Jaume Fuster (Barcelona, 1945-1998). Neix en un pis humil del barri del Raval. Estudia batxillerat a La Salle Condal. És assidu a les tardes de cinema de barri i als herois de còmic, que bescanvia al Mercat de Sant Antoni. Aquestes dues aficions influiran la seva obra. Als catorze anys escriu la seva primera novel·la. De molt jove treballà en oficis ben diversos. La pràtica del teatre el portà a contactar amb el grup de teatre El Camaleó. L’any 1966 col· labora la revista “Presència” , i l’any 1967 publica per encàrrec Breu història del teatre català. Fruit del seu pas pel teatre és la publicació de Les cartes d’Hèrcules Poirot (1983). Amb Abans del foc (1971) i De mica en mica s’omple la pica (1972), les seves primeres novel· les, s’endevina com autor de novel·la de gènere. Ben aviat es professionalitzarà com escriptor compaginant la creació amb la traducció. Va ser delegat en el Congrés de Cultura Catalana; fruit d’aquest fet publicà El Congrés de Literatura Catalana (1978). Forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Ha participat com a guionista en produccions cinematogràfiques, televisives i de còmics. Col·laborà en revistes i diaris. De les seves novel· les destaquem, entre d’altres, Tarda, sessió contínua, 3,45(1976), Les claus de vidre (1984), la trilogia gòtica L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i el Jardí de les Palmeres (1993) i el 1994, La guàrdia del rei.
Record de Jaume Fuster
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=–r-1_mcq_Y[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=IW-6TV_hYuA[/youtube]
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=SHWernkJp9k[/youtube]
Concurs
A quina obra de Jaume Fuster pertany el següent fragment? Envia la teva resposta al correu de la biblioteca itettebibliotec@gmail.com (no oblidis escriure el teu nom i el curs que fas):
“La policia anà baixant dels jeeps i s’arrenglerà al pati de la fàbrica. Eren una cinquantena, iguals, uniformats, ferrenys. El silenci que envoltà les coses no presagiava res de bo. L’Enric Vidal, atalaiat rera les persianes de la finestra de la sala d’espera, veié com els qui semblaven comandar s’enfilaven per l’escala que duia als despatxos. La por i la tensió dels dies passats, d’ençà de la seva arribada, esclataren de sobte. Es dirigí a la porta. No hi havia ningú. S’hi escolà, sense fer soroll. Li arribaven les veus dels caps de la policia i d’algú més, d’un home: era una veu que coneixia, una veu que li semblava estranyament familiar…”
Pàgina dia mundial de la poesia