Biblioteca de l' INSTITUT DE TECNIFICACIÓ AMPOSTA

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985). És un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants. Tot i que es dóna a conèixer com a narrador, la seva incursió tardana en la poesia no és cap obstacle per aconseguir un ràpid reconeixement, no només dins les lletres catalanes sinó dins la literatura universal. També té un paper important en la recuperació del teatre català.

Publica les novel·les El doctor Rip (1931) i Laia (1932), els llibres de narracions,Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935), Miratge a Citerea (1935) i Litizia i altres proses (1937), obres que l’acrediten com el narrador més original després del Noucentisme. La seva obra poètica compta amb els reculls Cementiri de Sinera(1946), Les hores i Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint(1955), Les cançons d’Ariadna (1949), La pell de brau (1960), Llibre de Sinera (1963) iSetmana Santa (1971). Tot sovint revisa la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. Traduït a nombroses llengües, el seu nom ha estat sovint en les propostes per al premi Nobel. El 1972 és distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i dos anys més tard rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, el 1982. És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l’any 1982 rebutja la Creu d’Alfons X el Savi.

Va ser un dels quatre primers membres fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Vídeos

—-

Concurs

A quina obra de Salvador Espriu pertany el següent fragment? Envia la teva resposta al correu de la biblioteca biblioteca.tecnificacio@gmail.com (no oblidis escriure el teu nom i el curs que fas):

«No s’hi val, no s’hi val encara, tu clisses. Has d’aclucar els ulls i t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Però cal fixar primerament la volta, que serà pel carrer dels Corders, pel carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, el carrer de l’Església i la placeta. No, pel rial no, perquè ens ensorraríem, i la volta ja és prou llarga. Si ho carreguem, no ens aconseguirem mai, i d’altra banda és massa cansat. La rectoria, paret de cuit, us hi aveniu? Ara, que no hem de fer patotes. La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria. Si ho fas, no necessito que acluquis els ulls, però no t’has de bellugar gens, fins que cridem. Vejam, que no m’heu entès? Pel carrer de la Torre sí, tornem-hi. Pel rial no, que la sorra entrebanca. Demanes que comptem de nou? Hem comptat abans, Teresa. No t’hi conformes? Com perdem el temps! Es farà fosc, amorraran les barques, i no haurem començat a jugar. Que la “Panxita” us torna de Jamaica? Qualsevol diria! El pare va anar més lluny, a Rússia i tot. Va venir amb un abric de pells i quedava tan pelut, que semblava un ós. Quan va entrar a donar les gràcies d’arribada, fra Josep d’Alpens, que era a la trona, el va saludar, de per riure, com si fos el dimoni, el pare ho conta sempre. Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. Escampem-nos. Ranqueges, Bareu? Espereu-vos, nois, que el Bareu ranqueja. Se li fan condicions o vigila el marro? Bé, que ajudi a vigilar-lo. No et queixis, Tereseta, que no pares sola. Au, a la fi. Ei, d’esquena! Si el Bareu, coix o no, fa de porter, ens serà gairebé impossible d’atansar-nos a la rectoria. Qui xiscla “fet”? No, Teresa, no, nosaltres no ens havíem encara amagat. No baixis les escales, Tereseta, et dic que no les baixis, un poca-soltta s’ha escridassat abans d’hora. Excuses, enredaire jo, que em veig atrapada? Quines poques ganes de jugar que tens! I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.»

Aquest any commemorem el 125è.aniversari del naixement i el 50 è. de la mort de Ramón Gómez de la Serna (Madrid, 3 Juliol de 1888-Buenos Aires, 12 de gener de 1963) fou un prolífic escriptor i periodista avantguardista espanyol, generalment adscrit a la Generació del 1914 o al Noucentisme,  inventor del gènere literari conegut com a gregueria. Compta amb una extensa i variada obra literària que abasta l’assaig costumista, la biografia (en va escriure una sobre Valle Inclán, Azorín i sobre ell mateix: Automoribundia), la novel·la i el teatre.

“Ramón”, com li agradava que li diguessin, va escriure un centenar de llibres, la gran majoria traduïts a diversos idiomes. Divulgà les avantguardes europees des de la seva tertúlia, al café del Pombo, immortalitzada pel seu amic, el pintor i escriptor expressionista José Gutiérrez Solana. Escriví especialment biografies on el personatge ressenyat era en realitat una excusa per tal de divagar i acumular anècdotes veritables o inventades.

Què són les gregueries? Les gregueries consisteixen en frases breus, de tipus aforístic, que no preten en expressar cap màxima o veritat, sinó que retraten des d’un angle insòlit realitats quotidianes amb ironia i humor, a força d’expressions enginyoses, alteracions de frases fetes o jocs conceptuals o fonètics. Ramon G. de la S. definí la gregueria com: Metàfora + Humor.

Pel nostre institut hem anat penjant diferents gregueries. Trieu la que us faci més gràcia, ens la podeu comentar…

(Font: www.wikipèdia.org)

CONCURS:

Aquí tens un seguit de gregeries desordenades. Ordena-les i envia la teva resposta al correu de la biblioteca: biblioteca.tecnificacio@gmail.com. No oblidis escriure el teu nom i el curs que fas.

El primer beso…                                             ….es una estrella a la que se le ha deshecho  el moño

El cometa…                                                                                                 …es el incienso de la civilización.

El arco iris…                                                                                                … es el agua vestida de novia.

La lagartija…                                                                                               …es la pecera de las ideas.

El vapor…                                                                                                    …es el fantasma del agua.

La escalera de caracol…                                                                         …es la trenza de lo escrito.

La leche…                                                                                                     …es el broche de las tapias.

El etc., etc., etc.,…                                                                                   …es un robo.

La cabeza…                                                                                                  …es el ascensor a pie.

La gasolina…                                                                                                …es la oruga.

El más pequeño ferrocarril del mundo…                                        …es la cinta que se pone                                                                                                                                             la naturaleza después de                                                                                                                                               haberse lavado la cabeza