L’autor del mes de juny: Cèsar Vallejo

… I dediquem aquest mes de juny a un poeta peruà del qual aquest any es commemora el 75è.aniversari de la mort.

César Vallejo és un dels poetes peruans més reconeguts de tot el món, donada la impressionant innovació que va suposar la seva obra per a la poesia del segle XX. Va néixer el 16 de març de 1892 a Santiago de Chuco i va morir a París als 46 anys.
La seva poesia es caracteritza per presentar un llenguatge poètic molt autèntic que, si bé es va recolzar en els seus començaments (“Els heralds negres”) a les bases del modernisme, a poc a poc va aconseguir diferenciar-se tant que no va tenir punt de comparació (“Trilce”). A més va conrear la narrativa, oferint obres com a “Escales” i “Paco Enclusa”, un dels seus relats més famosos.
Es considera que Vallejo és un dels autors que va saber anticipar el “vanguardismo”, i  el seu llegat com a artista va implicar una renovació del llenguatge literari al que s’unirien molts poetes que li van succeir, com Huidobro o Joyce.
La mirada de Vallejo sempre havia estat posada al vell món i quan finalment va aconseguir visitar-ho es va sentir tan prop de tot el que sempre havia desitjat que mai va desitjar tornar a la seva terra natal. Va estar a França, Espanya i Rússia però lamentablement, a causa de treballar excessivament, va morir sent encara molt jove. Com l’hi havia demanat la seva esposa, les seves restes van ser enterrades en el Cementiri de  Montparnasse.

Font: http://www.poemas-del-alma.com/cesar-vallejo.htm

Us adjuntem un enllaç a la pàgina web d’on hem seleccionat una de les seves poesies, i on podeu trobar una interessant i exhaustiva biografia:

http://www.los-poetas.com/b/biovalle.htm

Y SI DESPUÉS DE TANTAS PALABRAS…

¡Y si después de tantas palabras,
no sobrevive la palabra!
¡Si después de las alas de los pájaros,
no sobrevive el pájaro parado!
¡Más valdría, en verdad,
que se lo coman todo y acabemos!

¡Haber nacido para vivir de nuestra muerte!
¡Levantarse del cielo hacia la tierra
por sus propios desastres
y espiar el momento de apagar con su sombra su tiniebla!
¡Más valdría, francamente,
que se lo coman todo y qué más da…!

¡Y si después de tanta historia, sucumbimos,
no ya de eternidad,
sino de esas cosas sencillas, como estar
en la casa o ponerse a cavilar!
¡Y si luego encontramos,
de buenas a primeras, que vivimos,
a juzgar por la altura de los astros,
por el peine y las manchas del pañuelo!
¡Más valdría, en verdad,
que se lo coman todo, desde luego!

Se dirá que tenemos
en uno de los ojos mucha pena
y también en el otro, mucha pena
y en los dos, cuando miran, mucha pena…
Entonces… ¡Claro!… Entonces… ¡ni palabra!