L’aranya

L’aranya fa mitja

damunt d’una  flor,

la tela que fila

és com si fos d’or.

Les mosques beneites 

la miren badant

però no saben  pobretes

que un dia les caçaran.

l’aranya molt llesta

segueix fent ganxet

estira la pota

i atrapa l’animalet.

 David Navarro González

El meu cocodril

El meu cocodril

dorm amb mi al llit

i quan el despertes

no et fa cap crit.

Té les dent molt afilades

i també molt llargues.

Si el toques amb la mà

segur que no et mossegarà.

Quan estic enrabiat

li pego cops al cap.

com ja us podreu imaginar

el meu cocodril es de drap.

Manel Garcia Chaparro

Ós panda

El meu animal és molt gran

i va vestit de negre i blanc.

Al Tibet haureu d’anar

si el voleu veure caminar.

No us recomano d’anar-hi

perquè és un animal solitari.

Viu en uns boscos grans i humits

amb la condició de que siguin     bonics.

Petits i grans ens agrada l’animaló

quan l’observem des del balcó.

Rosa Anna Guiu Amor

La zebra

Blanca i negra va la zebra

sense  treure’s el pijama

ni de nit ni de dia.

Si la vols trobar

Per la sabana africana has d’anar.

Cosina germana n’és del tigre blanc

perquè a ratlles els dos van.

Que ràpida va la zebra!

Corre com una euga.

Blanca i negra va la zebra

i molt tranquil·la és ella.

Laia Ferrús Vicente

El gos caçador

Tinc un gos caçador

que va a caçar cada dia.

Perdius i coloms tenen por

només en veure’l baixar del furgó.

Montserrat Caelles Baiges

El cavall

El cavall té molt bonica la crina

perquè el seu amo li pentina cada dia.

A més el renta amb sabó

perquè tingui molt bon color.

Li prepara les garrofes cada dia

i no en deixa ni mica.

Francesc Romero Vila

Hola em dic Emma i tinc 10 anys . Ara us explicaré una història que em va passar fa 2 anys. Estava amb el meu amic Èric a casa els meus avis, a les golfes. Volíem agafar un joc i ens va caure una caixa de l’armari, la vam obrir i, a dins, hi havia un munt de coses però, el que més ens va cridar l’atenció va ser una flauta de fusta. Jo, com toco la flauta, la vaig intentar tocar, no sonava, era molt estrany. Des d’aquell dia sempre portava la flauta al damunt.

Un dia l’Èric i jo vam anar a la plaça a jugar. A la plaça hi havia una freixa, ja feia molt que estava allí. Em vaig enfilar a la rama més baixa de l’arbre i vaig intentar tocar la flauta un altre cop. Era un miracle, la flauta sonava. Vaig anar a buscar l’Èric que estava jugant a futbol amb tots els altres de la classe. Li vaig explicar tot el que havia passat, i es va quedar estranyat, no s’ho creia i ho va voler veure. Vaig tornar a tocar, aquesta vegada asseguda en un banc, ara no sonava, això no podia ser.

Vam anar tots dos a casa els avis i els vam dir que havíem trobat una flauta i no sonava. L’avi ens va explicar la història d’aquella flauta. Estava feta de fusta de freixa de la plaça, per això sol sonava si estaves al damunt o assegut al seu tronc.

Ainhoa Pérez Lazcano

Premi Sant Jordi 2008 1CSA

Hi havia una vegada una freixa centenària que vivia en una plaça molt tranquil•la. Un dia va veure una nena petita jugant per la plaça, i la freixa va recordar els temps passats, quan ella era una petita freixa. La nena en veure aquella freixa tan vella li va dir:
-Per què estàs tan trista?
– Jo, trista? No, no estic trista, sol avorrida.
– Et puc ajudar!- va dir la nena
La freixa en sentir aquelles paraules de la nena es va alegrar de cop.
La nena se’n va anar corrents fins a casa seva.
– Hola pare! –va dir la nena.
– Hola filla. Què et passa?
– Necessito ajuda, la freixa està avorrida.
– Bé, tinc una idea et faré una flauta feta de fusta de freixa, però li hauràs de tocar una cançó quan es pongui el sol,  i tu no saps tocar la flauta.
Quan el pare es va girar, la nena ja no hi era.
La nena era a la plaça amb la freixa cantant-li una cançó. Tot seguit, a la freixa li va començar a sortir unes floretes molt boniques .
La freixa,a punt d’ adormir-se, va preguntar a la nena  que com es deia, i li va dir que es deia Rosa.
La Rosa aquella nit va dormir al banc del voltant de la freixa.
L’ endemà quan la Rosa es va aixecar va veure al seu costat una flauta i va exclamar:
– Mira, la flauta del meu pare!
– Com?-Va dir la freixa.
– Et tocaré una cançó per veure que passa.
I va tocar una cançó molt dolça que a la freixa li va agrada tant que amb les seves arrels va acaronar la nena.
– Em sembla que puc caminar!
I la freixa va sortir del lloc que estava, i va començar a ballar.
– Què fas? Et veuran! – va dir la Rosa –
– Perdó. Tinc una idea, cada nit em tocaràs una cançó i ballarem junts
-Sí!
I dit i fet, cada nit la Rosa li tocava una cançó perquè la freixa ballés i no s’avorrís.

Júlia Renedo Cortada

Premi Sant Jordi 2008 1CSB

És un diumenge, com cada diumenge vaig a casa la iaia. Avui se m’ha acudit pujar a les golfes. A les golfes hi ha un balanci i un munt de mobles vells, m’hi vaig assentar, semblava còmode.

 Al cap d’una estona que descansava sobre el balanci de fusta vella i olorava aquella olor d’humitat, vaig sentir una veu que em deia:

-Estàs avorrida?

Em vaig sorprendre, d’on venia aquella veu?  Aleshores vaig començar a mirar per tots els llocs, i vaig veure que queia pols d’una prestatgeria de còmics de quan el meu pare era petit. Finalment decidida li vaig contestar:

    -La veritat és que sí…

Les golfes es van quedar en silenci. I després aquell munt de personatges, que semblaven haver sortit d’aquells còmics em van explicar:

– Doncs nosaltres també. Abans ens llegien molt. Però ara fa anys que estem aquí plens de pols, i esperant que torni aquell nen petit, que ens feia disfrutar d’aquelles petites estones de les tardes. Aquell nen que quan arribava de jugar del carrer tot suat i nerviós, pujava les escales ràpidament i finalment s’assentava en aquest balanci tan vell, agafava un còmic i el llegia fins que el cridaven per sopar…

Em vaig quedar pensativa, no recordava aquells personatges petits que em parlaven. Pensant, pensant, em va venir  a la memòria una vegada quan era petita mirant el televisor…  Anava a dir-ho, però ells em van dir:

-Laia, som els barrufets, quan erets més petita ens miraves per la televisió cada matí, abans d’anar a l’escola. Llavors quan arribaves a l’escola explicaves tots els capítols a les teves amigues, i totes t’escoltaven i rèieu juntes.

Quan va acabar de dir-ho, vaig recordar que era així.  Sempre quan arribava a l’escola, m’esperaven totes les meves amigues perquè expliqués el que havia passat al capítol dels barrufets.

Aleshores jo vaig dir:

 -A partir d’avui no estareu tan avorrits, cada dia vindré una estona a veure com esteu.

Aquella tarda em va passar rapidíssima.

Ara, cada tarda vaig a explicar-los com m’ha anat el dia, i així penso que durant el dia passen alguna estona més divertida.

Laia Ferrús Vicente

Primer premi Concurs Sant Jordi 2CSB

Aquesta tarda ha sigut magnífica. El pati era ple de nens i nenes nerviosos, perquè havien d’actuar ballant el ball de la castanya,el ball de gitanes, la jota de Flix i finament cançons que havíem triat.

El ball  de la castanya ens el interpreta els grallers de Sol a Sol. Mentre tot això passava se sentia el flaire de les castanyes torrades, les torraven uns mestres eixerits i trempats.Tres noies voluntàries van ajudar als mestres a torrar castanyes. Feia  una mica de vent i un bon sol. Tot i que a mi no m’agraden les castanyes, alguns nens i nenes es pinten la cara amb la seva pell torrada i jo en sóc una. Balla que ballaràs es va fer l’hora de marxar, i la festa de la castanyada es va acabar.

Laia Ferrús Vicente