El 10 d’abril, però de fa 100 anys, el Titanic va iniciar el seu viatge inaugural entre Southampton (Gran Bretanya) i Nova York. Ningú es podia imaginar el tràgic final d’aquell viatge…

Els preparatius havien començat feia una setmana: avituallaments, allotjament de la tripulació contractada, habituació a les seves tasques, etc. Quan arribà el dia en què el Titanic havia de salpar des del port de Southampton, el 10 d’abril de 1912 la gent estava tan emocionada que alguns deien que tot semblava un somni.

Entre la primera, segona i tercera classe, hi havia un total de 2.224 passatgers, qui gaudiren d’un formós palau surant, amb luxosos menjadors, piscina interior, biblioteques, gimnàs, enllumenat a totes hores i banys turcs.

La catàstrofe

 

Bot salvavides D del Titanic, fotografiat per un passatger des del Carpathia

El Titanic va tenir un viatge agradable. Des de Southampton viatjà a Cherbourg on embarcaren més passatgers, després atracà a Queenstown, Cork, Irlanda on embarcaren passatgers de tercera classe i el correu.

Els dies van transcórrer sense novetat, però el 13 d’abril començaren a arribar els primers informes d’avistament de blocs de gel en la ruta preestablerta els quals foren ignorats o no considerats d’importància per l’oficialitat reemplaçant.

El clima es refredà a mesura que s’apropaven als grans bancs de Terranova i el capità Smith manà alterar una mica el rumb per passar més cap al sud dels grans sectors d’icebergs. La velocitat era de 22 nusos i Smith consultà Bruce Ismay si podia baixar-la, al qual aquest s’hi negà fent veure que desitjava fer el millor temps en el viatge inaugural.

L’últim vespre del 14 d’abril va sorprendre el Titanic navegant en aigües molt tranquil·les. Quan la nit, molt freda, va caure, el navili navegava en una zona d’aigües quietes sense onatge, un vertader mirall líquid negre, el qual era un inconvenient per a avistar icebergs. Smith consultà de nou J. Bruce Ismay, vicepresident de la companyia, si podia reduir la velocitat, però no obtingué l’aprovació d’aquest; Smith manà llavors redoblar la guàrdia als màstils.

23.45 h, l’impacte

 

Possible iceberg que impactà amb el Titanic.

Poc després de la mitjanit (23:40) del 14 d’abril, amb una nit estelada i un mar excepcionalment tranquil, els guaites donaren alarma d’iceberg al davant, a 600m de la proa. El primer oficial Murdoch, de guàrdia en aquell moment després de la retirada del capità Smith a la seva cabina, intentà evitar la col·lisió, primer girant el timó (molt petit per la longitud del navili) tot a estribor, seguidament donant marxa enrere, el qual fou fatal, car el timó va perdre pressió de virada. El vaixell en l’últim minut arribà a evitar el xoc frontal (amb el que segurament no s’hagués enfonsat i hagués estat capaç de seguir navegant fins a Nova York sense problemes). Finalment el navili va fregar l’iceberg obrint-se les plaques d’estribor amb sis bretxes diferents que en total en sumaven cinc compartiments amb aigua. El Titanic quedà sentenciat.

00:00, la mala notícia

 

Capità, Edward John Smith, del Titanic

Smith, qui era al seu camarot sortí quan ja la panna de glaç estava llunyada i s’informà del que havia passat. Va fer aturar immediatament el vaixell i féu repassar per un fuster tota la nau.

Cinc dels seus compartiments estancs davanters d’estribor es corbaren cap endins, saltant les rebladures i inundant-se. Al principi el dany no semblava fatal, tanmateix, el seu dissenyador Thomas Andrews, després de repassar el vaixell amb el fuster Huchtkins, va predir l’increïble: l’enfonsament del Titanic seria només de dos a quatre hores.

El capità i l’oficialitat varen quedar-se gelats i d’una peça, estupefactes, Smith intentant no difondre el pànic, va instruir els seus oficials per l’abandonament del vaixell.

Smith impactat i en estat de shock, sabia per simple aritmètica que molts passatgers moririen per l’escàs número de bots. D’aquí endavant Smith, tot i la seva vasta experiència, es mostrà irrelevant amb l’escàs temps, erràtic i alié a la situació i en la seva forma d’actuar.

Només s’embarcaren 711 persones d’un total de 1.100 places disponibles als bots, donant-se preferència a la primera i segona classe, dones i nens principalment. El 50% de la tercera classe va morir. El Titanic havia col·lidot a unes 600 milles de l’illa de Terranova.

Jack Phillips, primer oficial de ràdio, rep l’ordre d’enviar telegrames demanant auxili. El primer de diversos missatges, serà: “CQD CQD CQD CQD CQD de MGY MGY MGY MGY MGY posició 41.44 N 50.24 W” (CQD era la forma antiga de demanar auxili). A més, en altres trucades utilitzarà les sigles SOS, essent un dels primers (no el primer) en emprar aquest missatge.

A les 00:30 la proa estava ja submergida, a les 1:45 arribava a la coberta de bots, això va desencadenar el pànic entre els que quedaven i va haver-hi trets i confussió.

L’orquestra del Titanic

Una de les més famoses llegendes del Titanic és la relativa a la seva banda de música. Durant l’enfonsament, els vuit membres de la banda dirigits per Wallace Hartley, es van situar al saló de primera classe en un intent per fer que els passatgers i passatgeres no perdessin la calma ni l’esperança. Més tard van continuar tocant en la part de popa de la coberta de bots. La banda no deixà de tocar fins i tot quan ja era segur que el vaixell s’enfonsaria.

Cap dels integrants de la banda va sobreviure al naufragi, i des de llavors ha hagut molta especulació respecte a quina fou l’última melodia que interpretaren. Alguns testimonis diuen que l’última cançó fou “Nearer, ny God, to Thee” (Més a prop, oh Déu, de tu). Per una altra banda, existeixen tres versions d’aquesta cançó i ningú exactament ha pogut confirmar quina d’elles s’interpretà, o si realment fos aquesta l’última.