En el segle XI el repertori de cant a l’Església cobria ia cada festa del dia i cada esdeveniment de la litúrgia. Els textos sagrats usats-hi tenien la seva pròpia característica i hi havia varietat de formes: introit, antífones, graduals, auques, ofertorios, comunions, seqüències, etc. a la qual cosa cal afegir aquelles parts de la litúrgia anomenades “ordinari”: Kyrie, Glòries, Gredos, etc.

Tot això calia encomanar a la memòria dels cantaires que no tenien ajudes musicals, excepte algunes marques sobre el text que indicaven simplement quan la melodia pujava o baixava tal com es mostra en aquest manuscrit. Per descomptat, la conservació dels cants, encomanada únicament a la bona memòria feia que es trobessin en perill de desaparèixer.

Inicialment la notació musical servia com a ajuda-a-la-memòria per a qui ja tenia una idea sobre com havia de sonar. No es pretenia que la notació fos “científicament” precisa. El concepte que es pot cantar una melodia només llegint correctament la música (sense necessitat d’haver escoltat anteriorment) és una cosa relativament molt nou.

Els exemples més antics de notació musical a l’Europa occidental van ser escrits més com anotacions per als textos que es cantaven-notació adiastemática (neumes sense línia indicadora d’alçària, com es veu en l’exemple mostrat a dalt) -.

D’altra banda, es tractava d’una notació la finalitat era més la d’indicar el caràcter expressiu per ressaltar les subtileses de l’expressió vocal que la d’indicar l’alçada de les notes melòdiques (actualment s’està desenvolupant molta investigació per part dels musicòlegs especialistes en la música medieval).

Afortunadament un monjo benedictí anomenat Guido d’Arezzo (Itàlia 990-1.050) va trobar la solució. A  partir de l’himne de les vespres de la festa de S. Joan Baptista va organitzar el que seria més tard l’escala: UT queant laxis REsonare fibris MIra gestorum FAmuli tuorum, SOLve polluti LAbii reatum sancte Joannes. La nota Si no tenia una alçada fixa, pel que en ocasions rebia el nom de “be mollis” (d’aquí ve la paraula bemoll) i en altres ocasioni rep el nom de “be cuadratum” (d’aquí ve el becaire). Posteriorment la síl-laba UT es va canviar per DO, i s’incorpora la nota SI en el S. XVI, prenent per al seu nom les inicials de Sant Joan (Sancte Ioannes). Veure partitura

Inventar el tetragrama-quatre línies-, d’elles, una línia groga seria UT (posteriorment es va convertir en DO) i una línia vermella indicaria FA, això donaria origen més tard a la noció de les Claus.

ALÇADA DELS SONS

L’alçada dels sons està indicada per la ubicació de les notes en el tetragrama, amb la possibilitat d’usar línies addicionals inferiors i superiors.

Les claus que són de DO (C) i FA (F) les quals poden estar en segona, tercera o quarta línies.

Notes simples

Es presenta aquí, en el seu ordre, la notació primitiva, la notació actual gregoriana i el seu equivalent en la notació moderna.

SIGNES DE PAUSA.

Els signes de pausa, originats per l’estructura del text, són:

a) Línia divisòria mínima, que separa els incisos o parts menors en què es divideix el text, no implica respiració.

b) Línia divisòria menor, que separa els membres de frase. Aquests no són més que incisos de més amplitud. Gairebé sempre implica respiració.

c) Línia divisòria més gran que separa les frases: Equival a un silenci amb durada de nota simple i obliga a respirar.

d) Línia divisòria doble, que indica major sentit conclusiu o també final de la composició. Equival a silenci de nota simple, de vegades una mica més prolongat.

EXEMPLES: