George Friedrich Häendel. Música aquàtica nº1 “Bouree”
•Häendel va néixer a Alemanya el 1685 i va viatjar molt pel seu país, però va ser a Itàlia on va completar la seva formació, on es va instal.lar el 1706. Allà va conèixer i assimilar les músiques de Corelli, Scarlatti i Vivaldi.
•Després dels èxits de les seves primeres obres es va instal.lar a Londres el 1719. Allà va fundar una Acadèmia Real de la Música i va triomfar plenament amb òperes italianes, però de rigor germànic: Juli Cèsar, per exemple.
•Degut a la influència anglesa es va decantar cap al gènere musical de l’oratori, el qual, escrit en anglès, consisteix en una gran epopeia on es narra amb llenguatge grandiós i melodies elegants la Història Sagrada. S’intercalen grans i solemnes parts corals, i l’orquestra inclou, sobre la base de violins, tot tipus d’instruments. Les obres més conegudes són: Israel a Egipte, El Messies (1741), Judas Macabeu, Jeftè, etc.
•La seva obra es completa amb nombroses composicions instrumentals: concerts per a orgue i orquestra, que ell mateix interpretava davant del públic; concerts per tocar a l’aire lliure, com la seva Música Aquàtica, o la seva Música
per a uns focs artificials.
L’obra:
La Música aquàtica (Water Music en anglès) és un conjunt de moviments orquestrals sovint considerats com a tres suites. S’estrenà l’estiu de 1717 quan el rei Jordi I demanà un concert que s’hauria de celebrar sobre el riu Tàmesi. Les suites orquestrals foren interpretades per 50 músics a la barcassa del rei.
La Suite és una composició musical instrumental que consta d’un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals es basa en un ritme de dansa.
Escolta tres versions diferents del mateix fragment. Música aquàtica nº1 Boureé:
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/6v26FbWFt2M" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/ZiWkap1qzTc" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/d3iL5qyjtqA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Quina versió t’ha agradat més? Raona-ho.
Els instruments són els mateixos?
El tempo és igual?
La música al currículum de primària i secundària
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/video2008/7319.rm" width="352" height="288"/]
Conferència de Maria Andreu sobre nou currículum de música a primària i secundària dins l’àrea de l’Educació artística.
Aquesta presentació s’estructura en tres parts:
1-Ens situa en el nou concepte de currículum que marca la LOE, en els eixos fonamentals d’aquest nou currículum.
2- Explica les conclusions del Debat curricular, que és una de les bases en les que es va fonamentar el nou currículum.
3- Explica pròpiament en què ens marca el nou currículum i com està estructurat.
FInalment, hi ha la presentació del taller posterior com ha de ser una programació basada en aquest nou model competencial.
Deu anys sense Oriol Martorell
En aquest capítol de “Vistes al mar” es dedica un programa monogràfic a una figura musical de gran magnitud: L’Oriol Martorell.L’Oriol Martorell i Codina (1927-1996) va ser director musical, pedagog i historiador. Alhora que estudià música es doctorà en història.
L’Oriol Martorell va viure a la segona meitad del segle XX i ha estat el fundador, creador i director emblemàtic de la Coral Sant Jordi.
Enguany fa 10 anys que va morir i aquest programa vol retre homenatge a l’Oriol Martorell, una persona fonamental per l’educació musical, una persona lliurada al nostre país.
En aquesta emissió ens apropa a aquest singular personatge un dels seus fills, n’Antoni Martorell, Sr. LLuís Saumell, gran col·lborador i el professor Santiago Alcolea, una eminència i col·laborador acadèmic.
Programa dedicat a repassar la Història de la Música dels Països Catalans, des dels inicis fins a l’actualitat. Una visió històrica i actual del nostre llegat musical.
Música popular de Nadal a Catalunya
El capítol del programa “Vistes al mar” analitza la música popular del Nadal a Catalunya. El convidat és un etnomusicòleg, el Sr. Jaume Ayats.
El programa apropa la tradició nadalenca en clau de música secular i de música religiosa relacionada amb el Nadal tot al llarg de la història del nostres país.
A partir del Segles XV al XVII tenim detalls més concrets. Tenim escrites i documentades un cert models de peces. A partir del segle XVIII i del segle XIX tenim més testimonis escrits i partitures. Al llarg segle XX ens han arribat detalls de l’edat mitjana que són sorprenents.
Arreu d’Europa es van escampar les tradicions, bromes i gresques relacionades amb els episodis nadalencs. Aquests fenòmens paneuropeus a vegades han estat oblidats per determinats models socials.
Programa dedicat a repassar la Història de la Música dels Països Catalans, des dels inicis fins a l’actualitat. Una visió històrica i actual del nostre llegat musical.
Catalanisme en la història de l’Orfeó Català.
En aquest capítol de “Vistes al mar” s’analitza una època convulsa de la història catalana lligada a l’esperit de la renaixença.
El programa ens apropa al naixement de l’Orfeó Català, una institució emblemàtica per la cultura catalana.
En aquest capítol la doctora en Història Manoli Narváez presenta la seva tesi doctoral anomenada” L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme entre el 1891 i 1951″.
Programa dedicat a repassar la Història de la Música dels Països Catalans, des dels inicis fins a l’actualitat. Una visió històrica i actual del nostre llegat musical.
Com sona una imatge? i Música visual
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_873595.rm" width="352" height="288"/]
El programa “Atrapa-sons” descobreix, en aquest capítol, com treballen els compositors de bandes sonores per a pel·lícules i la importància que té la música en el cinema.
L’Atrapa-sons visita l’estudi de Xavi Capellas, un compositor de música per a pel·lícules, que explica que els compositors de bandes sonores ajuden a vestir la pel·lícula, ja que la seva música suggereix les emocions que senten els espectadors.
Xavi Capellas mostra les diferències entre una mateixa escena amb música i sense música. També prova l’efecte de músiques diferents amb la mateixa escena.
La música per al cinema sovint fa servir “tòpics”, una idea que, de tant repetir-la, tothom l’entén a la primera.
Normalment, la banda sonora es compon quan la pel·lícula ja està muntada, però alguns compositors, com Ennio Morricone, fan la música abans del rodatge del film.
El primer que fa el compositor és la “maqueta”, un arranjament musical amb el teclat, els “samplers” i els sintetitzadors que simula el so d’una orquestra.
La fase següent és l'”orquestració”, que consisteix a fer les partitures perquè els músics puguin interpretar els temes de la banda sonora. Després es grava la música i es mescla en 5.1 Surround, que és com sona al cinema.
“L’artefacte musical” d’aquest capítol és l’ocarina de membranes, que es pot fer amb un tub de plàstic i dos globus. L’Atrapa-sons el fa sonar i toca la cançó infantil “El gall i la gallina”.
Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta un tema per a cinema mut, “The Monkey Serenade”.
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673697.rm" width="352" height="288"/]
Fa temps que s’ha provat d’establir una relació entre la música i la imatge. “Dígits” dedica el capítol als invents que han servit per posar imatges als sons.
Isaac Newton creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors, el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.
Aquesta relació va inspirar diverses invencions, com el clavicordi ocular, del francès Bertrand Castel. A finals del segle XIX, l’anglès Wallace Remington va construir un orgue de colors i el danès Thomas Wildred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats.
El pintor Vassili Kandinsky va estudiar la relació entre els colors i el sons. En col·laboració amb alguns músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Cineastes com l’alemany Oskar Fischinger també es van interessar per la qüestió.
Contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent. El so és una vibració de l’aire i cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració. La llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic i cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre. Tot i aquestes diferències, però, el so i la llum es poden quantificar i representar amb números.
Cap a la dècada del 1960, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. El nord-americà John Whitney va considerar l’ordinador com un instrument amb què es podria arribar a la síntesi de les arts. L’ordinador permet establir tota mena de correspondències i, per tant, les possibilitats creatives són més àmplies.
El japonès Toshio Iwai ha aconseguit que el piano esdevingui un instrument que produeix, alhora, música i imatges.
Música digital
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673685.rm" width="100%" height="550"/]
“Dígits” explica, en aquest capítol, com l’electrònica ha revolucionat el món de la música, amb l’aparició de nous sons, noves maneres de manipular-los i nous estils musicals.
El Theremin va ser un dels primers instruments musicals electrònics. El va inventar, els anys 20, el físic i alhora músic rus Lev Termen. Consta de dues antenes a través de les quals s’emeten dos camps electromagnètics. L’aproximació de les mans produeix variacions d’aquests camps i, com a resultat, uns sons audibles.
Durant la dècada del 1940, el magnetòfon permetia enregistrar sons i reutilitzar-los. Combinada amb la creativitat musical, la cinta magnètica va donar lloc a un nou concepte: la música electrònica.
Alguns dels seus pioners van ser el nord-americà John Cage o el francès Pierre Schaeffer, que componia amb tota mena de sons: naturals, industrials…
Max Mathews, un enginyer nord-americà, va crear el primer programa d’ordinador per generar sons.
El Moog va ser el primer sintetitzador que es tocava com un orgue, però podia produir sons molt diversos. El Moog va contribuir a popularitzar la música electrònica.
Durant els anys 70, els sintetitzadors van passar de ser analògics a digitals. L’electrònica va eixamplar la paleta de sons i la digitalització, la gamma d’estils i d’instruments.
La digitalització comporta, en primer lloc, la fragmentació del senyal sonor. Després, cada fragment es quantifica i es codifica en forma de bits.
Amb el codi digital, els sons es poden manipular, barrejar i fer que qualsevol cosa pugui sonar. Aquesta capacitat ha donat lloc a nous gèneres musicals, com ara la “música algorítmica” o la “música interactiva”.
Nous instruments, nous sons.
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/qkicom/001_754437.rm" width="352" height="288"/]
“Quèquicom” parla, en aquest capítol, de la música electrònica i de la seva capacitat per aconseguir expressivitat.
Els sons s’originen per la vibració d’algun objecte. Comprenent aquest fenomen, els científics poden manipular el so i, fins i tot, generar nous instruments. Així, la música electrònica obre la porta a nous sons i nous instruments.
Els sons es defineixen per tres paràmetres. Un és la freqüència, la quantitat de vibracions per unitat de temps. Un altre és la intensitat, la potència i energia que es dóna al so. El tercer és el timbre, que dóna personalitat a la sonabilitat dels instruments.
El reporter Miquel Piris parla amb Marcos Alonso, del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra, sobre el processament del so i les seves aplicacions en el camp de la música i el multimèdia. També comprova les diferències entre sons agradables i desagradables, com també el significat de conceptes com “harmònic” i “freqüència”.
Un dels primers instruments musicals electrònics va ser el “theremin”, inventat l’any 1919, que està considerat un avantpassat dels sintetitzadors actuals. Està format per dues antenes, una per donar intensitat al so i l’altra per donar-li freqüència.
A la part final del programa, el biòleg Cristian Ruiz Altaba explica a la secció “La masia” com l’home ha convertit, al llarg de milers d’anys, animals salvatges en animals domèstics.
També es mostra com la biòloga Puri Garcia, des del Departament de Tecnologia dels Aliments de la Universitat Politècnica de València, col·labora amb reconeguts cuiners per explorar les noves possibilitats que ofereix la combinació de ciència i gastronomia.
LA MÚSICA
[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/forat_butxaca/001_770692.rm" width="352" height="288"/]
La música és una forma d’expressió, comunicació i identificació. “Un forat a la butxaca” hi dedica el capítol.
La pirateria i l’intercanvi de música a través d’internet afecten més les grans discogràfiques que els artistes, ja que aquestes empreses s’emporten la major part dels diners de cada CD que es compra.
La música que ens agrada diu molt de nosaltres, ja sigui enregistrada o en directe.
La música també pot tenir aplicacions terapèutiques, és el que s’anomena musicoteràpia.