Com sona una imatge? i Música visual

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/atrapasons/001_873595.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Atrapa-sons” descobreix, en aquest capítol, com treballen els compositors de bandes sonores per a pel·lícules i la importància que té la música en el cinema.

L’Atrapa-sons visita l’estudi de Xavi Capellas, un compositor de música per a pel·lícules, que explica que els compositors de bandes sonores ajuden a vestir la pel·lícula, ja que la seva música suggereix les emocions que senten els espectadors.

Xavi Capellas mostra les diferències entre una mateixa escena amb música i sense música. També prova l’efecte de músiques diferents amb la mateixa escena.

La música per al cinema sovint fa servir “tòpics”, una idea que, de tant repetir-la, tothom l’entén a la primera.

Normalment, la banda sonora es compon quan la pel·lícula ja està muntada, però alguns compositors, com Ennio Morricone, fan la música abans del rodatge del film.

El primer que fa el compositor és la “maqueta”, un arranjament musical amb el teclat, els “samplers” i els sintetitzadors que simula el so d’una orquestra.

La fase següent és l'”orquestració”, que consisteix a fer les partitures perquè els músics puguin interpretar els temes de la banda sonora. Després es grava la música i es mescla en 5.1 Surround, que és com sona al cinema.

“L’artefacte musical” d’aquest capítol és l’ocarina de membranes, que es pot fer amb un tub de plàstic i dos globus. L’Atrapa-sons el fa sonar i toca la cançó infantil “El gall i la gallina”.

Al “Concert amfibi”, l’Atrapamosques interpreta un tema per a cinema mut, “The Monkey Serenade”.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/digits/001_673697.rm" width="352" height="288"/]

Fa temps que s’ha provat d’establir una relació entre la música i la imatge. “Dígits” dedica el capítol als invents que han servit per posar imatges als sons.

Isaac Newton creia que música i imatge eren fenòmens de naturalesa molt similar. Per això, l’espectre de la llum, que ell mateix va descobrir, està representat en set colors, el mateix nombre de notes que hi ha a l’escala musical.

Aquesta relació va inspirar diverses invencions, com el clavicordi ocular, del francès Bertrand Castel. A finals del segle XIX, l’anglès Wallace Remington va construir un orgue de colors i el danès Thomas Wildred va dissenyar el Clavilux, un dels orgues de colors més avançats.

El pintor Vassili Kandinsky va estudiar la relació entre els colors i el sons. En col·laboració amb alguns músics, Kandinsky va dissenyar les imatges que van acompanyar diversos concerts. Cineastes com l’alemany Oskar Fischinger també es van interessar per la qüestió.

Contra el que pensava Newton, el so i la llum són dos fenòmens de naturalesa ben diferent. El so és una vibració de l’aire i cada nota correspon a una determinada freqüència de vibració. La llum visible és una estreta franja de l’espectre electromagnètic i cada color correspon a una determinada freqüència d’aquest espectre. Tot i aquestes diferències, però, el so i la llum es poden quantificar i representar amb números.

Cap a la dècada del 1960, els ordinadors van començar a treballar amb sons i imatges. El nord-americà John Whitney va considerar l’ordinador com un instrument amb què es podria arribar a la síntesi de les arts. L’ordinador permet establir tota mena de correspondències i, per tant, les possibilitats creatives són més àmplies.

El japonès Toshio Iwai ha aconseguit que el piano esdevingui un instrument que produeix, alhora, música i imatges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *