Hi havia una vegada una freixa centenària que vivia en una plaça molt tranquil•la. Un dia va veure una nena petita jugant per la plaça, i la freixa va recordar els temps passats, quan ella era una petita freixa. La nena en veure aquella freixa tan vella li va dir:
-Per què estàs tan trista?
– Jo, trista? No, no estic trista, sol avorrida.
– Et puc ajudar!- va dir la nena
La freixa en sentir aquelles paraules de la nena es va alegrar de cop.
La nena se’n va anar corrents fins a casa seva.
– Hola pare! –va dir la nena.
– Hola filla. Què et passa?
– Necessito ajuda, la freixa està avorrida.
– Bé, tinc una idea et faré una flauta feta de fusta de freixa, però li hauràs de tocar una cançó quan es pongui el sol, i tu no saps tocar la flauta.
Quan el pare es va girar, la nena ja no hi era.
La nena era a la plaça amb la freixa cantant-li una cançó. Tot seguit, a la freixa li va començar a sortir unes floretes molt boniques .
La freixa,a punt d’ adormir-se, va preguntar a la nena que com es deia, i li va dir que es deia Rosa.
La Rosa aquella nit va dormir al banc del voltant de la freixa.
L’ endemà quan la Rosa es va aixecar va veure al seu costat una flauta i va exclamar:
– Mira, la flauta del meu pare!
– Com?-Va dir la freixa.
– Et tocaré una cançó per veure que passa.
I va tocar una cançó molt dolça que a la freixa li va agrada tant que amb les seves arrels va acaronar la nena.
– Em sembla que puc caminar!
I la freixa va sortir del lloc que estava, i va començar a ballar.
– Què fas? Et veuran! – va dir la Rosa –
– Perdó. Tinc una idea, cada nit em tocaràs una cançó i ballarem junts
-Sí!
I dit i fet, cada nit la Rosa li tocava una cançó perquè la freixa ballés i no s’avorrís.
-Per què estàs tan trista?
– Jo, trista? No, no estic trista, sol avorrida.
– Et puc ajudar!- va dir la nena
La freixa en sentir aquelles paraules de la nena es va alegrar de cop.
La nena se’n va anar corrents fins a casa seva.
– Hola pare! –va dir la nena.
– Hola filla. Què et passa?
– Necessito ajuda, la freixa està avorrida.
– Bé, tinc una idea et faré una flauta feta de fusta de freixa, però li hauràs de tocar una cançó quan es pongui el sol, i tu no saps tocar la flauta.
Quan el pare es va girar, la nena ja no hi era.
La nena era a la plaça amb la freixa cantant-li una cançó. Tot seguit, a la freixa li va començar a sortir unes floretes molt boniques .
La freixa,a punt d’ adormir-se, va preguntar a la nena que com es deia, i li va dir que es deia Rosa.
La Rosa aquella nit va dormir al banc del voltant de la freixa.
L’ endemà quan la Rosa es va aixecar va veure al seu costat una flauta i va exclamar:
– Mira, la flauta del meu pare!
– Com?-Va dir la freixa.
– Et tocaré una cançó per veure que passa.
I va tocar una cançó molt dolça que a la freixa li va agrada tant que amb les seves arrels va acaronar la nena.
– Em sembla que puc caminar!
I la freixa va sortir del lloc que estava, i va començar a ballar.
– Què fas? Et veuran! – va dir la Rosa –
– Perdó. Tinc una idea, cada nit em tocaràs una cançó i ballarem junts
-Sí!
I dit i fet, cada nit la Rosa li tocava una cançó perquè la freixa ballés i no s’avorrís.
Júlia Renedo Cortada
Premi Sant Jordi 2008 1CSB