Els infants i la crisi

Article publicat al diari digital Elcamp.cat el dia 13 de febrer de 2013

Llegint el diari, les dades de l’atur a la Conca segueixen sent dolentes. La situació és crítica a moltes llars, on sovint, fins i tot, costa posar un plat «calent» a taula. L’escola no pot obviar aquesta realitat. El context familiar de la nostra comunitat educativa ha canviat considerablement per culpa de la maleïda crisi. Estic segur que segurament a les escoles també palpem aquest canvis, en el dia a dia, però realment ho «treballem» a les nostres classes?
Moltes vegades el sistema educatiu està molt lluny de la realitat, fins i tot de vegades li dóna l’esquena a la realitat més pròxima, a la realitat del nostre carrer, dels nostres veïns del barri… No cal anar buscar la pobresa a quilòmetres de distància, amb la que tenim aquí, ja n’hi a prou!

Crec que cal parlar-ne, de la crisi, a les nostres aules. Crec que a alguns nenes i nenes els serà una activitat més productiva que fer les arrels quadrades de matemàtiques, la classificació dels invertebrats a medi natural. De vegades, és millor tancar el llibre de text i dur a terme una classe actualitzada d’anàlisi de la realitat més pròxima. Encara no he vist cap llibre que en parli, de la crisi! Agafar notícies de la premsa o fer una anàlisi de l’Institut Nacional d’Estadística té un gran valor en aquests temps. L’escola, em reitero, no pot donar l’esquena a la realitat, i ha de començar a tractar aquests temes amb sentit comú, rigor i compromís social. L’escola, com a servei públic que és, no pot mirar cap a un altre costat i fer com si res d’important estigués passant.

Penseu que molts pares que esperen a la sortida els seus fills tenen problemes per arribar a final de mes; penseu que molts s’han quedat sense feina… Com us podeu imaginar, els problemes i les prioritats per a aquestes famílies seran molt diferents que per a una família benestant. No cal dir que tota aquesta gent està en risc d’exclusió social i que, cada cop més, aquest risc és més gran i afecta més gent.

Que lluny queda ja l’arribada d’immigrants a les escoles, d’alumnes nouvinguts al nostre sistema educatiu, buscant una vida millor. Quants somnis s’estan esvaint per culpa de la pèrdua de la feina i, fins i tot, de la pròpia llar. L’escola, com a institució compromesa socialment que hauria de ser, no pot mirar cap a un altre costat, i ha de fomentar la formació de subjectes preparats per al moment social que els ha tocat viure.

Per acabar, m’entristeix profundament veure com aquesta crisi, finalment, acaba tenint noms i cognoms, i com sempre afecta els més dèbils: els infants. De ben segur que l’escola no hi pot fer res més…?

Publicat dins de Crisi, General, Lectura, Reforma, Societat | Deixa un comentari

Dues “master class” de lectura!

Avançat l’hivern, el fred i el vent, el dia poc a poc, es va allargant encara sense voler-ho. Sense ni voler (o poder) adonar-nos-en,  ja estarem fent previsions i programant per l’any vinent: que si els 30 minuts de lectura diaris, que si els nombre decimals, que si el subjecte i el predicat, l’aparell locomotor…

De ben segur però, que el que sí que em serviran per dur a terme aquestes tasques, són les dues classes magistrals de lectura que vaig poder assistir, acompanyat de la meva directora del centre. Dubto que obtinguem cap certificat de formació al respecte, de fet, tant se val!  Però us ben asseguro que tenen un gran valor personal, difícil de quantificar.

La primera master class va ser la conferència d’Isabel Solé a les 2nes Jornades d’intercanvi  d’experiències pedagògiques entre els territoris de parla catalana, realitzades al complex educatiu de Tarragona els dies 1 i 2 de febrer. Crec que si una cosa convé destacar d’aquests intercanvis, és la possibilitat de conèixer altres experiències d’altres centres. A més a més, sentir en directe l’opinió d’una experta sobre la lectura com na Isabel Solé, és un privilegi per a tots els oients, o almenys per mi si que va ser-ho. De totes les grans conclusions i explicacions que va donar em quedo que “Llegir no és un hàbilt, és una passió!”

També em va permetre conèixer experiències molt reeixides e innovadores d’altres centres de tot el territori català. De totes les que vaig tenir oportunitat d’escoltar i presenciar, em quedo amb “Les ratlles de la vida” d’Anna Gascón, una experiència que uneix a diferents generacions gràcies a la lectura compartida ( com no?) i a l’ús de les xarxes socials, en un institut amb una població amb un alt índex d’exclusió social.

L’altre master class va ser la conferència d’Enric Queralt, en motiu de la presentació del seu llibre “Llegir més enllà de les lletres”. Un llibre genial.  No entenc com a les Universitats on s’estan formant els futurs mestres, no tinguin un llibre així a l’assignatura de Didàctica de la Llengua.  De fet, durant la xerrada només va fer esment en una ocasió del seu llibre; però la seva idea de llegir, d‘ensenyar a llegir, que explicava a la conferència sí que hi és present en aquest llibre.

Us deixo la seva presentació, tot i que perden molta força si un no pot escoltar el seu llenguatge clar, rotund, sense vacil·lacions, que fa que et preguntis sempre el perquè de tot, de la teva actuació, de la dels altres mestres de l’escola, de l’administració…

Seria molt important tenir una persona així dins un mateix claustre, escola o departament de secundària, ja que més d’una vegada, s’intentaria saber el per què de totes les accions educatives que es prenen en una escola.

Publicat dins de Lectura | 1 comentari

Nous propòsits; vells objectius!

Bé, un cop ja hem començat l’any, i em deixat l’any 2012 enrere, toca fer balanç i triar quins propòsits tenim per aquest any nou, que fa uns pocs dies que hem començat.

Degut a la crisi econòmica, i també ja social, que ha sofert i està patint,  la nostra societat , se’m fa molt dur, fer un petit balanç positiu. Personalment, l’any 2012 ha estat nefast en molts sentits. Des d’un vessant educatiu, seguim fent passos agegantats, sí, però endarrere com els crancs, per aconseguir que l’educació pública, esdevingui un pilar bàsic del estar de benestar que tot ciutadà voldria.  Les continues retallades en aquest camp, així com, la precarització laboral que estan patint els professionals docents, fan que recordi l’any 2012, com la pitjor situació des de que un servidor n’és docent de l’administració pública. Creieu-me que la situació a les escoles, dins dels claustres es de veritable desesperació!

També m’agradaria destacar el paper dels docents, i com no, de les direccions. No són temps gens fàcils per a ells, i tot i això, estan aconseguint que les continues retallades que està patint l’educació,  pugui tenir els mínims efectes en la societat. I tot això a costa, d’un sector docent, castigat, avaluat, infravalorat  i sentenciat, moltes vegades, per moltes persones d’aquesta societat.

I què puc dir de les direccions…? Totes elles fent mans i mànigues, per intentar que siguin el mínim perceptibles, les retallades de recursos humans, recursos econòmics i també de recolzament personal, d’una administració, que a l’hora de la veritat,  t’abandona i et posa als peus dels cavalls, en uns temps tant difícils com els actuals.

Però no ni havia prou amb les retalles, que també aquest any, ha volgut tenir ressò un ministre més propi de l’estil dels Monty Python, que d’un ministre d’Educació i Cultura, d’un país una mica seriós. Així doncs, el Sr. Wert, vol “imposar” la seva LOMCE, a tot l’estat, fent gal.la de l’esperit del Manolete ( tan típicament espanyol) davant l’adversitat. Aquest ministre, que és el ministre que té pitjor valoració de tots les ministres que hi han hagut en temps de democràcia, vol suprimir la immersió lingüística, molt ben valorada a fora de la península, distingida molts positivament pel Parlament Europeu…, però que tan “molesta” a la corrent espanyolista de certs polítics de la meseta. Com pot ser que una llei que proclama la millora de la qualitat educativa, vulgui suprimir una immersió que n’assegura l’èxit de tots els escolars, pel que fa al domini i l’utilització de tres llengües?  Bé, això només pot passar a Spain!

Com veieu el panorama educatiu, no està precisament per anar tirant coets.  En fi, per acabar, comentar-vos que l’únic propòsit que realment desitjo és que l’any 2013 sigui millor que el passat. Que l’escola pública sigui un pilar bàsic de l’estat de benestar, i també que els mateixos polítics en tinguin la mateixa consideració que un servidor, que de moment, veient les seves accions i reaccions polítiques, molt poca consideració tenen respecte a aquest servei. També que la crisi, que està fent estralls a la nostra societat, comenci a minvar. Que l’escola, sigui gratuïta, com no, però també que sigui de qualitat!

Espero i desitjo, de tot cor,  que el pròxim més de gener, pugui fer un post amb un aire molt més positiu!

Salut i feina!

 

 

Publicat dins de Crisi, Societat | Deixa un comentari

Jo no acataré!#somescola

Bé, ja hi tornem a ser! Des de la Meseta, ja hi tornen! Però aquesta vegada, va de veritat. El que s’albirava com a un fet llunyà i poc verídic, sembla que ha acabat sent d’allò més veritable i real. El Sr. Wert, un cop més, ha fet trontollar a tota la població catalana i  s’ha proposat (novament) ser TT a les xarxes socials. De fet, està fent mèrits per a esdevenir TT de l’any. Primer l’adoctrinament independentista de tots els mestres, després l’espanyolització dels estudiants catalans, i ara la LOMCE…

LOMCE són les sigles de la pròxima reforma educativa, que el Sr Wert, amb l’inestimable ajuda de seu govern en majoria, vol aprovar per fer front al fracàs escolar. De fet tal LOMCE, fa referència a la millora de la Qualitat Educativa. Aquest dies de pont he aprofitat per fer una lectura ràpida d’aquesta llei, sense aprofundir massa en els seus articles.

Primer que tot, dir que crec que hi ha coses o aspectes positius davant aquesta llei. Fets com començar a marcar un itinerari a 4rt d’ESO, o potenciar la Formació Professional… entre d’altres són aspectes que crec que eren del tot necessaris.

Respecte al tractament de les llengües que fa, em sembla un genocidi a la cultura i llengua catalana.  Un atemptat contra la immersió lingüística, tant lloada a la resta d’Europa, i tant menyspreada pel govern d’Espanya. Aquesta immersió lingüística que ha aconseguit que els nostres escolars, obtinguin millors qualificacions que altres comunitats on tenen com a llengua vehicular el castellà.

També , m’agradaria fer constar, que aquest debat i aquesta manera de polititzar la llengua, és del tot inexistent a les nostres escoles, entre els nostres pares i mares, i entre la nostra societat.  Aquest debat no hi és! No existeix tal problemàtica!

Em preocupa que per culpa de quatre famílies, es posi un dubte una normalització e immersió lingüística com la que tenim aquí implantada. Em preocupa que aquesta quatre famílies, puguin fer prevaler els seus interessos polítics i personals, davant l’interès i la manera de ser d’una societat, i de tot un país. Per què fer prevaldre el castellà al català, és posar en dubte no només la llengua emprada, sinó la ideosincracia d’una societat. Quan es posa e dubte un model d’escola, com és el cas, en el fons el que s’està posant en dubte és un model de país i de societat.

Per descomptat, que jo no acato la reforma del Sr. Wert, per descomptat que faré tot el possible e impossible per mantenir una educació de qualitat, i en català. Cal exigir als nostres polítics, una resposta clara, contundent i unitària, per part de totes les institucions del meu país.

Sr. Wert,  jo no acato, ni acataré la reforma d’un ministre i el seu govern que la seva forma d’actuar es més pròpia  i pròxima a la d’un vodevil,que no pas a una cosa sèrie com és l’educació. No acataré l’olor a naftalina que desprenen les seves actuacions,  jo no acataré les seves declaracions més pròximes al NO-DO, que a unes declaracions del s.XXI.

Sr. Wert, prenguis més seriosament  la seva feina, i faci de l’educació un puntal de la societat, i no un puntal de la política del seu govern.

 

Publicat dins de General, Reforma | Deixa un comentari

Les coses ben fetes…, no tenen fronteres!

Aquest cop no faré cap crítica a res ni a ningú. Aquest cop,  el que toca,  és treure’s el barret davant d’una experiència tant reeixida com la que explicaré a continuació.

De ben segur que a hores d’ara espero que molts dels lectors d’aquestes ratlles, tinguin a les seves llars o als seus autos el CD de La Marató, ja que és una manera de col.laborar i aportar així el granet de sorra per combatre una malaltia tan difosa com el càncer. Convé fer memòria, i recordar les persones, que amb tristesa, ens ha anat deixant per culpa d’aquesta malaltia.

Si ja teniu el CD, un consell us donarè. Tot  i que hi ha grans artistes amb les seves grans cançons, avanceu fins a la pista 11.  La veritat, és una obra d’art. No només per la qualitat  musical de la cançó, que també, ( tot i no ser un especialista d’aquesta matèria), sinó també pel seu vessant pedagògic i didàctic. Quina cosa pot ser motivadora per un nen o una nena, que sentir que allò què ha fet, allò que ha gravat i treballat abans, ara és resultat d’un dels CD’s més venuts de la Unió Europea.

Des d’aquí vull felicitar els seus “creadors”, doncs han sabut idear una proposta solidària i han aconseguit implicar a 1500 alumnes de les nostres escoles en aquest projecte. Així doncs, m’agradaria felicitar al mestre i músic lleidatà David Melgar, per aquesta grata experiència, que juntament amb  l’equip docent del CdA Pau Casals, han sabut portar a terme.

Crec que aquesta experiència només és un reflex de les grans experiències que es duen a terme a les escoles, que moltes vegades, per falta d’autoestima d’un professorat que, massa sovint ,es troba sent l’ase dels cops per una banda, o també per les poques ganes de compartir que tenen aquests, per altra banda, fan que sembli poc freqüent experiències d’aquest tipus.

Aquesta proposta demostra, un cop més, que els mestres d’aquest país, quan obrim els ulls,  som capaços de fer tirar endavant el nostre alumnat, a partir d’aprenentatges tan vàlids i competencials, com els d’aquesta experiència.

 

 

Publicat dins de Competència comunicativa, Societat | Deixa un comentari

Una nou tipus de formació: FIC

Sempre que es parla de qualitat en educació, de resultats educatius, de metodologia innovadora, d’inclusió a les aules…, sempre s’acaba arribant, a una escassa formació del professorat. El mateix departament, en la seva política de retallades, ha disminuït un 80 % la dotació econòmica a aquest afecte, respecte l’any anterior.  Els CRPs s’han quedat sense els Plans de Formació de Zona, per passar a una Formació Interna de Centre.

Permeteu-me, abans de res, de fer constar la importància de la formació del professorat com a un índex de qualitat educativa. Tant necessària e important a les aules,  com tan poc presents als nostres claustres. Permeteu-me fer constar, que no em desagrada això de la FIC ( Formació Interna de Centre), no només a com a mesura de xoc contra el fracàs escolar tal i com fa constar el mateix Departament, sinó com a anàlisi i reflexió de la pràctica docent.

Degut als anys que porto com a docent, he pogut assistir múltiples sessions d’avaluació, on mai s’ha valorat el treball del mestre, la metodologia emprada, la capacitat d’innovació… ; només s’ha avaluat als alumnes de manera descontextualitzada, amb una avaluació, més pròxima a un caràcter sancionador, obviant la importància formativa d’aquest procés.

No voldria posar el crit al cel sobre les accions que duem a terme els docent a les nostres aules. És més, hi ha grans experiències i activitats didàctiques a les nostres aules, el que passa és que aquestes experiències queden tancades a les parets de l’aula.  Els docents, com a agents educatius, també hauriem de treballar cooperativament i constructivament. Analitzant la nostra feina, intercanviant les nostres experiències més reeixides, més innovadores… Obrim les portes de l’aula, i de l’escola! Per favor, no entenc com unes escoles separades per 5 minuts , no saben res de com funcionen ambdues.

Per anar acabant, sempre que al departament, això de la Formació Interna de Centre li ha vingut “anell al dit”. Més estalvi per a ells, menys despesa vers la formació i cada centre que s’espavili, i sense deixar anar un duro! Crec però que aquestes pràctiques, aquest tipus de formació, també cal ensenyar-lo als nostres claustres, ja que sinó això serà un campi qui pugui! No estem habituats a aquesta cultura de l’anàlisi, encar som novells en aquest tipus de pràctiques, i per tant, crec necessari que algun formador de cara i ulls, passi al davant. Creieu-me que en tenim de molt bons!

Per acabar, sembla ser que els que vivim lluny de  les comarques de Barcelona, hem de ser castigats per aquest motiu! Algú em pot respondre les xerrades, conferències, simposis… que s’han realitzat ala demarcació de Tarragona, en comparació amb altres demarcacions. En fi, això de la igualtat d’oportunitats, també hauria de ser pels mestres i la seva disposició a formar-se; doncs, tal i com ho veig, a les comarques de Tarragona ho tenim més complicat.  Sembla ser que si vull conferències i xerrades d’actualitat docent m’hauré desplaçar lluny de les meves comarques.

Edu3.cat

 

Publicat dins de Crisi, Formació | Deixa un comentari

Virgueries educatives!

Són molts els significats de la paraula virgueria, de fet, fins i tot, no sé si és realment correcte parlar de virgueria en català. Jo diria que és un castellanisme, tot i que això ho pot confirmar algú que sigui més coneixedor de la llengua que un servidor. En català, és més correcte parlar de filigrana o floritura.

Quan al terme virgueria, va acompanyat del terme educatiu, la cosa ja és complica. El que podria ser una gran obra educativa, acaba sent una veritable chapuza, bé, tot  un nyap educatiu .

Segons la Consellera , que s’omple la boca d’un gran discurs per lluitar contra el fracàs escolar,  es treu de la màniga unes mesures per aconseguir aquest èxit educatiu. La primera, menys mestres amb més alumnes. Crec que tots els recursos de que disposa un centre, cal organitzar-los per tal de poder treure’n el màxim de profit, però jo sóc del parer que amb menys recursos, mai es podrà fer més. Sra. Consellera, prengui nota!

D’una altra banda, el tema de cobrir les baixes, la meva filla porta des del dia 24 sense la seva mestra. Un servei públic, com és l’educació, no ha de dependre de si un mestre té la grip, s’ha d’operar o tingui una malaltia greu. No entenc, com un dels pilars bàsics de la societat del benestar, hagi de dependre de si un mestre agafa la grip, un refredat o unes angines. En fi, no crec que els seus usuaris ( en aquest cas la meva filla, i companys i companyes de classe) hagin de pagar les virgueries educatives de la nostra consellera. Si per una escola i per a uns alumnes, està sense tutor/a durant 10 dies, ja em sembla una veritable barbaritat, més propi d’un país incivilitzat i tercermundista; pot imaginar-se que en penso, ara que ja en porten catorze de dies. M’imagino que els mestres i professors de l’Escola, hauran hagut de fer veritables virgueries educatives, per poder atendre, el millor que sigui possible, a tots els alumnes de l’escola.

Tots sabem que són temps difícils per a les arques econòmiques de la Generalitat. A casa, a les nostres llars,  les coses no estan per fer virgueries. Però si les famílies no escatimen cap esforç per tirar endavant l’educació dels seus fills, no crec que el Departament hagi de NO atendre als seus escolars, a la seva població.

Per acabar, no crec que sigui normal omplir-se la boca amb la superació d’aquest fracàs escolar, i retallar-ne els recursos que hi van destinats. Em sembla molt contradictori. Ja pot seguir fent virgueries educatives, que mentrestant, els mestres faran filigranes per poder fer el millor possible la nostra feina. D’ells, jo no en dubto!

Publicat dins de Crisi, Societat | Deixa un comentari

Quin poca #Wertgonya!

Primer que tot dir-vos que des de fa dies que intento publicar aquest article, però degut a causes alienes, no ho he pogut fer abans. Sobretot en part a les múltiples aparicions i opinions del Ministre Jose Ignacio Wert, que últimament sembla a ser que no té cap pèl a la llengua. Gràcies, en part a els seus gags televisius, he hagut d’actualitzar-lo i modificar-lo a mesura que anaven apareixent les seves declaracions. I és que he de reconèixer que el Ministre Wert, és molt més ràpid que un servidor!

Com que a hores d’ara ja haureu deduït que opinaré, lliurament (com ho faig sempre) del Sr. Wert; vaig a fer-vos una presentació del seu Twitter personal.

Per si algú té ganes de seguir a gent interessant al Twitter, eina que sempre recomano a tots els docents, aconsello que no segueixi pas al ministre  @Jiwer , doncs demostra que tot i els molts  seguidors que té (uns 30.000 més o menys, molts dels quals  deuen ser mestres i docents amb ganes de poder informar i fer propostes al ministre Wert), s’observa un desfasament entre les persones que segueix (només) 85 persones, moltes de les quals són de la seva afinitat política; ja siguin persones físiques o mitjans de comunicació , cosa que no critico. El que sí que vull criticar, és la poca capacitat d’escolta vers els seus seguidors! No em vull estendre en aquest punt, però si voleu un estudi sociològic del seu Twitter, recomano el que va dur  a terme Jordi Martí  (@xarxatic) en el seu espai personal.

Deixem el Twitter i anem cap a analitzar les seves múltiples declaracions, més properes a un gag del Polònia, que a un ministre d’Educació pròpiament. Abans però m’agradaria felicitar personalment al ministre, perquè està aconseguint (més ràpid del que em pensava),  que ningú recordi el nom del ministre anterior.  De fet, ja ha aconseguit que un consell d’estudiants d’una universitat el nombri “persona non grata“. Sí, sí… tal i com ho sentiu, una de les màximes representacions de l’educació i el coneixement, com n’és la universitat; …persona non grata ,  a tot un ministre d’educació. La situació, té guasa!

Però anem de cap a opinar sobre els seus gags televisius on apareix fent declaracions, més pròpies de personatges que han empinat el colze massa sovint, que d’un ministre d’educació.  Bé doncs, el Sr. Wert afirma que , “el corrent independentista que es pot observar a la societat, és degut a l’adoctrinament que estan duent a terme molts mestres i docents de Catalunya”. El Sr. Wert deu estar molt enfeinat buscant solucions que puguin millorar els seus pèssims resultats en comparació amb d’altres països. Tant capficat està en millorar els resultats, que ja que mostra defalliments de memòria per estones.  M’agrada que faci aquesta apreciació, doncs demostra primer que tot la seva concepció d’aprenentatge: “Per què es doni aprenentatge, és necessari adoctrinament”, com si d’un exèrcit es tractés!

El més curiós de tot, és que tots aquests mestres que segons ell propugnen aquest adoctrinament independentista, de petits, quan van anar a l’escola, en van patir un d’adoctrinament en les seves carns, i no pas d’independentista precisament.

Però clar, la cosa no acaba amb l’adoctrinament que duem a terme els mestres a les nostres escoles. No pas! Feia falta alguna cirereta que culminés la gran obra d’art que està portant a terme el Sr. Wert.

I llavors apareix la llengua! És tal l’adoctrinament que duem a terme, que el ministre pretén pagar a escoles (privades, com no) que escolaritzin en castellà a Catalunya i les Balears. Sí, senyor! Això es mereix un #etfelicitofill i un #oletu grandiós.

No crec que valgui la pena contrastar els resultats de les avaluacions ministerials dels nostres escolars catalans en llengua castellana com a simple exemple de la immersió, ja que crec que la nostra immersió, va molt més enllà que uns simples resultats (millors que la mitja d’Espanya).  No em deix de sobtar, com poder haver-hi partides destinades a tal fi, quan s’ha reduït tant el pressupost en educació i sanitat. Quant milers de mestres interins han deixat d’estar contractats, quan a les nostres aules abunden els alumnes amb ràtios desmesurades, quan s’està oferint una educació amb menys recursos, Està clar, que castellanitzar Catalunya, és un dels objectius principals i dels quals han d’anar destinats grans esforços econòmics, segons el govern estatal, ja que aquest és un dels objectius a aconseguir pel ministre en aquesta legislatura. Però tranquils, a afectes legals, això no és adoctrinar! Oi que no, Sr. Wert?

Per acabar només, una petita i modesta conclusió. Totes aquestes declaracions realitzades pel ministre; sí, totes aquestes afirmacions, poc fonamentades i de poc o nul coneixement, crec que són més fruit d’una simple rebecaria pel moment actual de la societat. Rebecaries més pròximes a les d’un nen petit, malcriat, consentit, egoista i egocèntric; que no pas d’un Sr. Ministre d’Educació.




 

Publicat dins de Crisi, Reforma | Deixa un comentari

Normalitat absoluta!

Un cop l’àvia de la Carlota  ja ha posat les “betes” a la jaqueta, i  ja ha brodat el nom de la seva néta a la bata. Una bata que s’assemblarà molt poc a la que quedarà el mes de juny vinent… Un cop els pares de la Carlota hagin comprat el xandall de l’escola nou (normalment dos talles més grans del que toca) i la seva família, no sense còrrer, hagi aconseguit tot el material necessari per afrontar un altre any acadèmic. Un cop tinguin tot això realitzat,  la seva filla Carlota, ja està preparada per afrontar un nou curs.

Ja feia dies que la seva mare durant tot l’estiu,  i no sense preocupació, li recordava a la Carlota, que deixava l’escola dels nens petits per anar a l’escola dels nens grans.

Ella, la Carlota, pensava tota l’estona en la seva nova escola, amb la seva senyoreta nova, amb els seus nous companys…, poc va dormir la nit abans dels nervis que tenia!

Un cop arribats a l’escola, va entrant en fila cap a la seva aula, com la resta de companys de classe com si d’una desfilada de colònies infantils es tractés. Ella, amb cara de sorpresa, i amb ganes de no fer massa soroll, va agafant el seu lloc corresponent, amb por per afrontar a reptes fins ara desconeguts, a una nova etapa ,  sense l’ajuda dels seus pares.

La Carlota, un cop a classe, no entén res, de res. Segurament perquè és petita, i encara no ha entès el dia a dia de la seva nova escola. Ella es pregunta perquè ha tingut quatre mestres diferents durant tot el matí. Perquè, quan s’ha separat de la seva mare, quan més por tenia de quedar-se sola i afrontar sola  la nova arribada, perquè en aquell moment no hi havia ningú amb qui poder donar la mà, i poder-se treure la por de sobre.

Són les 12.30, i sona el timbre de l’escola. La Carlota sent una melodia que li resulta familiar. Molts dies, mentre tornava a casa dins del seu cotxet, sentia la mateixa cançó. Ella ja sabia que després de la cançó, només hi podia haver una bona sorpresa. i així va ser. Finalment, un dels mestres que va tenir durant el primer dia, va veure la seva mare com, impacient,  aixecava la mà, il·lusionada de veure la seva filla.

Finalment, i després d’abraçar la seva mare, ella li pregunta com ha anat el dia. Ella li respon que bé, com sempre responia la Carlota.  I així cada dia.

Ja ha passat més d’una setmana a l’escola, i la Carlota, segueix sense entendre res de res. No entén que no té cap mestra a la classe, no té cap punt de referència amb qui poder recolzar i explicar les seves peripècies i anècdotes. No entén perquè encara no s’ha dut a terme cap activitat “estructurada” que no sigui un jugar lliurement al pati o a la classe. No entén com és que encara cap mestre dels que han passat per la classe,  no hi han tornat més.(Tant dolents som que no vol tornar ningú!- pensa ella) .

No entén perquè al cap d’una setmana, ningú recorda el seu nom i el dels seus companys.  No entén com no hi ha cap foto seva, o de la seva família als penjadors o penjada per la classe. No entén que la muda de recanvi encara estigui plena de pol en un simple racó de la classe.

Ella, la Carlota, no entén res.  Al cap i la fi, per a ella tot això nou. Per desgràcia, per a molts directors/es i equips directius, això no és cap novetat- Efectivament,  aquesta és i ha estat, la normalitat en que moltes Carlotes de Catalunya han viscut la seva pròpia acollida a una escola, desconeguda fins al moment.

En fi, si aquesta és la rebuda i acollida que es mereixen els nostres escolars. Si aquest és el servei públic que s’està oferint…, amics meus, tenim un problema, i molt greu!

Espero que a qui li pertoqui, dugui a terme una gran reflexió i autocrítica sobre aquests fets, ja que deixar a una colla d’alumnes sense un mestre durant més d’una setmana, em sembla molt greu, ja sigui per falta de previsió, o  per pròpia voluntat (fet que encara em semblaria més greu).

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Molt recomanable, per a fer un claustre conjunt!

 

Opinions com : “L’Escola no ens té en compte per a res”, “No ens motiva estudiar”; “Per què estudiar de manera memorística?”… i moltes d’altres de semblants, crítiques amb la situació de l’educació actual, són les que donen els joves que surten en aquest documental. Sí, és llarg però creieu-me, val molt la pena. crec necessari almenys, una reflexió conjunta amb tot el claustre. Temes com tractar la diversitat actual a les nostres aules, com plantejar la metodologia utilitzada en la nostra tasca docent… són tractats d’una manera brillant, segons la meva opinió.

Salut!

Publicat dins de General, Societat | Deixa un comentari