Molts ja hem parlaveu a classe d’ell i per fi l’he buscat. I us he penjat l’entrevista que va sortir a “La vanguardia”

Tocant un vals de Chopin…

Mostrant velocitat i perfecció..

Núria Escur-BARCELONA
Michael Andreas Haeringer té vuit anys. Va néixer a Barcelona, però és d’origen alemany. Descendeix de dos músics llegendaris del segle XIX: el pianista i compositor hongarès Franz Liszt i la pianista alemanya Sofia Menter. Si algú consulta el seu arbre genealògic trobarà també a Coelestine Popper, familiar del violoncel.lista. Ningú va preparar a Michael per ser un virtuós, ningú esperava d’ell que ho fos, els seus pares no saben tocar cap instrument, ni tan sols tenen oïda musical i la seva mare mai se li va ocórrer, mentre estava embarassada, posar música clàssica de fons.

I tanmateix, avui, Michael Andreas Haeringer és un virtuós del piano, un nen amb talent reconegut per molts professionals, que ja ha rebut premis i èxits. Pot heretar el talent? Té la genètica alguna cosa a veure o només cristal.litza amb esforç?

La mare de Michael vivia a Singapur quan es va traslladar amb el seu marit, directiu d’un banc, a Barcelona. “A partir de l’any i mig el nen va començar a tarar, a cantar, sense parar. Un dia, a la piscina, als quatre anys, va començar a dir-me ‘vull tocar el piano, vull tocar el piano’. Primer m’ho vaig prendre de broma “, explica la seva mare, però davant la insistència el va portar a l’Escola Luthier d’Arts Musicals, veterana a Barcelona, i va ser allà on van contrastar les seves habilitats. Al cap de poc temps, una de les professores va dir als pares que no podia continuar donant classes al seu fill. Anava a un ritme que aconsellava buscar una altra solució i els va presentar a la seva actual mestre, el pianista rus Gennady Dzyubenko. “Sóc de Moscou, on hi ha una bona escola pianística, i és la primera vegada en la meva vida que tinc un alumne com Michael. Fins on pot arribar? Molt lluny, el seu progrés és molt ràpid. Però mai se sap, de moment és un nen normal que vol jugar “, explica Dzyubenko. Pel que fa al talent es mostra meridià: “clar que es pot heretar. Un exemple és el gran pianista Glenn Gould, descendent d’Edvard Grieg “.

“Molts especialistes ens han dit que és possible que el talent estigui en la història genètica de cada un. Primer érem una mica escèptics. Ara crec que sí perquè no puc entendre-ho d’una altra manera. Alguna cosa li haurà arribat de Liszt, de Menter … “, reflexiona aquesta mare que destina les tardes a la supervisió dels seus assajos.

Hana Nathalie Bergmann va dedicar anys de la seva vida a l’esport d’alta competició. “Mai havia pensat en això fins avui. Però suposo que estar acostumada als rígids tornejos m’ha ajudat a educar al meu fill a la disciplina i l’esforç “. Michael ha guanyat ja cinc concursos.

Es lleva a les 6.45 del matí, va a l’escola alemanya, al migdia menja a casa ia les 15.30 comença a tocar. Es tanca amb el seu plat de fruita en la seva saleta – el sostre del piano ple de peluixos-i aquí repeteix les seves melodies. A les 18.30 deures, sopar ia les 20, tornada al piano fins a les 21.30. “No tem que estigui condemnant el seu fill a un ritme extrem, a una vida diferent a la de la resta de nens?”, Li preguntem. “És que no podem arrencar-lo d’allà. Si li trec el piano, plora sense consol. Si li dic ‘prou!, No toques més’, s’entristeix. És un càstig per a ell. Què faré? “

– El teu compositor preferit?

– Chopin

– ¿I després?

– Beethoven

– ¿I després?

– Haydn

– ¿I després?

– Bé, després jo, de major vull ser pianista …

Tampoc en la terminologia d’aquests casos excepcionals es posen d’acord. No és el mateix un virtuós que un superdotat.

“Per a nosaltres el concepte correcte és un nen amb talento.Michael no s’aïlla. Quan acaba els assajos va amb els seus amics a jugar a Gormitis. Ara mateix està desplegant sobre la catifa les peces dels seus Playmobils del vaixell pirata i la torre medieval. “

Cursa tercer de primària sense problemes i ha començat a interessar-se per biografies de músics que busca en l’enciclopèdia. No sempre és així en la història dels que han arribat molt lluny i ja és sabut que Einstein va ser pèssim estudiant. “Abans estic nerviós. Començo a tocar i estic tranquil “. Així ho va fer al Convent de Sant Agustí, a Sant Gaietà, a Camprodon, on al mig minut ja li aplaudien.

Ens regala un simulacre. Saluda al públic imaginari amb una gran reverència. Una cosa que, ahir a la tarda, va tornar a repetir davant diversos centenars d’oients, a l’auditori de l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN). Quan es senti davant el piano – porta sempre un tamboret amb pedals, li falten dos anys per arribar de forma natural-es transforma.

Als seus pares els han advertit: potser hagin de traslladar-se per ampliar la seva formació “a Alemanya, EE. UU., Altres ens diuen Madrid “. Però el pare no vol ni sentir parlar d’anar-se’n de Barcelona: “He viscut a Nova York, Londres, Singapur … i res com aquesta ciutat”. Per George Michael Haeringer “el 70% de l’èxit del nen és la seva mare, la seva constància”. Els dos li demanen un piano de cua. “No, no, amb tres a casa ja n’hi ha prou!”. Haurà de consultar a Michael que, a la seva edat, ja crea les seves composicions. La primera, Comiat, la va fer amb sis anys.

La seva primera composició! COMIAT!

Berta Serra, professora de piano, també pertany a una família de virtuosos. Neboda de la pianista Alícia de Larrocha, recentment desapareguda, va ser la primera professora de Michael Andreas, el nen descendent de Liszt. Creu que hi ha una predisposició quan es pertany a cert arbre genealògic, que d’alguna manera el carisma musical, especialment en pianistes, està lligat al sistema nerviós i algunes característiques fisiològiques: “Crec que alguna cosa genètic ha d’haver en les aptituds. Com si no s’entén que aquests nens, als quatre o cinc anys, repeteixin d’aquesta manera melodies amb només sentir-les, sense saber res de solfeig? “. Una capacitat que en adolescents pot resultar més comú, però a una edat precoç és força inusual.

Al principi, amb quatre anys, recorda la professora Serra, Michael Andreas posava els peus sobre el piano i gairebé no parlava català. Era difícil comunicar-se amb ell. Així que va pensar en posar-li alguna cosa que li resultés més familiar: cançons populars alemanyes. I va sorgir el miracle: “Vaig veure que era un nen que es menjava les partitures. Superava cada repte que li plantejava. En un any va passar de no saber res a tocar Schumann “.

No és fàcil ser nen i virtuós. Les factures són moltes encara que els inicis siguin impressionants. Sovint, conscients de ser diferents, es converteixen en éssers tancats en la seva grandesa, amb el perill d’aïllament que això comporta. Només compartir el seu do els salva del perfil asocial i poc gregari de molts genis.

Wolfgang Amadeus Mozart tenia quatre anys quan ja tocava el clavicordi i poc més quan va compondre petites obres de considerable dificultat, als sis, tocava amb destresa el clavecí i el violí. Podia llegir música a primera vista, tenia una memòria prodigiosa i una fantasia inesgotable.

El mateix Franz Liszt – familiar de Michael Andreas-començar la seva carrera pianística als sis anys, gràcies al seu pare, que, conscient del talent del seu fill, va aconseguir fons de la noblesa per a l’educació del jove prodigi a Viena, formació que li va arribar de mans de Karl Czerny, deixeble de Beethoven.

En el cas de Frédéric Chopin, el talent també es va manifestar aviat. L’aparició d’unes notes laudatòries al diari de Varsòvia, li va servir per entrar en els salons aristocràtics de l’època presentat com el petit Chopin.

Però el talent no n’hi ha prou. Poc s’aconsegueix si no va acompanyat d’hores de treball, esforços extra i constància per millorar. De la mateixa manera que els esportistes d’elit. Això, i la preparació psicològica per a un possible fracàs que no els bloquegi per a la resta de la seva vida. La petita història de nens prodigi en el cinema espanyol, per exemple, està plena de joguines trencats, de Joselito a Marisol. Perquè això no passi, en qualsevol disciplina, expliquen els experts, el nen prodigi ha d’estar comercialment en bones mans, reivindicar el lliure albir en arribar a la maduresa i no sentir-se aclaparat per pares massa ansiosos.

Mireu com sona Mozart en les seves petites mans.