“Estava allà, tremolant de por. I vaig sentir un crit fort i infinit perforant la natura “.

Aquesta obra elaborada per Edvard Munch va ser completada en 1893 i des del moment de la seva creació, va obtenir moltes crítiques . En una època en la qual s’admirava el naturalisme, El crit va ser una compilació de quatre versions d’aquest expressiu quadre tan representatiu del moment històric que s’estava vivint.

Hi ha moltes versions que intenten explicar el que el androgin del quadre està expressant, i es basen en la vida de l’autor, per justificar-ho. Però em sembla que el valor de l’obra està en el fet que aquesta emoció es justifica per si sola per prevaler en la història com una de les obres més importants de la història de l’art.

Una de les versions de possible inspiració per a El crit és la turmentada vida d’Edvard, doncs es diu que sent encara un nen, va patir la severitat del seu pare i la mort de la seva mare i germana.

El crit s’acomoda de manera intemporal en la classificació de l’expressionisme, que sol entendre com “la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l’ésser humà, donant prioritat a l’expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat “.

El crit va ser una de les obres més importants de l’artista delineant les característiques del moviment expressionista i convertint-se en una imatge d’icona cultural.

Però no va ser tan senzill el procés, el règim nazi va prohibir l’art de Munch perquè el consideraven degenerat donada la seva foscor i manera subjectiva i emocional per entendre el món. Va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que l’obra va adquirir l’estatus de icona. El 1961 la revista Time va utilitzar la imatge per a la portada de la seva edició dedicada als complexos de culpa i ansietat. I això va ser un dels successos que va començar a establir a El crit amb la importància artística que es mereixia.

Edvard s’explicava; “La malaltia, la bogeria i la mort van ser els àngels que van envoltar el meu bressol i em van seguir durant tota la meva vida”.

L’obra es caracteritza per representar amb els seus colors i les seves formes la mateixa angoixa que es vol representar a la figura. Les formes es retorcen i els colors són completament arbitraris, ja que intenten expressar el sentiment de l’autor i no una veritat racional.

Trobat a “Un día más culto”