Hola em dic Emma i tinc 10 anys . Ara us explicaré una història que em va passar fa 2 anys. Estava amb el meu amic Èric a casa els meus avis, a les golfes. Volíem agafar un joc i ens va caure una caixa de l’armari, la vam obrir i, a dins, hi havia un munt de coses però, el que més ens va cridar l’atenció va ser una flauta de fusta. Jo, com toco la flauta, la vaig intentar tocar, no sonava, era molt estrany. Des d’aquell dia sempre portava la flauta al damunt.

Un dia l’Èric i jo vam anar a la plaça a jugar. A la plaça hi havia una freixa, ja feia molt que estava allí. Em vaig enfilar a la rama més baixa de l’arbre i vaig intentar tocar la flauta un altre cop. Era un miracle, la flauta sonava. Vaig anar a buscar l’Èric que estava jugant a futbol amb tots els altres de la classe. Li vaig explicar tot el que havia passat, i es va quedar estranyat, no s’ho creia i ho va voler veure. Vaig tornar a tocar, aquesta vegada asseguda en un banc, ara no sonava, això no podia ser.

Vam anar tots dos a casa els avis i els vam dir que havíem trobat una flauta i no sonava. L’avi ens va explicar la història d’aquella flauta. Estava feta de fusta de freixa de la plaça, per això sol sonava si estaves al damunt o assegut al seu tronc.

Ainhoa Pérez Lazcano

Premi Sant Jordi 2008 1CSA

Hi havia una vegada una freixa centenària que vivia en una plaça molt tranquil•la. Un dia va veure una nena petita jugant per la plaça, i la freixa va recordar els temps passats, quan ella era una petita freixa. La nena en veure aquella freixa tan vella li va dir:
-Per què estàs tan trista?
– Jo, trista? No, no estic trista, sol avorrida.
– Et puc ajudar!- va dir la nena
La freixa en sentir aquelles paraules de la nena es va alegrar de cop.
La nena se’n va anar corrents fins a casa seva.
– Hola pare! –va dir la nena.
– Hola filla. Què et passa?
– Necessito ajuda, la freixa està avorrida.
– Bé, tinc una idea et faré una flauta feta de fusta de freixa, però li hauràs de tocar una cançó quan es pongui el sol,  i tu no saps tocar la flauta.
Quan el pare es va girar, la nena ja no hi era.
La nena era a la plaça amb la freixa cantant-li una cançó. Tot seguit, a la freixa li va començar a sortir unes floretes molt boniques .
La freixa,a punt d’ adormir-se, va preguntar a la nena  que com es deia, i li va dir que es deia Rosa.
La Rosa aquella nit va dormir al banc del voltant de la freixa.
L’ endemà quan la Rosa es va aixecar va veure al seu costat una flauta i va exclamar:
– Mira, la flauta del meu pare!
– Com?-Va dir la freixa.
– Et tocaré una cançó per veure que passa.
I va tocar una cançó molt dolça que a la freixa li va agrada tant que amb les seves arrels va acaronar la nena.
– Em sembla que puc caminar!
I la freixa va sortir del lloc que estava, i va començar a ballar.
– Què fas? Et veuran! – va dir la Rosa –
– Perdó. Tinc una idea, cada nit em tocaràs una cançó i ballarem junts
-Sí!
I dit i fet, cada nit la Rosa li tocava una cançó perquè la freixa ballés i no s’avorrís.

Júlia Renedo Cortada

Premi Sant Jordi 2008 1CSB