Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l’1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona, el 13 de juny de 2005. Aquest mes de juny, per tant, es commemora el desè aniversari.
De ben jove va combinar l’afecció per narrar històries i el dibuix i la pintura. Va guanyar premis literaris molt aviat malgrat que, per circumstàncies diverses, va publicar tard.
Va fer magisteri, carrera que va exercir alguns anys a la seva vila nadiua. Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per tal de dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l’editorial Montaner y Simón, del carrer Aragó [en l’actualitat seu de la Fundació Tàpies], al departament de producció amb Pere Calders (que havia retornat de l’exili el 1962) i es va relacionar amb altres escriptors exiliats com Avel·lí Artís Gener “Tísner” i Xavier Benguerel, que li van ampliar la visió de la guerra civil i les seves conseqüències.
Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973.
Tant en el primer recull, que va reeditar ampliat amb noves narracions i pròleg de Pere Calders, el 1981, Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva), com en el segon, El cafè de la granota, (1985) recrea, a cavall entre el realisme i la fantasia, el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-, temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions).
Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. Va ser guardonada amb el Joan Crexells, amb el premi Fundació d’Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, el Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, el de la Crítica Serra d’Or i va ser finalista del Nacional de Literatura, 1990. Aquesta obra, a més, ha estat traduïda a una dotzena de llengües.
A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta. L’acció transcorre en aquesta època i fa flashbacks referits als anys trenta i quaranta a partir de la revolta que es va produir a la colònia africana d’Ifni.
El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.
El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa, a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.
Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.
Pel conjunt de la seva trajectòria literària va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans (2000) i la Creu de Sant Jordi (2001).
Font:http://www.escriptors.cat/autors/moncadaj/pagina.php?id_sec=526
http://www.escriptors.cat/autors/moncadaj/751foto_p.jpg
El concurs:
En el conte del recull “El cafè de la Granota” titulat:
Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana, el vell Cristòfol narra la història d’aquest enterrament a …. QUI?
Si ho saps, com sempre diposita la resposta a la bústia que trobaràs al taulell de la biblioteca.
És el darrer concurs d’aquest curs…
Molta sort!!!
Pàgina dia mundial de la poesia