Bé, doncs aquí teniu la segona entrega. Torno a repetir el mateix que a l’entrada anterior. S’ha respectat el vostre escrit i l’única cosa que canvia és l’ortografia i la puntuació.

No apareix el nom de l’autor/a, això sereu vosaltres qui ho direu, si voleu, és clar.

Podeu afegir algun comentari sobre les lectures publicades, però sempre, des del respecte.

Gaudiu de la lectura!!

LA CARRETERA LI VA TREURE TOT

L’Àlex era un nen que al complir els 16 anys li van regalar una moto de 50 cc. A ell li encantava perquè li van deixar escollir el model i els colors.

Cada dia que tornava de l’institut anava a donar un tomb i quan tornava a casa la netejava. Fins que un dia va dir:

-Per què no li canvio el motor per un  de 85 cc? Sí, sí!!

Ho va consultar amb els seus pares i el van deixar.

Després de dues setmanes de tenir la moto preparada, va decidir sortir amb els amics a la nit. Van anar fins al cine de Granollers i quan estaven tornant van dir:

-Per què no fem una carrera fins la plaça de Vilanova?

I tots van acceptar. Es van parar la primer semàfor i quan es va posar verd va començar la carrera, i clar, l’Àlex, com portava una moto molt més potent, anava primer fins que va haver de parar a un semàfor en vermell, va parar i justament quan van arribar els altres es va posar verd i vinga gas! L’Àlex va pensar “clar, els semàfors em fan perdre; doncs me’ls saltaré!”. I així va fer.

Quan va arribar al primer semàfor de Vilanova que estava en vermell se’l va saltar i, tan ràpid com ho va fer, el va envestir un cotxe i allà va quedar mort sense remei, per culpa de la imprudència.

 

SÓC FELIÇ GRÀCIES ALS MEUS AMICS

Ahir vaig estar pensant el motiu pel qual jo sóc feliç; vaig donar-hi moltes voltes, serà per la família? Serà pel futbol? Serà pels estudis? Serà pels estudis? Però al final vaig arribar a una conclusió: sóc feliç gràcies als meus amics.

I és que els amics són els més valuós que tinc perquè quan m’avorreixo quedo amb ells i llavors m’ho passo bé, perquè quan estic passant un mal moment són ells qui m’ajuden, perquè sempre es necessiten i perquè els amics t’ajuden a fer amics.

Hi ha molts tipus d’amics: els de sempre, els ‘gamberros’, els llestos, els tontos… Però d’una manera o d’una altra els amics sempre et fan feliç, i quan et discuteixes amb ells sempre ens reconciliem i tornem a ser amics, però amb un amic de veritat no et discuteixes mai i no s’ha de passar per aquella situació.

Després d’haver pensat tot això, vaig poder arribar a la conclusió que gairebé sempre són els amics i/o les amigues els que fan feliç a una persona com per exemple jo, que si no existís ningú a qui tenir com amic no sé què seria de mi. Per aquest motiu penso ara i pensaré sempre que els amics són una part fonamental en la vida d’una persona, i dic i diré que sóc feliç només gràcies als meus amics.

 

LA NOIA QUE VA MORIR DORMINT

L’última respiració, l’últim son, els últims segons.

Tot comença el 6 de gener, al conèixer una persona agradable i bonica. Em vaig enamorar d’ell, dia i nit pensant en ell, dia sí, dia no veient-nos fins que…

El 15 de maig vaig començar a pensar en el nostre matrimoni. Ell, al veure que estava contenta per la idea de casar-nos… El seu somriure va desaparèixer. Al dia següent, quan em vaig despertar a les 9.35, havia desaparegut.

En tota la casa, en tota la carretera, en tota la ciutat, ell no hi era. Cinc anys després tot continuava igual, excepte la pèrdua de l’home de la meva vida i la mala notícia que tenia el SIDA.

No tinc família, no tinc amics, no tinc res, només el meu passat, la feliç infància i jo. En aquell moment, una llàgrima morta corria per la meva galta freda, desitjava haver mort quan em tocava, quan havia de ser, a l’anar-me’n a dormir; sento un punyal que travessa el meu cor.

Per fi la mort, per fi estic lliure.

 

UNA TRUCADA, UNA MIRADA, FALSA AMISTAT

Aquell dia la Natàlia em va trucar; era un quart d’una de la nit, però com era important vaig agafar el telèfon.

Només agafar-lo em va dir que havia guanyat el concurs. Em vaig posar a saltar d’alegria. Ella, la meva gran amiga Natàlia, sortiria per la televisió cantant amb un dels meus (i seus) cantants preferits. Després d’una estona  vaig penjar i vaig anar a dormir.

Al dia següent, a l’escola, tothom estava amb ella, fent-li preguntes i admirant-la. M’hi vaig acostar, però no vaig aconseguir parlar amb ella, ja que amb tanta gent no em va poder ni veure.

A l’hora de dinar ho vaig tornar a intentar, aquest cop tampoc vam poder parlar, però ens vam mirar durant uns segons. En aquells tres segons em vaig adonar que mai tornaríem a ser tant amigues com abans, per molt que volgués. Ara ella era famosa.

 

APOCALIPSI

2006, Abril.

Puerto pescador era un petit poble del centre d’Extremadura al costat del riu Tajo en el que jo vivia fins que un home va aparèixer en un dia de pluja en un poble. Estava encaputxat i va entrar a la taverna del poble.

Dos dies després, una noia va morir mentre dormia; tenia els ulls blans i la autòpsia no va donar amb la causa de la mort.

En l’enterrament, l’home encaputxat estava en la llunyania amb un ampla somriure. Quan va passar per sota dels cables, un ocell es va electrocutar i va morir i, en menys d’un segon, una bandada de corbs va sortir per a devorar el cos de l’ocell mort.

Al passar un mes, més de la meitat de la població havia mort en situacions estranyes.

Un grup d’agents de policia va anar al poble més proper, però els cotxes no funcionaven i van haver d’anar a peu.

Tres setmanes després, al matí, vaig trobat tot el poble mort, ningú havia sobreviscut, només aquell home encaputxat que sortia caminant del poble.

Vaig anar al poble més proper. Pel camí vaig trobar els agents de policia morts.

 

2008, Abril.

Un home ha aparegut avui en aquest dia de pluja encaputxat i ha entrat a la taverna…

 

SENSE TÍTOL

Fa uns anys d’anys, al nostre món…

-Mayday! Mayday! Un meteorit negre envoltat de flames s’acosta al mar Marinhectum! Capità! Què fem? Estem molt a prop del meteorit!

-Vireu vuitanta-cinc gra…

-Ens ha arribat!! Ens estavellem!!

I aquella nit es va escoltar una explosió tan bestial que a l’altra punta del planeta es varen rebentar els vidres; i es podia llegir de nit de la llum que va fer l’explosió.

Jo, disposat a investigar què va passar en el cràter, em dirigeixo a explorar. Varem agafar els difters i vam anar directes.

-Aquí Miquel a Torre de Control; estem a 600 km del cràter. Sembla que… hi… interfer…

-Aquí Torre de Control! Repeteix!

-Sembl… que… intr…

-Capità, hem perdut la comunicació!

Unes hores després…

-Capità, torna a haver-hi comunicació.

-Aquí Esquadró Omega 7, hem divisat unes naus alienígenes! Què fem?

-Un moment… Vull que embeguin totes les forces disponibles!

I unes hores després es podien divisar unes naus del tamany d’un camió i una, en el centre, gegantina, del tamany d’un poble!

-Què fem, Capità?

-Foc! Els canons electromagnètics!

Van començar a disparar les canons delta, però… Les naus alienígenes eren moltes i molt poderoses.

-Senyor! Els projectils carregats d’alta energia exploten abans d’impactar a l’objectiu!

-No… No pot ser! Són els antics monstres anomenats Hauf-kelt’thajk! Els antics els descrivien com monstres indestructibles!

-Només ens queda una alternativa…

-Capità, no voldrà…

-Sí, activin la bomba de plasma; compte enrere de 30 minuts, i que comencin les evacuacions!

-Sí, senyor.

Uns minuts després… 29, 28, 27, 26, 25, 24, 23, 22, 21, …, 3, 2, 1, iniciant explosió…

Només es van salvar alguns evacuats i els que vivien en el continent Satjet.

 

AGENOLLAT RESA LLUNY DEL SEU PAÍS

Hi havia una vegada un home d’origen marroquí que en el seu país li feien agenollar-se, però a ell aquestes coses de creure en Déu no li anaven.

Un dia qualsevol, Mohamed, que és l’home marroquí, estava recollint els seus fills per poder portar-los a la seva revisió anual contra les picades de les serps, i va donar la casualitat que pel carrer per on passava Mohamed tothom d’aquell carrer es va agenollar davant del seu Déu i ell no ho va fer.

El Déu el va condemnar a uns deu dies de presó; passats els deu dies, el Déu va decidir que per faltar-li el respecte seria llençat a l’oceà Atlàntic amb una llanxa sense benzina, un cubell d’aigua i una bossa de menjar. Quan van llençar a Mohamed a l’oceà tothom es reia d’ell perquè al Déu no se li havia de faltar el respecte, però el que no sabien és que amb la corrent de l’aigua aniria a parar a Barcelona on seria cuidat i alimentat.

Quan van passar les revisions mèdiques el van deixar lliure per Barcelona, es va buscar un treball no molt bo, però suficient com per enviar diners al Marroc i pagar la hipoteca que compartia amb la seva dona.

Un dia, Mohamed es va estranyar molt per un cartell de la loteria i va decidir comprar un lot de loteria de Nadal. Quan va arribar el Nadal, va posar la televisió i comparar el seu lot amb el premiat; es va caure de la cadira perquè li havia tocat el Gordo de Nadal.

Mohamed, amb els diners que va guanyar, es va construir una casa nova i va decidir que no resaria mai més.