Aquest
estiu he llegit un article a La Vanguardia força interessant, era del
17 d’agost i parlava de diferents estudis que descriuen a nens i
joves, nascuts entre el 1980 i el 1998, com a "multitask generation", o
generació multitasca. Serà perquè tinc un fill del 96, o perquè
d’aquestes edats són els nostres alumnes del cicle superior, que vaig
començar a llegir-me l’article amb entusiasme: volia saber què era això
de la generació multitasca.
La
descripció era prou aclaridora, nois i noies que poden fer més d’una
cosa alhora: és a dir, mirar una plana web, o més d’una, mentre tenen
el messenger obert, i alhora es poden baixar un arxiu d’internet o
respondre un sms…. a més poden fer tot això mentre fan els deures.
Llegir
això em va provocar un somriure, ja que jo també de vegades tinc
moltes webs obertes mentre parlo al xat del gmail…., i més d’una
vegada tinc un document d’open office amb una programació o material a
mig fer… Per no parlar de reunions de feina amb l’Skype parlant i
buscant informació! serà que sóc més jove del que em penso i jo també
sóc de la generació multitasca? 😉 O serà que no cal etiquetar sempre
als més joves?
L’article m’anava
interessant, sobretot quan arribava a les conclusions que podríem
resumir en aspectes positius i aspectes negatius.
Començarem pels positius:
Els
nois i noies d’avui són capaços de canviar de tasca amb més facilitat,
la multitasca afavoreix la capacitat d’aprenentatge, els ajuda a ser
més efectius en determinades habilitats i es poden concentrar més
ràpidament.
Els aspectes negatius en
canvi giren al voltant de la manca de capacitat de memorització i
adquisició de coneixement, ja que al canviar constantment de tasca fa
que els aprenentatges no reposin i per tant no es consolidin, també és
important saber que el fet d’estar sempre en activitat pot generar
estress….
He de dir que fins aquí
l’article em va semblar molt interessant, però el que venia a
continuació em va decepcionar… i no per l’article en si, sinó per les
afirmacions que el professorat entrevistat feia:
"Els
joves estan narcotitzats per la tecnologia", "He de fer que busquin
coses fora d’internet perquè a internet ho poden copiar tot", "Els nois
i noies no s’esforcen perquè amb un botó ho tenen tot", "És veritat que
els alumnes són molt més ràpids buscant informació però en qüestió
escolar serveix de poc"….. ( :-(!!!)
Amb
aquestes afirmacions em vaig adonar de la separació que encara hi ha
entre el món actual i l’escola, de com encara hi ha molt professorat
que no entén la importància de treballar les TIC com a una eina
necessària i quotidiana. Si sabem que els nostres infants i adolescents
són "multitasca", i que cal fer-los més reflexius, hem de mirar quines
activitats els hi fem fer, si els hi demanem coses mecàniques podran
fer vàries coses alhora, en canvi si els hi demanem transformació de la
informació i conclusions els forçarem a no anar tan ràpid i a usar les
tic d’una manera creativa, si potenciem que puguin crear continguts i
ser autors aconseguirem que no siguin simples clients passius….
Cal
recollir experiències en aquest sentit que ajudin al professorat, i
l’escola en general, a usar les TIC com a eina d’aprenentatge per
preparar als alumnes del segle XXI. Utilitzaré per tant aquest espai de
reflexió que m’ofereix el programa atraràdio
per mostrar aquestes bones pràctiques i donar a conèixer una escola
innovadora i actual donant una visió positiva (i també real) d’aquesta
"generació multitasca", que són el present i futur de la nostra
societat.
Això si… els articles que han aparegut avui a la Vanguardia no potencien l’optimisme, un parla de les dotacions (catalunya de les pitjors dotacions en material informàtic) i l’altra del paper de les direccions :
"El estudio revela que el 97,3% de los directores tiene ordenador en
casa, y que el 98% lo usa a diario. Pero en cuanto a su visión
pedagógica, sólo el 9% considera exigible que el profesorado esté
informado sobre los aspectos pedagógicos de las TIC, lo que denota,
según el estudio, "una grave falta de visión de la importancia que para
el alumnado" tendrá saber utilizar la infraestructura tecnológica
global."
L’informe Sites sobre les direccions del sistema educatiu també és força interessant!
A veure si aquest 91% de directors poc exigents amb els professors es posen rapidament les piles i comencen a pensar un xic més amb els alumnes i no tant en quedar bé amb els seus companys de feina.
Un apunt interessant el d’avui.
Salutacions i bon curs.
“en els alumnes”
Aquest és un concepte una mica trampós. Es va crear com a suport a corrents pedagògiques que defensen que la tecnologia ha alterat no només les estratègies sinó també els mecanismes d’aprenentatge dels joves. Conseqüentment, les receptes pedagògiques ‘tradicionals’ no són adequades a la configuració dels cervells juvenils. Com és previsible, un grapat d’especialistes s’ha preocupat per aclarir que es tracta d’una hipòtesi completament indemostrada.
Simpàtica i mediàtica, pero indemostrada.
Hola Angel, és possible que el terme “generació multitasca” sigui mediàtic… a més sóc del parer que no cal estar etiquetant constantment les coses, però del que estic totalment convençuda és que els joves d’avui aprenen diferent (i pensen i actuen!) diferent a com actuàvem nosaltres de joves…. de la mateixa manera que nosaltres pensàvem diferent, apreníem i actuàvem diferent a com ho feien els nostres pares, avis…..
Els mestres sempre tindrem aquesta contradicció, que és alhora una gran sort: Formem a joves, sent nosaltres d’una altra generació, i malgrat les dificultats aquesta és la gran sort: ENS PODEM SEMPRE RENOVAR I ACTUALITZAR.
Completament d’acord amb el teu comentari, en els termes que ho expresses.
T’explico perquè el concepte em provoca un puntet de suspicàcia: el curs passat vaig tenir ocasió d’assistir a xerrades d’intel·lectuals mediàtics de l’educació i la comunicació, d’aquells que es lloguen per fer lluir esdeveniments públics.
En els dos casos el fil argumental al voltant d’aquest concepte era:
1) L’exposició dels joves a la tecnologia ha modificat els mecanismes d’aprenentatge i, fins i tot, els seus processos mentals subjacents -exposat tal qual com a afirmació, no com a hipòtesi-.
2) Per tant, els joves aprenen molt bé en un context tecnològic hipertextual, hipermèdia i hiperetcètera i malament en entorns discursius o de lectura extensa -que, suposadament no ofereixen aprenentatge significatiu-.
3) Per tant, les classes discursives o la lectura reposada de texts llargs no només són improductives i inadequades pels cervells juvenils sinó que poden ser contraproduents.
4) Per tant, una bona part de les classes que feu els profes són inadequades. Aquest divorci entre l’aprenentatge no acadèmic l’acadèmic és el responsable de bona part del fracàs escolar.
T’ho explico així, simplificant, eh?
Escoltant els comentaris dels profes assistents a aquestes xerrades, senties coses com:
1) Quin conferenciant, quin pou de saber!
2) Té raó, què malament que fem les classes. És que jo ja no sé què he de treballar amb els alumnes, perquè el que jo conec ja no és valuós pels nois d’ara.
No voldria que interpretessis que sóc un reaccionari de pizarrín i tiza, només que no em crec que els joves d’ara siguin essencialmet diferents als joves de fa 20 anys.
Obviament no són iguals, però no són tan diferents com per a pensar que ens movem en un context escolar absolutament diferent. I, en qualsevol cas, el que el fa diferent no són tant les diferències ‘intel·lectuals’ intergeneracionals com les transformacions socials del paper de l’escola.
Crec que és absolutament imprescindible apropar la tecnologia a les aules, com també ho és aconseguir que els nostres alumnes llegeixin llibres, tinguin la oportunitat de ser cultes en el sentit tradicional del terme o apreciïn el plaer de sentir parlar un bon professor durant 40 minuts.
“Crec que és absolutament imprescindible apropar la tecnologia a les aules, com també ho és aconseguir que els nostres alumnes llegeixin llibres, tinguin la oportunitat de ser cultes en el sentit tradicional del terme o apreciïn el plaer de sentir parlar un bon professor durant 40 minuts.”
Àngel, estic d’acord amb el que dius, i crec que una cosa no contradiu l’altra, ni ho ha de fer. No podem caure amb la trampa que alguns plantegen la tecnologia amb contraposició a “cultes o cultura”, llibres, escoltar….
Simplement hem de partir de la realitat, com tu bé dius, realitat social, dels nostres alumnes, i partir d’aquesta.
Escoltar 40 minuts a un bon professor… tu mateix ho dius, bon professor perquè si no vaja pal ;-), jo diria tenir la capacitat d’escolta tant a professors, companys, programes de ràdio, documentals, entrevistes, reportatges auditius… però per aconseguir-ho crec necessari que entenguem com actuen els nostres joves i que els estímuls són diferents.
Si partim de la nostra realitat, només de la nostra realitat com a adults, no tirarem endavant.
La reflexió que proposes Ángel la trobo molt interessant, gràcies per compartir-la.