VERACITAT D’UN TESTIMONI: PERSUACIO I TESTIFICACIÓ PETITA REVISIO DE LA CREDIBILITAT D’UN TESTIMONI.

La investigació sobre les variables psicològiques rellevants implicades en les situacions de testimoni en la sala de justícia han estat tradicionalment molt abocades cap als problemes relacionats amb la memòria dels qui testifiquen. Així, s’ha investigat en la recerca del caràcter reconstructitu de la memòria (Loftus, 1979), amb la pèrdua d’informació en determinats intervals temporals (Penrod, Loftus y Winkler, 1982), en les creences  “comuns” de la memòria (metamemoria) (Wells y Lindsay, 1983; Mira y Diges, 1991; Manzanero, 1991), metodologia d’entrevista a testimonis (Geiselman et al., 984), etc. Però podem dir que tot això comença abans, comença des del primer cop que la víctima o testimoni d’un delicte violent o d’un accident declara davant l’autoritat competent, amb aquest procés es córrer el perill, i acostuma a passar, que la informació es contamini, segons Wells (1978) depenent que les variables investigades puguin o no ser manipulades pel Dret. N’hi ha dues categories de variables:

• Variable del sistema: poden ser manipulades pels actors del sistema legal (policies, advocats, jutges), ja que es troben sota el seu control directe: demora en la presa de declaració, tècniques d’entrevista empleada, forma de composar una mostra fotogràfica dels sospitosos, realització de les rodes de reconeixement, etc.

• Variables de l’estimador: afecten a l’exactititut del testimoni però sota el control del sistema legal. Poden ser manipulades experimentalment en les investigacions realitzades, en la psicologia del testimoni. En el món real són impossibles de preveure i controlar: Característiques del delicte(violència, duració); de l’acusat (ètnia, atractiu) i del testimoni. Certerament això implica un cert sesgo de unidireccionalitat en tractament del problema com si la decisió de creure o no a un testimoni vingués determinat per la “competència” d’aquest en la manipulació de d’informació emmagatzemada en la seva memòria.

Amb aquesta perspectiva no hem d’oblidar l’aspecte central de la qüestió: en últim terme un testimoni ha de tenir un efecte sobre el resultat del procés judicial en la mesura en que altres (bé siguin jutges o jurat) el creguin, es persuadeixin de que la història narrada pel testimoni es veraç i honestament presentada.

El fet que un testimoni relati de “bona fe” tot el que recorda sobre el successos presenciats no vol dir que les altres persones (jutges, jurats) puguin arribar a determinar el que realment va succeir. Fins i tot en els successos viscuts per varis subjectes, cadascú el recorda de forma diferent. El que hom creu que veurà es el que finalment veu. Les expectatives esbiaixen les descripcions.

– Variables de l’estimador – Percivint successos:

Hi ha dos grups de variables que afecten el record del succés:

• Característiques del succés.- Dintre d’aquest grup trobem les relacionades amb la percepció:

–lluminositat.- quanta menys llum hi ha al escenari, pitjor es recorda.

–distància.- quant mes lluny pitjor es recorda.

–duració del incident.- quant menys duri, pitjor es recorda.

Els jutges ignoren aquestes característiques i donen més importància a la confiança que mostri el testimoni (si estan segurs que ho recorden o no),  sent això enganyós.

Característiques del testimoni.- hi ha moltes característiques que modulen el record segons el subjecte. Algunes  poden ser:

• El testimoni pot haver consumit drogues i/o alcohol. L’alcohol afecta no sols al record immediat sinó també al demorat.
• Expectatives dels subjectes. El coneixement de la situació afecta al record.

Prejudicis.- Els estereotips alteren la percepció colorejant el succés (per exemple, dones al volant).

Patrons atencionals.- Homes i dones es fixen en aspectes diferents.

Nivell d’estrès  (estudiat com violència es característica del succés). Es parla de dos efectes:

• Focalització en l’arma.- Quan un es veu amenatzat per

un arma es fixa més en aquesta que en qualsevol cosa. Això produeix un mal record de la resta del succés.

• Records de “destall” (Colgrove).- Un recorda l’escena com una foto. Les escenes mes fàcils de recordar són les que estem vivint amb el moment en que ens asabentem d’un succes molt important per un mateix. Però un recorda detalls emocionals, no sensorials. Son records d’alta intensitat dramatica, no records exactes.

Alguns delictes, les victimes son varies. Si parlen entre si poden contaminar l’informació. Es caracteritza per:

• Està present en la memoria del testimoni després del succés.
• No forma part del succés.
• És introduïda en el record l’incident (prensa, policia, altres víctimes).
• L’origen és intern o extern al subjecte. Els esquemes previs y els estereotips també poden alterar el record i no sols el que creiem veure o escoltar.

Un exemple d’informació contaminant post- succés, internament originada és el paradigma experimental de Loftus y Palmer en 1974.

Mark Twain “Lo más asombroso no es el gran número de cosas que puedo recordar, sino el gran número de cosas que puedo recordar como no fueron”

Variable del sistema – Suggestió interrogativa i falses confessions.

Gudjonsson i Clark (1986) defineixen aquest fet com el grau en que , dins d’una interacció social molt intensa, les persones accepten missatges comunicats durant un interrogatori formal fins el punt en que, com resultat, la seva conducta es veu afectada. Aquesta definició inclou cinc elements:

• Interacció social.
• Interrogatori.
• Preguntes tendencioses.
• Acceptació de la sugerència que contenen aquestes preguntes.
• Emissió d’una conducta, com resposta a la pregunta.

En un interrogatori policial es pot fer creure a un possible sospitós que és culpable dels fets.

Falses confessions

Münsterberg (1908): una confessió falsa pot ser produïda quan es distorsiona la memòria de les persones durant d’interrogatori.

Kennedy (1986): anàlisis de les causes que poden portar a la confessió falsa d’un delicte. Cita el cas de Fellows, un ex policia que treballava com taxista en les dates en que es va cometre un assassinat . Fellows no va confessa haver-lo comes però va ser condemnat a set anys de presó. Molts anys desprès, l’autèntic assassí va ser detingut. Encara que Fellows no var confessar el crim en cap moment, algunes de les seves reflexions sobre allò que va succeir son vàlides en aquest context. Fellows diu haver pensat que “ells” (la policia), no podia estar “inventant-se tot” i sentia que la “confessió s’hi l’escapava dels llavis”.

Gudjonsson i Clark elaboren un model teòric que assumeix dos tipus de susceptibilitat important per d’interrogatori policial:

• Al camp: Tendència a rendir-se a les preguntes sesgades.
• Al canvi: tendència a cedir a la pressió del interrogatori.

Per Gudjonsson (1989) els trets distintius de la susceptibilitat a la suggestió serien:

• Implica un procés d’interrogatori que normalment suposa un estreta interacció social.
• Les qüestions es refereixen majoritàriament a experiències passades, successos i records. Quant més temps ha passat més susceptibilitat.
• La susceptibilitat a la suggestió de l’ interrogatori conte un component de dubte que es relaciona amb l’habilitat de la persona per processar cognitivament d’informació.
• L’ interrogatori en un context policial implica generalment estres, amb importants conseqüències per a testimonis, víctima i sospitós.

La susceptibilitat de la suggestió de l’ interrogatori es construeix de les relacions entre la persona (personalitat dèbil/fort), el context (tipologia del delicte) i les altres persones (pressió policial) que son importants en aquest context.

Hi ha tres components claus per aconseguir una confessió falsa:

• Dubtes.- un subjecte que estigui molt segur de les respostes serà molt difícil de convèncer de que hagi comes un delicte que realment no ha comes. Alguns entrevistats poden caure amb la suggestió per que no s’atreveixen a mostrar el seu desacord obertament o per que desitgen agradar a l’entrevistador, per sumisio o pressió de l’autoritat.
• Confiança interpersonal.- l’entrevistat creu que les intencions de l’entrevistador son constructives i genuïnes i no tenen penyora.
• Expectatives.- es poden produir suggestió quan l’entrevistador es resisteix a admetre els seus dubtes i falta de coneixement, per que creuen que deurien conèixer les respostes i que no ho facin.
  • Segons Gudjonsson (1997), un entrevistador que proporcioni  un feedback negatiu o crític a l’ entrevistat, o que  repeteixi un cop i un altre la mateixa pregunta, pot portar a l’ entrevistat a donar respostes “sinceres” però errònies.

El procés per el reconeixement es porta en tres fases:

• El testimoni realitza la descripció verbal del sospitós que no es limita als facials (també sexe, ètnia, pes, alçada i complexió física).
• El tècnic encarregat de composar el retrat robot del sospitós elabora una versió inicial de la cara.
• El retrat es presenta al testimoni, que pot fer modificacions que consideri necessàries.

Els problemes en el record de cares, segons Sporer, (1996), :

• Limitat vocabulari per descriure trets facials (Shepherd i Ellis, 1996).
• Proses de comunicació del coneixement que el testimoni posseeix sobre la cara del sospitós al policia que porta l’entrevista (Sporer, 1996). Límits entre el modo visual i el modo verbal.

Un procés directe d’identificació és la roda de identificacio, que pot ser fotogràfica o en viu. En aquesta última es deu composar amb persones paregudes a la descripció que dona el testimoni del sospitós detingut.

Recomanacions per aconseguir la imparcialitat:

• Admetre només les declaracions fetes a la policia espontàniament al començament de d’investigació.
• L’ avocat defensor sempre ha d’estar present per evitar parcialitat cap a qualsevol sospitós.
• Els components de la roda deuen semblar-ne al sospitós (edat, roba, trets, etc.).
• Qualsevol tret peculiar del sospitós deu donar-se també en els esques (cicatrius, barba, ulleres).
• Mai deuen veure la roda dos testimonis a la vegada, ni comunicar-li a l’altre testimoni d’identificació del primer.
• Instruccions eficaces: és possible que el sospitós no estigui en la roda, només senyali quan estigui segur.
• Les acusacions no deuen basar-se nomes en l’ identificació d’un testimoni.
• Roda: persones en moviment, parlant entre si. (no existeix acord respecte al que parlen).
• Simulació en la roda les condicions d’ il·luminació, distancia, etc. del succés.
• Hi ha una alternativa a la roda: la presentació seqüencial, que té com avantatge que no n’hi ha tanta coacció a l’ elecció a un per que no saps quants haurà.

Procediment  científic per a verificar que una roda es correcta.

Es dona una descripció del sospitós a persones que no han vist d’incident i desprès es presenta la roda. Si identifiquen al sospitós esta  mal feta, ja que tots els components de la roda deuen tindre la mateixa probabilitat de ser elegits.

Transferència inconscient (cas del “Danone”)

Fenomen que es produeix quan el testimoni recorda una cara i creu identificar-la (en una roda en viu, en fotografies o en una presentació seqüencial) quan lo que s’ha produït es nomes un reconeixement d’aquesta persona.

Incapacitat del testimoni per distingir entre una persona que es innocent, però li resulta familiar, i el autor del delicte. El problema es quan això es produeix no es possible demostrar-ho, a no ser que hi hagi més testimonis als que no els hagi passat la transferència. La conseqüència es que el testimoni elegeix a la persona que li resulta familiar (freqüentment un observador del succés) en la roda d’identificació.

DISCUSSIÓ:

Amb tot això podem veure que ja no estem parlant de coneixements de psicologia limitats degut a que la majoria son de laboratori i sense context real. Fixant-nos i estudiant casos del nostre país, de la nostra comunitat podem veure, com les autoritats judicials i policials utilitzen mètodes que poden portar al empresonament preventiu de innocents, en la contaminació de proves judicials, podem fer-ne previsió de causes en que han estat empresonats fins cinc persones diferents per la mateixa causa, i sobretot en delictes greus i quan n’hi ha una gran pressió meditativa o es alarma social, el percentatge de contaminació d’informació, contaminació de testimonis i mala praxis dels cosos policials augmenta.

Per això les preguntes serien: Podem refiar-nos dels testimonis? Les graelles de reconeixement fotogràfic i la posterior roda de reconeixement han de continuar sent utilitzades? Es necessari un suport informàtic per autoretrats amb les declaracions inicials i amb això posteriors rodes?

escrit per:Juan José Juárez Sánchez