Andy Wharhol

[youtube]https://youtu.be/hID133POgP8[/youtube]
L’art pop va ser un moviment artístic, sorgit al final dels anys cinquanta a Anglaterra i caracteritzat per l’ocupació d’imatges i temes presos del món de la comunicació de masses i aplicats a l’art de la pintura. El terme va ser utilitzat per primera veure pel crític britànic Lawrence Alloway en 1962 per definir l’art que alguns joves estaven fent, utilitzant imatges populars dins de l’art. Pot afirmar-se que el pop és el resultat d’un estil de vida, la manifestació plàstica d’una cultura (pop), caracteritzat per la tecnologia, la democràcia, la moda i el consum, on els objectes deixen de ser únics per produir-se en sèrie. En aquest tipus de cultura també l’art deixa de ser únic i es converteix en un objecte més de consum “La raó per la qual pinto d’aquesta manera és perquè vull ser una màquina” (Andy Warhol) o l’afirmació de Richard Hamilton pel que fa al seu desig que l’art fos efímer, popular, barat, produït en sèrie, jove, enginyós, (qualitats equivalents a les de la societat de consum).

Richard Hamilton és considerat l’artista que va crear la primera obra de l’Art Pop: el collage titulat Què és el que fa que les llars d’avui siguin tan diferents, tan cridaners?, que va ser exposat en l’exposició titulada Això és el matí en la Whitechapel Gallery de Londres en 1956. En 1961 es presentava l’Art Pop britànic al públic en una exposició que reunia obres de David Hochney, Derek Boshier, Allen Jones, R.B. Kitaj i Peter Phillips.

Els orígens del Pop es troben en el dadaisme i en el seu menyspreu per l’objecte, no obstant això el pop descarrega de l’obra tota la filosofia anti-art de Dadá i troba una via per construir a partir d’imatges preses de la vida quotidiana igual que Duchamp havia fet amb les seves ready- mades. Quant a les tècniques també pren del dadaisme l’ús del collage i del fotomontaje.

A Anglaterra comença a gestar-se en les discussions que mantenien en l’Institut d’Art Contemporani de Londres (ICA) Richard Hamilton, Paolozzi i els crítics Lawrence Alloway i Reyner Banham, des de 1952. Aquestes discussions se centraven entorn de l’impacte que la moderna tecnologia i els mitjans de comunicació de masses estaven tenint en la societat. Entre altres coses, en aquestes discussions, es va desmuntar la piràmide de categoritzacions en la qual les Belles arts eren el cim equiparant-les al cinema, a les arts populars i les arts gràfiques.

L’art d’Hamilton pren les seves fonts de les indústries del consum i de l’oci, de la publicitat i també de la història de l’art. Pot dir-se que el Pop de Kitaj i Hamilton és un pop culte i altament intelectualizado, gairebé hermètic en un sentit que no és el del pop habitual. L’altre gran artista Pop de l’escena anglesa és David Hockney, per qui l’herència del moviment modern és fonamental i combina fotografies, quadres abstractes i diversos tipus de material gràfic en els seus quadres. Juntament amb Allen Jones forma la segona generació del Pop britànic.

A Amèrica el Pop entra en escena en 1961 i arrela amb més força que en cap altre lloc, malgrat les reticències d’alguns crítics (Harold Rosenberg) al principi, donada la força que l’expressionisme abstracte tenia en totes les instàncies de la indústria de l’art. No obstant això, la imatgeria pop era fàcilment assimilable com alguna cosa purament americà i això era important en aquell continent doncs sempre, tant artistes com a col·leccionistes, estaven d’una certa manera en lluita o competició amb l’europeu. La confirmació d’això es va produir amb l’exposició titulada El Pop Art i la tradició americana en el Milwaukee Art Center en 1965. Aquest aspecte nacionalista era l’única cosa que ho acostava a la generació dels expressionistes abstractes; en la resta tot és oposat: els artistes pop ironitzaven sobre la cal·ligrafia i el gest característics dels expressionistes (les obres de Lichtenstein en les quals amplifica una pinzellada esquematitzada gràficament), o els enormes quadres de Rosenquist en els quals amplifica espaguetis com recordant les nervaciones dels drippings de Pollock, i en general l’interès posat a rebutjar de l’obra tota traça de la intervenció manual de l’artista.

Els precursors del Pop americà són Jasper Johns i Robert Rauschenberg i el grup ho formen Andy Warhol, Roy Lichtenstein, James Rosenquist, Jim Dine, Robert Indiana, Tom Weselman i Claes Oldenburg. En la perifèria del pop americà s’enquadren Alex Katz, John Chamberlain i Larry Rivers. Malgrat aquesta categorització tots són diferents entre si. Warhol pretenia eliminar de l’obra d’art qualsevol traça o signe de manualitat; moltes de les seves obres estan fetes a partir de fotografies projectades sobre el llenç. Lichtenstein pren els seus motius de les tires de còmics i els amplia a enormes dimensions deixant visibles els punts que resulten del procés d’impressió. Dine combina objectes reals amb fons pintats. Oldenburg fabrica objectes de la vida quotidiana (hamburgueses, navalles, etc.) a grandàries descomunals que instal·la en ocasions en espais a l’aire lliure. Indiana pinta rètols gegantescs que ens reclamen l’atenció i ens amonesten.

A Espanya, el Pop s’estudia associat a la nova figuració sorgida arran de la crisi de l’informalisme. Eduardo Rierol podria enquadrar-se en aquesta tendència pel seu interès en l’entorn i la seva crítica del nostre mitjà cultural, utilitzant icones dels mitjans de comunicació de masses i de la història de la pintura, i pel seu menyspreu manifest per qualsevol estil establert. El que es pot considerar com més autènticament Pop és Alfredo Alcaín, per l’ús que fa de les imatges populars i pel buit que confereix a les seves composicions.

També l’Equip Crònica format a València per Manolo Valdés i Rafael Solbes, per la seva utilització de còmics i d’imatges publicitàries, per la simplificació de les imatges i les composicions fotogràfica tendència Pop.