Dilluns trist per a les lletres…

Aquest dilluns 5 d’octubre ens ha deixat dues tristes notícies en l’aspecte literari. La mort de l’actriu Ana Diosdado  a Madrid, on assistia a una junta directiva de la SGA de la qual era membre, i la de l’escriptor suec Henning Mankell, creador de la sèrie de novel·les protagonitzades per l’inspector Wallander, que ha  mort a Göteborg als 67 anys a conseqüència d’un càncer. Estils molt distints, però grans autors cadascun en el seu .

Anna Diosdado, nascuda a Buenos Aires el 1938, era filla d’actors  i afillada de l’actriu catalana Margarida Xirgu, i  va debutar als escenaris amb els seus pares  quan només tenia cinc anys.

El 1950 va venir a Espanya per estudiar a Madrid. Amb 24 anys va ser finalista del Premi Planeta amb ‘En cualquier lugar, no importa cuándo’. El 1970 va estrenar ‘Olvida los tambores’. A partir dels anys 70 va escriure diferents sèries de televisió, com ‘ Yo, la juez’‘Anillos de oro’ (1983) o ‘Segunda enseñanza’ (1986). Va adaptar també per al teatre un dels seus èxits com a novel·lista, ‘Los ochenta son nuestros’ (1988). Després van venir ‘Cristal de Bohemia’ (1994) i ‘La última aventura’ (1999). Mesura i sensibilitat van ser sempre presents a la seva obra.

Per altra banda, Henning Mankell, un dels noms rellevants de la novel·la negra actual, acabava de publicar un llibre de memòries, Arenes movedisses (Tusquets) ,on explicava diversos moments de la seva vida després de saber que li havien diagnosticat un càncer a principis del 2014.

Nascut a Estocolm el 1948, Mankell va inaugurar la col·lecció catalana de Tusquets, L’ull de vidre, amb La falsa pista’ (2001), i des de llavors l’editorial va publicar bona part de la sèrie del detectiu  Wallander, amb títols com ‘Els gossos de Riga’, ‘L’home inquiet’, ‘La piràmide’, ‘Amb l’alè al clatell’ i ‘Ossos al jardí’. L’escriptor suec va publicar també diverses novel·les fora dels llibres de Wallander, entre les quals hi ha ‘Sabates italianes’. A més, és autor d’un assaig sobre l’impacte de la sida a l’Àfrica, ‘Moriré, però la meva memòria sobreviurà.

M’agradaria acabar aquest petit homenatge a tots dos autors amb alguna de les cites d’Henning Mankell, que va sorprendre amb la seva serena forma d’ assumir la seva malaltia. Dos exemples:

No tinc la sensació d’estar vivint un temps de propina. Això no existeix. El meu temps és meu i només meu. No sé fins quan durarà. Intento no pensar-hi, perquè no té sentit. […] El principal perill de la meva vida, i dels malalts de càncer en general, és renunciar a les il·lusions.

 
És possible viure amb càncer. És possible lluitar-hi. No és massa tard per a res. D’alguna manera, encara tot és possible. Aquesta nit humida de setembre penso en les coses que el càncer encara no m’ha pres. No m’ha robat l’alegria d’estar viu, ni la curiositat per saber què m’espera demà.

Extractes d’un article publicat en anglès a The Guardian el 16 de setembre del 2014.

Aquest article ha estat publicat en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *