament amb la seva presència.

– Finalment, es va connectar un aparell de música, en la qual tots van participar activament, donant per finalitzada la sessió de Musico-teràpia, amb una àmplia acollida per part de tots.- Li donem les gràcies, en nom de tots, al monitor Alex per la seva agradable sessió, pel seu caràcter senzill i la simpatia que va despertar en tots els participants.

– Esperant veure-ho aviat, ens acomiadem cordialment.
Publicat dins de Biblioteca | Etiquetat com a | 6 comentaris

Les obres premiades, categoria NARRATIVA

Us presentem les obres premiades en els XII JOCS FLORALS, categoria  NARRATIVA

Gràcies a tots els participants i enhorabona als guanyadors!!!!

SUEÑOS

Sueño con una pequeña cabaña, protegida por altas montañas, sombreada por grandes pinos pero… ¿es un sueño o, fue alguna vez realidad? Suele ocurrir que, los recuerdos del pasado se mezclan con aquéllos que están por venir. Con el transcurrir del tiempo, cuando ya se torna plateado el cabello de nuestras cejas, los sueños quedan estancados, y se tiende solo a recordar aquéllos que si fueron realidad.

Y entre sueños y realidades…

Recuerdo aquella pequeña cabaña,

perdida entre las altas montañas.

Recuerdo aquél cerezo de secano,

tristemente abandonado.

Aquellas moreras enhiestas,

desoladas, ya moribundas.

Aquél arco-iris de geranios,

con todo cariño sembrados.

Aquéllas piñas de otoño,

calentándo la acogedora cabaña.

Aquéllas montañas verdes, soñadas,

retozando en melancolía olvidada.

El goteo incesante del arroyo,

surgiendo de coloridas rocas.

El canto alegre de los estorninos,

sombreando las grandes llanuras.

El camino pedregoso, serpenteado,

perfumado de hierba buena

y florecillas decorado….

Los centenarios pinos, los inmensos oliveros, los interminables valles verdes, las impresionantes montañas, las aves, las florecillas, los interminables riachuelos… Todo resultaba ausente, pequeño, bajo la suave brisa de la primavera, cuando a ella la miraba, como los almendros en flor, generosamente entregada, bajo la acogedora sombra del majestuoso pino.

No sé si esto lo he soñado o realmente lo he vivido.

De cualquier forma que haya sido.

Es un gozo para los sentidos.

Se deben fomentar los sueños en nuestro pensamiento, para poder recordarlos cuando, con el transcurrir del tiempo… los vayamos olvidando.

YO SAN DAVID

Yo no me puedo comparar con Sant Jordi, aunque haya hecho algunos casos heroicos o casi.

Yo David también luché contra un dragón, lo que este no me pedía vírgenes, solo dinero.Las primeras veces, la verdad me proporciona momentos placenteros por poco dinero. Lo realmente malo fue que cuando yo no quería ni ver al dragón, ni menos a sus polvos marrones; él ya estaba muy bien instalado dentro de mí, sobre todo en mi cuerpo, porque yo sin su heroína, yo David, no era persona, pues ya necesitaba sus polvos para estar normal.

Aparte también echó raíces en mi cerebro, que quizá era lo peor de todo, porque estaba en esa zona y cada mil pesetas eran para heroína.

Aparte yo mismo veía el dineral que se me iba cada día, lo tuviera si trabajaba como si no; y claro si yo no curraba, tocaba robar y claro lo máximo posible; primero para estar bien y luego para notar un mínimo de los efectos deseados.

Pues los sirvientes del Dragón “los camellos”, ya podías ir con 80€ o 90€ que no te regalaban ni una triste bolsa y encima mal mirao y tratado porque para colmo ellos solo quieren dinero, les da igualito lo que gastes y lo enmonado que estés. Cuando me dí cuenta que no podía mantenerme el vicio ni currando ni robando a la vez; intenté innumerables veces encerrarme en casa y darle mis llaves y la cartilla del banco a mis padres, previamente con 4 botes de metadona y unos 25 tranquimazines  para la ansiedad de querer pillar y para dormir. Cuando llegó el 5º día sin tomar, los propios gitanos me querían dar caballo gratis para así engancharme otra vez.

Sobre los 2 años volví casi a liarme otra vez, la segunda, porque usaba la heroína para poder dormir cuando volvía de fiesta de éxtasis y dormía; hasta en un puente festivo caí en la cuenta de que tendría que usar el polvo maldito 3 días; pues bueno no salí de fiesta y fuera problema.

Me apunté a la metadona 2 veces y la dejé porque estaba en el talego.

Cuando salí de Brians tuve una recaída, pero ahora cuando entré en esta cárcel, en la entrevista con la doctora que lleva la metadona le dije al día siguiente de salir del período que quería empezar a bajar para salir limpio; a parte antes de entrar iba conmigo mi mejor amigo que toma, pero mientras él fumaba polvo yo jugaba con su Iphone 4 y ni probarlo, por lo tanto ya he sacado al esclavizador Dragón (polvo) de mi cuerpo y creo que en mi cabeza le queda poco por estar, pues cuando salga del todo, no tomaré ni metadona, ni drogas duras en la calle, por lo tanto para mí estará realmente muerto.

Lo que creo es que si cae sangre de este bicharraco, solo brotarán hiedras venenosas y ortigas.

Intentar algo con toda tu fuerza y fe, es casi conseguirlo.  ¡INTENTADLO!


dedicatoria a un hijo

Publicat dins de General | 1 comentari

Les obres premiades, categoria POESIA

Us presentem les obres premiades en els XII JOCS FLORALS, en la categoria de POESIA

Gràcies a tots els participants i enhorabona als guanyadors!!!!

QUIÉN FUERA UN PÁJARO

Quién fuera un pájaro
y anidar para siempre en tu corazón
de amor infinito casi pierdo la razón.
Volaríamos juntos mi cielo
alejándonos del mal y retozando a la sombra de un riachuelo.
Tus húmedos labios de caramelo
se encuentran con los míos.
No existe el paraíso sin ti
amor de amores
en el país de las flores.
Pienso en ti noche y día
con tu dulce compañía.
Tu belleza me tiene embelesado
que ahora escribo y canto
como un trovador enamorado
Tanto os he amado
que no le temo a la muerte demasiado
sino a morir sin que me hayáis abrazado.

PENAS

Pena del indigente
que siempre le pide a
la gente y la  cual
normalmente pasa de
largo sin mirar,
sólo son historias tristes
en las cuales nadie
quiere pensar,
ellas solamente piensan
en que tipo de
estupefaciente se podrán
refugiar,
esperando tristemente
a que la vida se acabe y
se los lleve al más allá,
esta es la historia más
triste en la cual debe
reflexionar esta nuestra
humanidad y es el ver
como esta gente espera
eternamente a que les
llegue la muerte y no se
plantean el simple hecho
de luchar.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | 5 comentaris

Sant Jordi al Centre

Ens encanta Sant Jordi!!!

Al nostre centre hem fet moltes activitats. Ara us en farem cinc cèntims…

De dimarts a divendres hi va haver la tradicional venda de llibres a la Biblioteca. Es pretén fer que el nostre centre tingui tirada amb els llibres i la gent s’adentri a l’especial món que t’ofereix la lectura. La participació en la activitat va ser tot un èxit. Pensem que tot i que la tablet no guanyarà el lloc dels llibres, si farà que hi hagi més lectors. En qüestió de llegir tot suma!

I quin millor complement per a un llibre que un punt de lectura?

taller punts lectura

La setmana cultural de Sant Jordi va acabar amb l’entrega de premis dels XII Jocs Florals.

I en un altre article us parlarem d’aquests Jocs i us penjarem les obres guanyadores. Esperem que us agradin tant com a nosaltres!

Publicat dins de Biblioteca, General | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Sant Jordi, una leyenda diferente

Sant Jordi, una leyenda diferente, por J. C. Carmona

Cuentan los que lo vivieron, que yo no estaba pero me lo dijeron, que había una vez un humilde caballero que hacía más de 4 años que estaba en el paro. Por casualidades de la vida en el mes de Abril se iba a festejar una pequeña feria en un pueblecito llamado MONTBLANC. En la feria se vendían muchos de los productos propios de aquella tierra como carquiñolis, neulas, miel, y en especial un vino muy conocido y característico en la provincia.

Paseaba y observaba cada una de las paradas con gran tormento, por el hambre que tenía. Ya hacía más de dos semanas que tan solo se había llevado a la boca una rebanada de pan.

En una de las paradas observó un libro que trataba de dragones. Al caballero le apasionaba la lectura, pero no disponía de dinero para poderse comprar libros. Se acercó al vendedor y le dijo que haría cualquier cosa para conseguir el libro. Y el vendedor le respondió: He observado que te has quedado un largo rato con tu mirada en este libro así que si me ayudas mas tarde en las tareas del campo puede que te lo regalaré.

Al terminar la jornada de la feria, el caballero se fue con el vendedor a sus tierras y una vez llegado este le dijo:

Tienes que recoger todos los calçots que tengo aquí plantados antes de que se los lleven los 4 harapientos y hambrientos que hay por la zona, pero antes te tomarás un buen vaso de vino con un buen trozo de tocino. Dormirás en el granero, le dijo, dándole unas mantas.

El tocino desapareció al momento, y calmó momentáneamente el hambre que sentía su estómago. Se marchó dispuesto a hacer el trabajo encomendado para conseguir el libro. Trabajó de sol a sol,  duramente, hasta finalizar su trabajo, almacenando debidamente toda la cosecha.

Al estar descansando en el granero, en un rincón percibió un ligero movimiento acompañado de un tenue sonido. Se incorporó y al acercarse y mover un matojo de paja le pareció ver tres pollitos con apariencia extraña recién salidos de su cascarón.

Lo extraño fue que alrededor de los polluelos estaba todo lleno de restos de llamaradas; aún así no le dio importancia. Nada más salir del cascarón, los polluelos fueron acercándose a él y se pusieron en su regazo. Se quedaron todos dormidos enseguida.

Al día siguiente, con el amanecer del día, la luz de éste se colaba por el único hueco que había en el granero. Se despertó y allí estaban los tres polluelos, todos enrolladitos entre sí. Se vistió y ansiosamente se fue en dirección a la casa del vendedor en busca del libro de dragones prometido.

Una vez que recibió el ansiado libro, volvió a dirigirse al granero y se tumbó para empezar a saborearlo hoja por hoja sin que nadie lo molestara. Los pollitos al verlo, enseguida se dirigieron hacia él y se tumbaron a su lado; eso sí, no piaban, sino que hacían un sonido muy parecido al de los bebes. Se quedó extrañadísimo pensando que tan solo lo que querían era comer.

Rebuscó entre unos cuantos sacos para darles un poco de trigo mezclado con cebada, pero los polluelos no querían comer, se ve que eso no les gustaba. En uno de los sacos en que se disponía a sacar grano, apareció una ratita y el caballero lo lanzó tan lejos como pudo, y en un abrir y cerrar de ojos, uno de los polluelos lo cazó al vuelo y de un trago se lo comió, soltando una pequeña llamarada de su boca; el caballero al observarlo, se quedó petrificado, sin saber qué clase de polluelos eran esos tres; enseguida los otros polluelos empezaron a corretear por el granero en busca de algún que otro ratoncillo y así fue como no dejaron ninguno vivo.

Cogió el libro que trataba de los dragones y empezó a leerlo y cual fue su sorpresa, que en una de las primeras páginas, vio que la muestra de piel que había era idéntica a la de esos tres polluelos que tenía a su lado con la barriguita llena después del festín que se habían dado con los ratoncillos. Empezó a acariciarlos cuidadosamente y notó que su piel tenía como escamas. Supo entonces que se trataba de tres dragoncitos y no de tres polluelos. El problema que se le venía encima era que iba a hacer con ellos. Solo tenía una solución y era leerse cuanto antes el libro y saber muchas más cosas sobre dragones. Devoraba cada una de las hojas, sorprendiéndose con la cantidad de cosas que había aprendido en un par de horas.

Una vez que acabó de leerse el libro, lo guardó cuidadosamente, cogió su saco y se marchó del granero sin tan siquiera haberse despedido del vendedor. Supo, que los dragones, si se les enseña desde muy pequeñitos, pueden aprender nuestra lengua, porque son las únicas criaturas, a parte de los humanos, que pueden hablar de un modo inteligible si se les enseña.

Buscó un territorio para sus tres preciados dragoncitos en un paraje montañoso con una gran cueva. El caballero sabía que tarde o temprano, su madre iría en busca de sus tres crías, cosa difícil de conseguir al no estar estos ya en el granero.

Decidió volver a la casa del vendedor para decirle que ya no había más trabajo, que todo lo que había hecho le había dado mucha hambre y le pidió que le diese un poco de comida para unos cuantos días. Pero el vendedor solo se podía permitir  darle dos rebanadas de pan con dos pedazos de tocino; aunque era poca comida, salió contento; pero cuando miró hacia el granero, cual no sería su sorpresa cuando vio que había quedado destruido por las llamas. Enseguida se percató que el único ser que podría haber provocado este incendio sería la madre de los dragoncitos.

Enseguida se dirigió hacia la cueva en donde ya le esperaban sus tres dragoncitos; “tomad hijos míos, aprovechad de comer cualquier cosa que os traiga, ya que allá fuera está muy mal la cosa”; y en un santiamén el tocino engulleron y luego se arrimaron a él. Durante más de tres semanas, les enseñó a no salir de la cueva por si algún animal los mataba. Él los mimaba, los cuidaba y hasta les enseñaba algunas palabras.

El más pequeñín tenía la habilidad de buscar todo tipo de piedras llamativas; le gustaba el cuarzo, el zafiro, etc. Un día mientras les enseñaba a volar, el más pequeño se alejó bastante de la zona donde vivían, hasta perderse por completo. Enseguida el caballero se percató de que andando solo, correría un gran peligro. Sus hermanos chillaban sin parar llamándolo. A los pocos minutos apareció con una gran piedra, agarrándola entre sus garras. ¿Por qué te has ido?, le preguntó el caballero; el dragoncito le contestó con lo poco que sabía hablar: -“piedra brillar, yo cogerla para ti”-.

El caballero se quedó mudo y petrificado sin poder decir nada al escuchar la respuesta del pequeño dragoncillo; a los pocos minutos se acercó a él y le dijo: -“no pasa nada, pero avísame la próxima vez que vayas; -vale, vale,- le contestó el dragoncillo.

Con cuidado el caballero cogió de entre las garras del pequeño la brillante piedra y sus ojos se asombraron  al descubrir que era una piedra valiosa; bien podía ser un rubí o un diamante. Buscó enseguida en el libro y miró el dibujo correspondiente a las piedras preciosas y supo que era un rubí. Enseguida se dio cuenta del potencial que tenía aquel dragón. Sus hermanos lo querían imitar, trayendo entre sus garras piedras como granito, roca, etc. El caballero enseguida empezó a reírse y el dragoncito también y los otros hermanos le siguieron con sus risas.

Como no tenía dinero, el caballero se fue al pueblo de Montblanc a intentar vender el rubí. En una de las paradas había un señor comprando oro, ya que muchas de las personas que se encontraban allí, empeñaban o vendían sus joyas para poder sobrevivir, ya que eran tiempos de crisis. Cuando le tocó su turno al caballero, el dueño de la parada se quedó con la boca abierta  porque hacía muchos años que no había visto un rubí de tan grandes dimensiones. “Bueno, si quieres te doy una moneda de oro por ella, piensa que con la crisis que hay, no te van a dar mucho más”, le dijo el dueño; a lo que el caballero contestó: “pues me iré a otra parada, con tres niños a mi cargo, con ese dinero no me llega ni para la leche. “Vale, vale, pero antes que nada déjamelo ver de nuevo” respondió el comerciante que sabía que esa piedra valía 7 veces más de lo que él ofrecía. Luego dirigiéndose al caballero le dijo: “haremos una cosa, te daré 2 monedas más y una buena cesta de comida”. Al escuchar este nuevo ofrecimiento, el caballero no dudo ni un instante en hacer el trato; el vendedor le dio una cesta enorme con leche, huevos, carne, etcétera.

El caballero regresó corriendo a la cueva para darles a los pequeños dragoncitos los majares que había conseguido: “Tomad y comed este regalo que os he traído”. En un abrir y cerrar de ojos, desapareció toda la comida que les había llevado. El caballero pensaba que tarde o temprano la madre vendría en busca de sus hijos y él les había cogido tanto cariño que les llamaba “hijos míos”.

Un día al anochecer, los reunió junto a una hoguera para comunicarles sus nuevos nombres: al mayor le puso Bonachón, al segundo, Espabilado y al tercero, Pequeñín. Los tres dragoncitos empezaron a reírse los unos de los otros. Ahora faltaba saber si eran machos o hembras; el mayor dijo, yo soy un fuerte macho; el mediano, yo soy una espabilada hembra y el tercero, yo soy una pequeñita hembra y enseguida volvieron a reír juntos otra vez. La pequeña se acercó al caballero y le preguntó: ¿Y tú, como te llamas? A lo que él le contestó: yo soy Jorge, el caballero sin empleo.

La espabilada también se acercó al caballero y le dijo ¿Por qué dices que eres un caballero sin empleo?, explícamelo. Jordi puso a sus tres dragones en círculo y les contó: Hace mucho tiempo, que en esta tierra en donde vivimos, había mucho trabajo; no le faltaba casi nada a nadie, pero ahora casi no hay y con el tema de la crisis que hay, mucha gente se va a vivir a otros lugares, ya no tienen ni para comer; yo me quedé sin caballo y sin trabajo. Muchos, por no decir la mayoría, nos hemos quedado sin trabajo.

El caballero andaba en busca de trabajo y se enteró que corría el rumor de que un rey había solicitado a un caballero que estuviese dispuesto a matar a un dragón que se estaba comiendo a todos los campesinos de su pueblo, ofreciendo una gran recompensa a quien fuera capaz de matar al dragón. El caballero se ofreció para ir en busca del dragón y solucionar el problema, pero en vez de matarlo, trataría de hablar con él para convencerle de que no era bueno comerse una persona cada día. El rey debía de proporcionarle un caballo, una armadura y una lanza. Pero al caballero se le presentaba un gran problema, porque intuía que el gran dragón podía  ser la madre de los 3 pequeños dragoncitos.

El caballero fue a hablar con el dragón, pero el dragón le dijo que no, que el necesitaba una persona cada día para alimentarse; ante esta respuesta, se fue pensando que podía hacer para convencer al dragón. Entonces pensó en los 3 dragoncitos y fue a buscarlos para llevárselos con él al encuentro del dragón y antes de llegar hizo que los dragoncitos se escondiesen en unos arbustos y les dijo que no se movieran de allí hasta que él los llamara.

Volvió a hablar con el dragón y viendo que seguía en sus trece, llamó a los 3 dragoncitos que salieron corriendo de entre los arbustos para ponerse al lado del caballero, a los pies de su montura. Y el dragón cuando vio a los 3 pequeños se dio cuenta que eran sus hijitos; que eran de esos 3 huevos que había dejado en el granero y hablando el dragón al caballero le preguntó ¿qué solución tienes para alimentarme? Y el caballero le respondió: “Con la recompensa que me de el rey, cuando compruebe que en 1 semana no te has comido a ninguna persona, compraré una granja de corderos y te podrás comer 1 cordero cada día con tus hijos y los huevos que vayas poniendo, iremos a venderlos al mercado y así todos los habitantes del pueblo de Montblanc, podrán saciar su hambre con tortillas de huevos de dragón.

El caballero cumplió su palabra y no solo se dedicó a hacer tortillas de huevos de dragón, sino que también puso una fábrica donde el producto estrella fueron los huevos de dragón con los cuales también fabricó flanes, natillas y otros productos.

Un día apareció por allí una pálida y delgaducha doncella pidiendo trabajo aunque sólo fuese a cambio de comida y un lugar para dormir, contó que hacía unos cuantos años había marchado del pueblo para estudiar en la gran ciudad, pero acabados sus estudios no encontraba trabajo y no quería regresar a casa de su padre en  ese estado; el caballero compadecido y viendo que había estudiado contabilidad, la contrató como contable de su fábrica ofreciéndole casa, comida y un sueldo digno. Pasado un corto tiempo quiso saber como le había ido a la doncella en su trabajo y al verla ahora más alegre y recuperada físicamente, se quedó con la boca abierta ante tanta belleza y su corazón empezó a latir con fuerza; las miradas de ambos se cruzaron y se dieron cuenta de que algo muy especial  había nacido entre ellos. El caballero empezó a cortejarla durante un tiempo, hasta que un día le dijo que quería pedir la mano a su padre para casarse con ella, a lo que esta contestó: “mi padre es el rey, y a él tendrás que pedirle mi mano”; al enterarse de que era una princesa, casi se desmayó, pero como era un valiente caballero, se fue a visitar al rey y le pidió la mano de su hija, cosa que al rey le alegró mucho y la boda quedó fijada para el día 23 de Abril.

Como la fábrica funcionaba cada vez mejor, a los 3 dragoncitos los puso como jefes de producción, de ventas y de marketing y su madre fue nombrada directora general. Esta fábrica creó empleo y dio trabajo a todos los habitantes de Montblanc y de los pueblos vecinos. Fue inaugurada un día 23 de Abril de hace muchísimos años, el mismo día de la boda entre el caballero y la princesa, el día en que los dragoncitos cumplían años y también coincidiendo con el día en que nuestro humilde caballero descubrió aquel libro que le ayudó a entender a los dragones; por esta razón cada 23 de abril se hace una gran fiesta en Montblanc que se ha extendido a toda Catalunya y también a muchos pueblos lejanos.

Y esta historia se acabó y el viento me la dejó.

Autor: J.C. Carmona

Sant Jordi leyenda

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 8 comentaris

Entrega de premis dels XII Jocs Florals 2012

L’entrega de premis de la XII convocatòria de Jocs Florals d’aquesta Diada de Sant Jordi va començar amb la lectura del conte “Sant Jordi, una leyenda diferente”, una divertida reinterpretació moderna i ecològica de la tradicional llegenda de Sant Jordi.

Enguany l’entrega ha comptat amb uns convidats excepcionals: el Director Territorial de Cultura, el Sr. Jordi Agràs; el director territorial d’Agricultura, el Sr. Anton Ballvé; una tècnica del Departament de Cultura; la subdirectora de Tractament i la Bibliotecària del Centre, la Sra Nelda.

 

 

 

 

 

Durant el transcurs de l’acte els convidats en varen llegir uns textos que incitaven a la reflexió i després van ser lliurats als participants de narrativa i poesia, el primer, el segon i el tercer premi. Els participants van llegir les seves pròpies obres davant els nombrosos assistents que van acollir amb forts aplaudiments la seva participació.

 

Un cop acabada l’entrega de premis es va donar pas a l’actuació que durant molts dies i amb molts nervis havien estat preparant els nostres companys del taller d’enquadernació, on els protagonistes de l’Humor Mut, que van ser aplaudits per la seva sobirana gesticulació i improvisació, parodiant al famós trio d’humoristes coneguts per “Tricicle”.

 

 

 

 

 

Finalment, i ja en petit comité, vam donar per finalitzats aquests Jocs Florals amb la compartició i degustació d’una immensa truita d’ous de “drac”, atenció de la Sra Cuinera cap a tots els assistents i participants.

 

 

Publicat dins de Biblioteca, General | Etiquetat com a , | 2 comentaris

NARCOLEPSIA, 13 d’abril 2012

Suggerent títol en la tertúlia esdevinguda en el dia d’avui (13 d’abril de 2012), presentada pel seu autor, JORDI LEDESMA RAMOS, el qual ens introdueix en el fosc món de les drogues, protagonitzat per un “pinta” dels barris marginals de la Barceloneta, que es va introduint, des de la infantesa i poc a poc fins arribar a les més alts cims del narcotràfic internacional.

Crida l’atenció aquest suggerent i apropiat títol “NARCOLÈPSIA” d’aquesta novel·la i això mereix una interpretació: entenem “narcolepsia” com un estat patològic, caracteritzat per accessos irresistibles de somni profund, motivat pel consum de certes drogues que, produeixen també, torpor, adormiment, (format a imitació d’Epilèpsia), entre moltes patologies conegudes.narcolepsia

El tema del que tracta el llibre ha apassionat a molts dels tertulians, que es veuen reflectits en moltes de les circumstàncies que apareixen narrades en el llibre, originant un autèntic allau de preguntes, i l’argumentació i les respostes han omplert completament tot el temps de la tertúlia.

S’ha parlat, majoritàriament, de famílies desestructurades, del desarrelament familiar i social en què molta gent es veuen sumits, de la necessitat de sobreviure per sobre de qualsevol circumstància. De l’infern que suposa el fet de l’addició i les seves nefastes conseqüències, de la pèrdua de valors i emocions bàsiques que impedeixen albirar un horitzó de rehabilitació i integració social.

– En definitiva, ha estat molt positiu tornar a recordar un tema tan espinós per a molts dels que es troben privats de llibertat per això. Molts han compartit les seves pròpies experiències personals, demostrant enteresa i proposició per albirar un futur més d’acord amb les seves perspectives de futur.

La nostra més sincera gratitud per Jordi Ledesma Álvarez, perquè tot i la seva trepidant novel·la d’acció, ens ha impressionat la seva senzillesa de paraula, la seva comprensió i sensibilitat, per escoltar pacientment molts dels problemes personals que tendeixen a esdevenir en la majoria de les tertúlies.

Realment hem quedat molt satisfets per tot i em quedat emplaçats per a una propera tertúlia, que tots esperem sigui aviat, com va vaticinar en la presentació del seu pròxim llibre.

Aprofitem aquest missatge, per donar-li novament les gràcies en nom de tots els participants.

Atentament.

Publicat dins de Biblioteca, General | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Inspirats…

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 1 comentari

VERACITAT D’UN TESTIMONI: PERSUACIO I TESTIFICACIÓ PETITA REVISIO DE LA CREDIBILITAT D’UN TESTIMONI.

La investigació sobre les variables psicològiques rellevants implicades en les situacions de testimoni en la sala de justícia han estat tradicionalment molt abocades cap als problemes relacionats amb la memòria dels qui testifiquen. Així, s’ha investigat en la recerca del caràcter reconstructitu de la memòria (Loftus, 1979), amb la pèrdua d’informació en determinats intervals temporals (Penrod, Loftus y Winkler, 1982), en les creences  “comuns” de la memòria (metamemoria) (Wells y Lindsay, 1983; Mira y Diges, 1991; Manzanero, 1991), metodologia d’entrevista a testimonis (Geiselman et al., 984), etc. Però podem dir que tot això comença abans, comença des del primer cop que la víctima o testimoni d’un delicte violent o d’un accident declara davant l’autoritat competent, amb aquest procés es córrer el perill, i acostuma a passar, que la informació es contamini, segons Wells (1978) depenent que les variables investigades puguin o no ser manipulades pel Dret. N’hi ha dues categories de variables:

  • Variable del sistema: poden ser manipulades pels actors del sistema legal (policies, advocats, jutges), ja que es troben sota el seu control directe: demora en la presa de declaració, tècniques d’entrevista empleada, forma de composar una mostra fotogràfica dels sospitosos, realització de les rodes de reconeixement, etc.
  • Variables de l’estimador: afecten a l’exactititut del testimoni però sota el control del sistema legal. Poden ser manipulades experimentalment en les investigacions realitzades, en la psicologia del testimoni. En el món real són impossibles de preveure i controlar: Característiques del delicte(violència, duració); de l’acusat (ètnia, atractiu) i del testimoni. Certerament això implica un cert sesgo de unidireccionalitat en tractament del problema com si la decisió de creure o no a un testimoni vingués determinat per la “competència” d’aquest en la manipulació de d’informació emmagatzemada en la seva memòria.

Amb aquesta perspectiva no hem d’oblidar l’aspecte central de la qüestió: en últim terme un testimoni ha de tenir un efecte sobre el resultat del procés judicial en la mesura en que altres (bé siguin jutges o jurat) el creguin, es persuadeixin de que la història narrada pel testimoni es veraç i honestament presentada.

El fet que un testimoni relati de “bona fe” tot el que recorda sobre el successos presenciats no vol dir que les altres persones (jutges, jurats) puguin arribar a determinar el que realment va succeir. Fins i tot en els successos viscuts per varis subjectes, cadascú el recorda de forma diferent. El que hom creu que veurà es el que finalment veu. Les expectatives esbiaixen les descripcions.

– Variables de l’estimador – Percivint successos:

Hi ha dos grups de variables que afecten el record del succés:

  • Característiques del succés.- Dintre d’aquest grup trobem les relacionades amb la percepció:

lluminositat.- quanta menys llum hi ha al escenari, pitjor es recorda.

distància.- quant mes lluny pitjor es recorda.

duració del incident.- quant menys duri, pitjor es recorda.

Els jutges ignoren aquestes característiques i donen més importància a la confiança que mostri el testimoni (si estan segurs que ho recorden o no),  sent això enganyós.

Característiques del testimoni.- hi ha moltes característiques que modulen el record segons el subjecte. Algunes  poden ser:

  • El testimoni pot haver consumit drogues i/o alcohol. L’alcohol afecta no sols al record immediat sinó també al demorat.
  • Expectatives dels subjectes. El coneixement de la situació afecta al record.

Prejudicis.- Els estereotips alteren la percepció colorejant el succés (per exemple, dones al volant).

Patrons atencionals.- Homes i dones es fixen en aspectes diferents.

Nivell d’estrès  (estudiat com violència es característica del succés). Es parla de dos efectes:

  • Focalització en l’arma.- Quan un es veu amenatzat per

1

un arma es fixa més en aquesta que en qualsevol cosa. Això produeix un mal record de la resta del succés.

  • Records de “destall” (Colgrove).- Un recorda l’escena com una foto. Les escenes mes fàcils de recordar són les que estem vivint amb el moment en que ens asabentem d’un succes molt important per un mateix. Però un recorda detalls emocionals, no sensorials. Son records d’alta intensitat dramatica, no records exactes.

Alguns delictes, les victimes son varies. Si parlen entre si poden contaminar l’informació. Es caracteritza per:

  • Està present en la memoria del testimoni després del succés.
  • No forma part del succés.
  • És introduïda en el record l’incident (prensa, policia, altres víctimes).
  • L’origen és intern o extern al subjecte. Els esquemes previs y els estereotips també poden alterar el record i no sols el que creiem veure o escoltar.

Un exemple d’informació contaminant post- succés, internament originada és el paradigma experimental de Loftus y Palmer en 1974.

Mark Twain “Lo más asombroso no es el gran número de cosas que puedo recordar, sino el gran número de cosas que puedo recordar como no fueron”

Variable del sistema – Suggestió interrogativa i falses confessions.

Gudjonsson i Clark (1986) defineixen aquest fet com el grau en que , dins d’una interacció social molt intensa, les persones accepten missatges comunicats durant un interrogatori formal fins el punt en que, com resultat, la seva conducta es veu afectada. Aquesta definició inclou cinc elements:

  • Interacció social.
  • Interrogatori.
  • Preguntes tendencioses.
  • Acceptació de la sugerència que contenen aquestes preguntes.
  • Emissió d’una conducta, com resposta a la pregunta.

En un interrogatori policial es pot fer creure a un possible sospitós que és culpable dels fets.

Falses confessions

Münsterberg (1908): una confessió falsa pot ser produïda quan es distorsiona la memòria de les persones durant d’interrogatori.

Kennedy (1986): anàlisis de les causes que poden portar a la confessió falsa d’un delicte. Cita el cas de Fellows, un ex policia que treballava com taxista en les dates en que es va cometre un assassinat . Fellows no va confessa haver-lo comes però va ser condemnat a set anys de presó. Molts anys desprès, l’autèntic assassí va ser detingut. Encara que Fellows no var confessar el crim en cap moment, algunes de les seves reflexions sobre allò que va succeir son vàlides en aquest context. Fellows diu haver pensat que “ells” (la policia), no podia estar “inventant-se tot” i sentia que la “confessió s’hi l’escapava dels llavis”.

Gudjonsson i Clark elaboren un model teòric que assumeix dos tipus de susceptibilitat important per d’interrogatori policial:

1

  • Al camp: Tendència a rendir-se a les preguntes sesgades.
  • Al canvi: tendència a cedir a la pressió del interrogatori.

Per Gudjonsson (1989) els trets distintius de la susceptibilitat a la suggestió serien:

  • Implica un procés d’interrogatori que normalment suposa un estreta interacció social.
  • Les qüestions es refereixen majoritàriament a experiències passades, successos i records. Quant més temps ha passat més susceptibilitat.
  • La susceptibilitat a la suggestió de l’ interrogatori conte un component de dubte que es relaciona amb l’habilitat de la persona per processar cognitivament d’informació.
  • L’ interrogatori en un context policial implica generalment estres, amb importants conseqüències per a testimonis, víctima i sospitós.

La susceptibilitat de la suggestió de l’ interrogatori es construeix de les relacions entre la persona (personalitat dèbil/fort), el context (tipologia del delicte) i les altres persones (pressió policial) que son importants en aquest context.

Hi ha tres components claus per aconseguir una confessió falsa:

  • Dubtes.- un subjecte que estigui molt segur de les respostes serà molt difícil de convèncer de que hagi comes un delicte que realment no ha comes. Alguns entrevistats poden caure amb la suggestió per que no s’atreveixen a mostrar el seu desacord obertament o per que desitgen agradar a l’entrevistador, per sumisio o pressió de l’autoritat.
  • Confiança interpersonal.- l’entrevistat creu que les intencions de l’entrevistador son constructives i genuïnes i no tenen penyora.
  • Expectatives.- es poden produir suggestió quan l’entrevistador es resisteix a admetre els seus dubtes i falta de coneixement, per que creuen que deurien conèixer les respostes i que no ho facin.
    • Segons Gudjonsson (1997), un entrevistador que proporcioni  un feedback negatiu o crític a l’ entrevistat, o que  repeteixi un cop i un altre la mateixa pregunta, pot portar a l’ entrevistat a donar respostes “sinceres” però errònies.

El procés per el reconeixement es porta en tres fases:

  • El testimoni realitza la descripció verbal del sospitós que no es limita als facials (també sexe, ètnia, pes, alçada i complexió física).
  • El tècnic encarregat de composar el retrat robot del sospitós elabora una versió inicial de la cara.
  • El retrat es presenta al testimoni, que pot fer modificacions que consideri necessàries.

Els problemes en el record de cares, segons Sporer, (1996), :

  • Limitat vocabulari per descriure trets facials (Shepherd i Ellis, 1996).
  • Proses de comunicació del coneixement que el testimoni posseeix sobre la cara del sospitós al policia que porta l’entrevista (Sporer, 1996). Límits entre el modo visual i el modo verbal.

Un procés directe d’identificació és la roda de identificacio, que pot ser fotogràfica o en viu. En aquesta última es deu composar amb persones paregudes a la descripció que dona el testimoni del sospitós detingut.

Recomanacions per aconseguir la imparcialitat:

  • Admetre només les declaracions fetes a la policia espontàniament al començament de d’investigació.
  • L’ avocat defensor sempre ha d’estar present per evitar parcialitat cap a qualsevol sospitós.
  • Els components de la roda deuen semblar-ne al sospitós (edat, roba, trets, etc.).
  • Qualsevol tret peculiar del sospitós deu donar-se també en els esques (cicatrius, barba, ulleres).
  • Mai deuen veure la roda dos testimonis a la vegada, ni comunicar-li a l’altre testimoni d’identificació del primer.
  • Instruccions eficaces: és possible que el sospitós no estigui en la roda, només senyali quan estigui segur.
  • Les acusacions no deuen basar-se nomes en l’ identificació d’un testimoni.
  • Roda: persones en moviment, parlant entre si. (no existeix acord respecte al que parlen).
  • Simulació en la roda les condicions d’ il·luminació, distancia, etc. del succés.
  • Hi ha una alternativa a la roda: la presentació seqüencial, que té com avantatge que no n’hi ha tanta coacció a l’ elecció a un per que no saps quants haurà.

Procediment  científic per a verificar que una roda es correcta.

Es dona una descripció del sospitós a persones que no han vist d’incident i desprès es presenta la roda. Si identifiquen al sospitós esta  mal feta, ja que tots els components de la roda deuen tindre la mateixa probabilitat de ser elegits.

Transferència inconscient (cas del “Danone”)

Fenomen que es produeix quan el testimoni recorda una cara i creu identificar-la (en una roda en viu, en fotografies o en una presentació seqüencial) quan lo que s’ha produït es nomes un reconeixement d’aquesta persona.

Incapacitat del testimoni per distingir entre una persona que es innocent, però li resulta familiar, i el autor del delicte. El problema es quan això es produeix no es possible demostrar-ho, a no ser que hi hagi més testimonis als que no els hagi passat la transferència. La conseqüència es que el testimoni elegeix a la persona que li resulta familiar (freqüentment un observador del succés) en la roda d’identificació.

1

DISCUSSIÓ:

Amb tot això podem veure que ja no estem parlant de coneixements de psicologia limitats degut a que la majoria son de laboratori i sense context real. Fixant-nos i estudiant casos del nostre país, de la nostra comunitat podem veure, com les autoritats judicials i policials utilitzen mètodes que poden portar al empresonament preventiu de innocents, en la contaminació de proves judicials, podem fer-ne previsió de causes en que han estat empresonats fins cinc persones diferents per la mateixa causa, i sobretot en delictes greus i quan n’hi ha una gran pressió meditativa o es alarma social, el percentatge de contaminació d’informació, contaminació de testimonis i mala praxis dels cosos policials augmenta.

Per això les preguntes serien: Podem refiar-nos dels testimonis? Les graelles de reconeixement fotogràfic i la posterior roda de reconeixement han de continuar sent utilitzades? Es necessari un suport informàtic per autoretrats amb les declaracions inicials i amb això posteriors rodes?

escrit per:Juan José Juárez Sánchez

 

 

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

TITANIC, 100 ANYS DESPRÉS…

El 10 d’abril, però de fa 100 anys, el Titanic va iniciar el seu viatge inaugural entre Southampton (Gran Bretanya) i Nova York. Ningú es podia imaginar el tràgic final d’aquell viatge…

Titanic

Els preparatius havien començat feia una setmana: avituallaments, allotjament de la tripulació contractada, habituació a les seves tasques, etc. Quan arribà el dia en què el Titanic havia de salpar des del port de Southampton, el 10 d’abril de 1912 la gent estava tan emocionada que alguns deien que tot semblava un somni.

Entre la primera, segona i tercera classe, hi havia un total de 2.224 passatgers, qui gaudiren d’un formós palau surant, amb luxosos menjadors, piscina interior, biblioteques, gimnàs, enllumenat a totes hores i banys turcs.

La catàstrofe

 

Bot salvavides D del Titanic, fotografiat per un passatger des del Carpathia

El Titanic va tenir un viatge agradable. Des de Southampton viatjà a Cherbourg on embarcaren més passatgers, després atracà a Queenstown, Cork, Irlanda on embarcaren passatgers de tercera classe i el correu.

Els dies van transcórrer sense novetat, però el 13 d’abril començaren a arribar els primers informes d’avistament de blocs de gel en la ruta preestablerta els quals foren ignorats o no considerats d’importància per l’oficialitat reemplaçant.

El clima es refredà a mesura que s’apropaven als grans bancs de Terranova i el capità Smith manà alterar una mica el rumb per passar més cap al sud dels grans sectors d’icebergs. La velocitat era de 22 nusos i Smith consultà Bruce Ismay si podia baixar-la, al qual aquest s’hi negà fent veure que desitjava fer el millor temps en el viatge inaugural.

L’últim vespre del 14 d’abril va sorprendre el Titanic navegant en aigües molt tranquil·les. Quan la nit, molt freda, va caure, el navili navegava en una zona d’aigües quietes sense onatge, un vertader mirall líquid negre, el qual era un inconvenient per a avistar icebergs. Smith consultà de nou J. Bruce Ismay, vicepresident de la companyia, si podia reduir la velocitat, però no obtingué l’aprovació d’aquest; Smith manà llavors redoblar la guàrdia als màstils.

23.45 h, l’impacte

 

Possible iceberg que impactà amb el Titanic.

Poc després de la mitjanit (23:40) del 14 d’abril, amb una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, els guaites donaren alarma d’iceberg al davant, a 600m de la proa. El primer oficial Murdoch, de guàrdia en aquell moment després de la retirada del capità Smith a la seva cabina, intentà evitar la col·lisió, primer girant el timó (molt petit per la longitud del navili) tot a estribor, seguidament donant marxa enrere, el qual fou fatal, car el timó va perdre pressió de virada. El vaixell en l’últim minut arribà a evitar el xoc frontal (amb el que segurament no s’hagués enfonsat i hagués estat capaç de seguir navegant fins a Nova York sense problemes). Finalment el navili va fregar l’iceberg obrint-se les plaques d’estribor amb sis bretxes diferents que en total en sumaven cinc compartiments amb aigua. El Titanic quedà sentenciat.

00:00, la mala notícia

 

Capità, Edward John Smith, del Titanic

Smith, qui era al seu camarot sortí quan ja la panna de glaç estava llunyada i s’informà del que havia passat. Va fer aturar immediatament el vaixell i féu repassar per un fuster tota la nau.

Cinc dels seus compartiments estancs davanters d’estribor es corbaren cap endins, saltant les rebladures i inundant-se. Al principi el dany no semblava fatal, tanmateix, el seu dissenyador Thomas Andrews, després de repassar el vaixell amb el fuster Huchtkins, va predir l’increïble: l’enfonsament del Titanic seria només de dos a quatre hores.

El capità i l’oficialitat varen quedar-se gelats i d’una peça, estupefactes, Smith intentant no difondre el pànic, va instruir els seus oficials per l’abandonament del vaixell.

Smith impactat i en estat de shock, sabia per simple aritmètica que molts passatgers moririen per l’escàs número de bots. D’aquí endavant Smith, tot i la seva vasta experiència, es mostrà irrelevant amb l’escàs temps, erràtic i alié a la situació i en la seva forma d’actuar.

Només s’embarcaren 711 persones d’un total de 1.100 places disponibles als bots, donant-se preferència a la primera i segona classe, dones i nens principalment. El 50% de la tercera classe va morir. El Titanic havia col·lidot a unes 600 milles de l’illa de Terranova.

Jack Phillips, primer oficial de ràdio, rep l’ordre d’enviar telegrames demanant auxili. El primer de diversos missatges, serà: “CQD CQD CQD CQD CQD de MGY MGY MGY MGY MGY posició 41.44 N 50.24 W” (CQD era la forma antiga de demanar auxili). A més, en altres trucades utilitzarà les sigles SOS, essent un dels primers (no el primer) en emprar aquest missatge.

A les 00:30 la proa estava ja submergida, a les 1:45 arribava a la coberta de bots, això va desencadenar el pànic entre els que quedaven i va haver-hi trets i confussió.

titanic

L’orquestra del Titanic

Una de les més famoses llegendes del Titanic és la relativa a la seva banda de música. Durant l’enfonsament, els vuit membres de la banda dirigits per Wallace Hartley, es van situar al saló dorquestae primera classe en un intent per fer que els passatgers i passatgeres no perdessin la calma ni l’esperança. Més tard van continuar tocant en la part de popa de la coberta de bots. La banda no deixà de tocar fins i tot quan ja era segur que el vaixell s’enfonsaria.

Cap dels integrants de la banda va sobreviure al naufragi, i des de llavors ha hagut molta especulació respecte a quina fou l’última melodia que interpretaren. Alguns testimonis diuen que l’última cançó fou “Nearer, ny God, to Thee” (Més a prop, oh Déu, de tu). Per una altra banda, existeixen tres versions d’aquesta cançó i ningú exactament ha pogut confirmar quina d’elles s’interpretà, o si realment fos aquesta l’última.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 2 comentaris