Proveir els alumnes de secundària d’ordinadors portàtils per aconseguir la gratuïtat del material educatiu és com voler matar mosques a canonades: potser s’aconsegueix, però els danys poden ser immensos. És una opció molt arriscada i deixa en un segon pla la que hauria de ser la primera preocupació de l’administració: la qualitat de l’educació obligatòria.
L’ordinador hauria de ser una pura eina, útil en l’àmbit individual i també per realitzar treballs col·lectius. Però una eina molt qüestionable per a l’aula, en un entorn de grup i presencial, on es segueix un procés pautat i guiat per un professor, figura essencial a primària i secundària.
Políticament, l’única prioritat sembla la gratuïtat total de l’ensenyament, abans de les properes eleccions. Per aquest motiu s’hauria de reduir el cost dels materials –no hi ha diners per subvencionar els llibres de text i per tant s’emigra a internet, malgrat les elevades inversions en ordinadors i equipaments–. Proveir les aules d’endolls per connectar els portàtils i disposar d’ADSL Wi-Fi és extraordinari, però abans s’haurien d’haver explotat les possibilitats de l’ús col·lectiu de les noves tecnologies (pissarra digital i aula d’ordinadors) sota la tutela del professor. També cal tenir present que a Catalunya el 97% dels alumnes d’ESO disposen d’ordinador propi o familiar.
Molts dels alumnes pioners de «l’experiència digital» ja estan patint les vicissituds d’un model basat en l’ordinador, amb continguts improvisats i comunicacions deficients. Al relegar els llibres en paper a un nivell secundari, es disminueix l’exigència de la «feina manual» (lectura, escriptura, càlcul, etc.), es banalitza el material didàctic i, el més greu, es minimitza el rol del professor.
Les empreses editorials de material educatiu estem compromeses amb una educació de qualitat i amb valors pedagògics irrenunciables. S’està creant una rica oferta de recursos multimèdia que permetrà al professor escollir entre múltiples possibilitats i gestionar millor la diversitat de l’aula, i a l’alumne, accedir a recursos curriculars i complementaris. Les noves tecnologies han irromput amb força en l’ensenyament a distància i no presencial i tenen també potents aplicacions en l’educació obligatòria (presencial). Els editors assumim la seva potencialitat i el repte d’introduir-les a l’escola encara que sigui «a canonades». Com que sabem que hi haurà danys col·laterals, previnguem-ho per tal que no siguin irreparables.
Aquesta opinió vol ser una aportació per al debat, per contrastar opinions i arguments, ja que fins ara aquest debat ha brillat per la seva absència. No obstant això, hi ha un ampli consens que l’educació dels nostres joves és prioritària. Una vegada més la visió a curt termini s’està imposant sobre l’interès general, i les parts afectades ens ho mirem amb desconfiança però sense prou implicació.
