TOTHOM TÉ LA SEVA PART DE RAÓ?

Creieu que tothom té raó a la seva manera i que no hi ha opinions falses?

Núria Hidalgo:

Personalment no hi estaria d’acord. Penso que dir això és defensar el relativisme, no hi ha representacions ni opinions falses perquè tot és relatiu, tothom ho veu des del seu punt de vista. Sí,molt bé, una resposta que si la dones en un debat o discussió no te la tiren per terra, però és la postura més còmoda. Crec que el relativisme és una mena de porta tancada per no anar més enllà, per privar-te de fer preguntes. Una persona partidària del relativisme és una persona que es conforma amb que tothom té opinions diferents i no és pregunta per què tothom té opinions diferents.

Crec que si tots fossim partidaris d’afirmar aquesta frase i per tant defensar el relativisme, arribaria un punt que no pensaríem, no ens preguntaríem les coses, no ens picaria la curiositat de que com pot ser que d’una cosa hi hagin dos punts de vista, passaríem a ser ignorants de tot el que s’envolta perquè clar, només creuríem amb el nostre punt de vista.

img-20161116-wa0000Marta Mudarra:

Des del meu punt de vista, estem en una època on allò que penses tu és tan o més important que el que puguin pensar els altres. Així doncs, no podem jutjar la manera de pensar o de sentir-se d’una altra persona si no la podem conèixer, i això és impossible. No es pot arribar a percebre el món des dels ulls d’un altre.

És ben cert que podem posar-nos en la seva pell, i fer veure que som aquell que tenim al costat però això no és suficient. Jo crec que el que una persona diu, pensa o ens vol fer creure és perquè ell mateix n’està segur; una altra cosa és si allò que nosaltres diem, pensem o volem fer creure als altres és la mateixa. Això és impossible de comprovar, l’experiència és privada, i és del poc que ens queda que ho és.

Així doncs, en la meva opinió, si no podem tenir l’experiència d’un altre, tampoc en podem jutjar les seves idees.

Albert Alfonso:

Tal i com ho veig jo, penso que no pot ser que no hi hagi representacions falses. Això seria com el que deia Protàgores, que afirmava que tota qüestió pot ser discutida des de dos punts de vista amb igual força, fins i tot aquesta frase. Doncs bé, si partim d’aquesta suma de principis en la qual les representacions o punts de vista mai són falsos, una col, per exemple, és el mateix que un mussol i que un cavall, la qual cosa és obvi que és absurd i que per tant no pot ser que no hi hagi representacions falses.

Per altra banda, si tota qüestió es pot discutir des de dos punts de vista, no es pot presentar com a completament correcta la frase “no hi ha opinions ni representacions falses”, tal i com fa la tesis de Protàgores, perquè es pot defensar amb la mateixa força que sí que hi ha opinions i representacions verdaderes.

Encara més, si posem per cas la base de que “Tot és veritat” aquesta s’anul·la a si mateixa perquè fa verdadera la frase “No tot és veritat” fent falsa la primera, i aquesta contradicció deixa l’argument de Pròtagores en evidència.

Publicat dins de 2 BTX, Cara a cara, Dissertacions, Treballs d'alumnes | Deixa un comentari

UN MÓN FELIÇ

Oriol Nadal, 1 BTX

Aldous Huxley: Brave New World (Un món feliç), 1932

Aldous Huxley va nèixer el 1894, fou escriptor i periodista anglès. Destacà des de ben jovenet, als camps de la poesia i de la novel.la, va escriure també assajos, relats curts, llibres de viatge i històries per a pel.lícules i guions. A l’any 1920 va començar a figurar mundialment per les seves obres.

Els seus treballs estan molt relacionats amb experiències viscudes.

“Un món feliç” fou una novel.la de les més conegudes. Bàsicament parla de la societat, i de la preocupació per l’home, l`autor és considerat un líder del pensament modern.

La història

El llibre s´ìnicia al centre d’incubació i condicionament de Londres, un edifici gris de trenta quatre plantes. Ens situem cap a l’any 2550 dC, és a dir és una història del futur.

El director del centre explica als joves com funciona la fàbrica. En aquesta part es veu que tot és artificial. Es fabriquen les persones com en una indústria. Tothom ha de ser feliç, si no és així, es subministra un narcòtic, el soma, que els serveix per evadir-se de la realitat.

mon feliçEl món es divideix en castes : Alfes (els científics), Betes (administratius), Gammes (els que tenen certa habilitat), els Deltes (treballs simples) i els Epsilons són necessitats com si fossin cavalls o ases per realizar diverses tasques. No és necessària la seva inteligència, que s’aconsegueix en els humans normals gràcies al retardament de la maduresa.

Cada estament està dividit en dos els més i els menys i cada casta ha estat ensenyada per a viure uns determinats valors, no són lliures, tenen uns protocols que no poden passar per alt i si ho fan veuen que són diferents a la resta.

La Lenina, una treballadora del Centre de Incubació i Condicionament de la Central de Londres és una víctima d`aquesta societat feliç. Sent atracció per Bernard Marx, un home que forma part de la casta Alfa, però era una mica diferent orelles grans, baixet… Tots dos intenten enfrontar-se a aquest món feliç que els ha tocat viure.

Podem veure que els noms s’associen a d’altres personatges reals. Benito Hoover, s’assembla a Benito Mussolini. Bernard Marx a Karl Marx, fundador del comunisme i Lenina a Lenin, líder soviètic, alhora que tenen afinitats amb aquests personatges.

La filosofia del llibre

Crec que el principal contingut és la felicitat, que és l’objectiu més important, però creada artificialment, Les persones existeixen per servir a la comunitat, el valor de la societat ha de ser superior al de l´individu, per davant de tot hi ha l´estabilitat, en aquest món no hi ha preocupacions, tot és artificial i imposat, en resum no ets tu mateix.

La soledat no l`accepten perquè porta a la individualitat, la qual està prohibida, tampoc es permetia la bellesa de la naturalesa, ja que era gratis i no aportava consumisme, que era una de les bases del món feliç.

La novel.la presenta un món utòpic, però possible d`aquí uns anys. Poc a poc ens anem acostant a aquesta societat.

Aquesta història explica que el desenvolupament de la tecnologia en mans de l’Estat pot portar avantatges per la població, però per altra banda suposa una pèrdua de llibertat. Penso que en el nostre món som lliures per decidir i expresar els nostres sentiments, en canvi els personatges d`aquesta novel.la estan condicionats a viure d`una certa manera. La gent és feliç, té el que desitja i no desitja mai el que no pot tenir.

També he de dir que és un món llunyà, però proper alhora, ja que en política avui dia això succeeix quan un partit governa, canvia determinats criteris de l’ensenyança per apropar a la societat poc a poc als seus ideals.

L´autor ens vol transmetre que les persones no podem viure en un món on només hi hagi felicitat, els individus necessitem patir per poder disfrutar de bons moments.

També és una crítica a l’excesiva industrialització i l´avenç tecnològic incontrolat, ja que pot servir com a instrument per controlar la societat, es busca el control de la raça humana i dóna lloc a una societat deshumanitzada, no tenen família, l´amor no existeix ni tenen sentiments molt profunds, els valors de la persona no es tenen en compte.

Aquest llibre es va publicar en una època en que emergien els règims totalitaris que desemboquen en la segona Guerra Mundial.

Les classes socials l’any 2550 dC

CASTA

COLOR

CARACTERÍSTIQUES

EXEMPLES

Alfa

Blanc grisós

Persones intel.ligents

Alts càrrecs

-Bernard(psicòleg)

-Helmholtz

(Enginyer)

-Mustafà

(Interventor)

-Henry (Prototip Alfa)

Beta

Indefinit

Persones una mica intel.ligents

Treballs no tant complexos

Creats per la facundació in vitro

Lenina

Fanny

Gamma

Verd

No tenen bona intel.ligència

Treballen en fàbriques o hospitals

Delta

Caqui

Escassa intel.ligència

Treballen a fàbriques

Èpsilon

Negre

Una mica estúpids

Intel.ligència artificial

Serveixen a altres castes

La meva opinió

A mi personalment és un llibre que m’ha agradat de llegir. Et dona contínuament temes que et fan pensar, és a dir s’ha d’estar molt concentrat per entendre’l. En en alguns moments una mica lent, hi trobo a faltar una mica més d’acció.

L’autor té molta imaginació, hi ha moments que costa seguir-lo perquè barreja alguns temes. M’ha semblat també cruel i real a la vegada. Primer ho veia tot molt lluny de l’actualitat, però poc a poc vaig anar pensant que un món així és possible, no és tan irreal i actualment hi ha aspectes que estan manipulats tal i com ho estan a la història que he llegit.

M’ha ajudat a entendre una mica més la filosofia, en el sentit que et fa pensar sobre moltes coses del dia a dia que mai t’havies plantejat. Per estar escrit fa molts anys, penso que aquest autor es va avançar al seu temps.

Publicat dins de 1 BTX, Llibres | Deixa un comentari

REBEL·LÓ A LA GRANJA

Arlette Diata, 1 BTX

George Orwell, Rebelión en la granja (1945)

L’autor i la seva obra

George Orwell conegut com Eric, va nèixer el 1903 fill d’una una familia escosesa en Monthiari (India). Va anar a Eaton, un colegi anglès per tornar a la India per formar part de la Policía Imperial Britànica. La seva vida vida era dura, va viatjar a París i va quedar com a vagabund i després un altre cop a Inglaterra. A partir d’aquí va treballar en una llibrerería en la qual va començar a publicar llibres. Va viure la Primera i la Segona Guerra Mundial. En aquest llibre: Rebelión en la granja animal que va una mica sobre la 2ª Guerra Mundial en la qual fa una crítica despiadada del estalinisme juntament a una crítica de la corrupción que engendra el poder (…). Aquesta obra seva no va ser acceptada al principi degut al seu contingut, ja que estaven en época de guerra però finalment va ser editada el 1945. George Orwell va morir finalment el 1950.

El començament

REBELIONEl señor Jones és el propietari de la Granja Manor i viu amb la seva dona. Un dia arriba a la nit borratxo, tanca el llum de casa seva i se’n va dirrectament al llit mentre que en la granja tots els animals estàn desperts. Estan reunits en el graner principal com cada nit a fi que el señor Jones no els molesti. En la reunió tots els animals escolten al Vell Major, un porc ancià però molt savi que sempre els dona bons consells. Però aquest cop serà diferent. Resulta que Major ha tingut un somni i ho vol comentar als seus companys, però primer els comenta sobre una reflexió que ha tingut durant el llarg de la seva vida sobre el sentit de la vida. Major els comença a parlar sobre la realitat de la vida i sobre la finalitat de l’animal en aquest món. El paper de l’animal és servir a l’home, que viu només per produïr i per satisfer les seves necessitats. Tot animal té un sol destí: morir en mans d’aquest. L’enemic comú dels animals no es més ni menys que l’home.

Així Major procura que els animals entenguin aquestes idees i seguidament els explica el seu somni per a que tinguin una idea de rebel·lió. Finalment el capítol s’acaba quan els animals canten fins despertar Jones que creia que era una guineu que rondava els voltants. Agafa la seva escopeta i dispara en la obscuritat fent que els animals tornin cadascú al seu lloc.

Cinc textos clau

TEXT 1

“He vivido muchos años, dispuse de bastante tiempo para meditar mientras he estado a solas en mi pocilga y creo poder afirmar que entiendo el sentido de la vida en este mundo, tan bien como cualquier otro animal viviente.”

TEXT 2

“Veamos, camaradas: ¿cuál es la realidad de esta vida nuestra? Encarémonos con ella: nuestras vidas son miserables, laboriosas y cortas. Nacemos, nos suministran comida necesaria para mantenernos y a aquellos de nosotros capaces de trabajar nos obligan a hacerlo hasta el último átomo de nuestras fuerzas; y en el preciso instante en que ya no servimos, nos matan con una crueldad espantosa. Ningún animal en Inglaterra conoce el significado de la felicidad o la holganza después de haber cumplido un año de edad. No hay animal libre en Inglaterra. La vida de un animal es sólo miseria y esclavitud; ésta es la pura verdad. Pero, ¿forma eso parte, realmente, del orden de la naturaleza?”

TEXT 3

“Cada uno de vosotros va a gemir por su vida dentro de un año. A ese horror llegaremos todos. Ni siquiera los caballos ni los perros tienen mejor destino.”

TEXT 4

“¿No resulta entonces de una claridad meridiana, camaradas, que todos los males de nuestras vidas provienen de la tiranía de los seres humanos? Eliminad tan sólo al Hombre y el producto de nuestro trabajo nos pertenecerá (…) Entonces, ¿qué demos hacer? ¡Trabajar noche y día, con cuerpo y alma para destruir a la raza humana! Ese es mi mensaje camaradas: ¡Rebelión!

TEXT 5

“Todo lo que camine sobre dos pies es un enemigo. Lo que ande a cuatro patas o tenga alas es un amigo. Y recordad también que en la lucha del hombre debemos parecernos a él. Aún cuando lo hayáis vencido. No adoptéis sus vicios (…) Todas las costumbres del hombre son malas (…) Y sobre todas las cosas, ningún animal debe tiranizar a sus semejantes. Débiles o fuertes, listos o ingenuos todos somos hermanos. Ningún animal debe matar a otro animal. Todos somos iguales.”

La meva opinió

Rebelión en la granja es un llibre que tracta sobre la filosofia política, de la corrupció del poder i una crítica de la dictadura. Compara aquesta faula amb l’estalinisme de manera satírica per fer-nos adonar com de lluny pot arribar el poder, com de lluny pot arribar un mateix, perdre la seva identitat i deixant-nos emportar per unes idees. M’ha agradat molt aquest llibre perquè et fa comprendre tots aquests conceptes de manera divertida. M’ha ajudat a entendre una mica el que ve a ser la política, el poder, la igualtat, etc.

Aquest llibre és perfecte pel tema que estem tractant ara mateix a classe: la filosofia política. S’hi tracten diferents aspectes com:

-La corrupció: Els homes viuen feliços i viuen amb comoditat, viuen de l’esforç i de la productivitat dels animals. Però què guanyen aquests animals? Res, per què? Doncs perquè només hi surt un guanyant: l’home. Es un ser que consumeix sense produir. No serveix els interessos dels altres que els d’ell mateix.

– Les classes: en el llibre es veuen clarament dos classes: els humans i els animals. Els humans serien la burgesia i els animals els proletariats per dir-ho de certa manera. Aquestes classes tenen les seves diferències. La “burgesia” és la classe privilegiada, que viu amb comoditat i que viu de la productivitat dels “proletariats” que serien la “classe obrera” els pobres. Tot l’esforç dels “obrers” (animals) va a parar en un sol lloc “la burgesia”. Com diu el liberal Bakunin aquesta classe explota la classe més baixa pels seus interessos, fa el que vol i només el que li convé.

-El poder: qui té el poder? Els humans perquè son els més forts i son els que manen. I per això es revolucionen els animals per canviar-ho però no ho aconseguiran perquè entre ells es despertaran rivalitats, enveges i traïcions.

-La revolució: quan un està cansat de viure miserablement, de que l’explotin i de que no el valorin es rebel·la. Fa una revolució en busca de justícia amb uns principis o unes lleis justes conformes per a tothom.

-La igualtat: el Vell Major, el porc que guia els animals cap a la revolució, els parla de la idea d’igualtat. Els diu que tots els animals són iguals sigui llest, fort, dèbil o ingenu.
Amb això segueix amb el concepte de fraternitat.

-L’acord: com hem dit a classe un estat és un acord. Els animals es creen el seu propi “estat” posant-se en acord i establint uns principis per no arribar a conflictes o “en un estat de guerra” per por a la seva identitat, a la seva supervivència etc. S’agrupen per estar units i per destruir l’home.

-Lleialtat: ser lleial, és respectar i ser ferm a una cosa. En el llibre es parla de lleialtat als animals. “Cap animal ha de matar a un altre perquè tots son iguals. Cap argument en contra ha de desviar a un animal”.

-La política: Com Aristòtil diu, la finalitat de la política és aconseguir que els individus siguin feliços, que visquin bé dintre de la societat, doncs es el que fan els animals de la granja; crear-se la seva pròpia política per ser lliures i ser feliços a la seva manera.

Publicat dins de 1 BTX, Llibres | Deixa un comentari

ANTIMANUAL DE FILOSOFIA

Ariadna Rodés Solà, 1r Batx

ONFRAY, M. Antimanual de filosofia. Edaf. Madrid, 2005.

Michel Onfray es un filòsof francès i també professor de filosofia. Onfray defensa l’hedonisme, és a dir, diu que el nostre pas per la vida ha d’estar basat en el plaer que es onfray1l’abscència de dolor (ataraxia). Ha publicat, entre altres, La razón del Gourmet: filosofía del gusto (1995); Cinismos: retrato de los filósofos llamados perros(1990), formulació d’una ètica moderna atea; Teoría del cuerpo enamorado: por una erótica solar (2000), una defensa de l’amor llibertari, i Antimanual de filosofía (2001), que repassa els seus anys com a professor de filosofia. Aquest últim és el que he llegit jo.

Antimanual de la filosofia és un curs de filosofia per a adolescents. T’explica alguns temes que la filosofia tracta però comparant-ho amb situacions actuals, com per exemple si podríem prescindir del nostre mòbil o si el nostre batxillerat està escrit en les estrelles. A partir de frases com aquestes desenvolupa la teoria.

Parte 2: ¿Cómo vivir juntos?. La libertad: ¿Por qué vuestro instituto está construido como una prisión?

llibertatEl text comença explicant que és perquè la llibertat no agrada. No agrada a l’individu ja que ha de ser responsable a l’hora de triar i això l’incomoda. Però la llibertat també fa por a la societat perquè aquesta prefereix persones dòcils, que facin el que se’ls hi diu i no pas persones lliures de anar on volen, de no haver de donar explicacions a ningú.

Els homes per evitar aquesta angoixa segueixen les restriccions socials com la família, el treball… per així garantir almenys la seguretat que la societat ofereix: els diners, un bon lloc socialment…

panoptico-panoptismoConcretament explica el cas de l’escola com a opressora de la nostra llibertat. L’escola ens socialitza i ens ensenya una manera de veure la vida. Als estudiants se’ls exigeix notes altes, coeficients bons, passar al curs següent… Tot això ens diuen que ho fan pel nostre bé, per fer-nos competents però realment només estan avaluant la nostra aptitud per la obediència, la submissió. Onfray posa un exemple molt clar: si ens passem set anys estudiant una llengua estrangera, per què no som bilingües?

Tot seguit parla de l’arquitectura dels instituts, retornant a la pregunta del principi. La manera com estan construïts implica que en tot moment es conegui on som i el què fem. Segueix una estructura panòptica. Aquesta estructura se segueix també en les presons per exemple. Consisteix en que una sola persona pugui dominar un grup de persones a causa del control de l’espai. En el cas de la presó un vigilant podia controlar a dos pisos de cel·les ell sol ja que des de la mateixa posició les veia totes però en canvi, els presoners no el veien a ell així que mai sabien quan se’ls controlava.

El sistema panòptic controla l’espai (i és visible no només en l’escola sinó en tots els llocs on hi ha llibertat: família, barri, ciutat…) i els timbres, els horaris, les classes… el temps, per tant la nostra llibertat individual desapareix quan aquests dos són controlats.

L’objectiu de fer desaparèixer la llibertat és el de tenir una societat dòcil que no causi problemes, fàcil de manejar.

Textos clau

Porque en este sitio, como en cualquier otro, la libertad no gusta, y se las arreglan magníficamente para contenerla, reducirla, constreñirla o limitarla al máximo. El poder de ir y venir, de circular libremente sin trabas, de moverse sin tener que dar explicaciones; el de hacer uso como uno lo desea de su tiempo, sus noches y sus días, el de decidir la hora de levantarse y acostarse; la libertad de trabajar o descansar, de comer, dormir, todo eso que pone de manifiesto la autonomía del individuo (la posibilidad de decidir sobre su existencia con todo detalle), incomoda considerablemente a la sociedad en su conjunto”.

El libre uso de nuestro tiempo, de nuestro cuerpo, de nuestra vida, engendra una angustia mayor que si nos limitamos a obedecer a las instancias generadoras de docilidad, esto es, la familia, el colegio, el trabajo y otras excusas para acabar con la libertad en provecho de la seguridad que la sociedad ofrece: una profesión, un estatus, una visibilidad social, un reconocimiento en función del dinero, etc. De ahí que los hombres, con el fin de evitar la angustia de una libertad sin objeto, prefieren tan a menudo arrojarse en los brazos de máquinas sociales que terminan por engullirlos, triturarlos y, después, digerirlos”.

En todas partes se os tiene que poder ver. Es el principio del panóptico: allí donde estéis, cualquiera que sea vuestra actividad, se os ve. La arquitectura del instituto está hecha para organizar la perpetua visibilidad de vuestros movimientos y de vuestras posiciones”.

Altres textos sobre la llibertat

Angustia, embriaguez y vértigo (Jean Grenier)

En aquest text es parla d’una noia que no està lligada a res es troba en una estació de trens. No sap on anar i s’adona que tant pot triar un tren cap a Marsella, cap a Viena o Constantinoble. Aquesta llibertat l’espanta i l’angoixa ja que té responsabilitat i es pot equivocar però també l’embriaga.

Muerte de Dios, nacimiento del hombre (Mijaíl Bakunin)

Segons Bakunin si existeix un Déu els humans som esclaus i em d’abdicar de la nostra raó i justícia. Com que els homes no volem l’esclavitud, som lliures i tenim el dret de ser-ho Déu no existeix.

Que no desplazca a los metafísicos y a los idealistas religiosos, filósofos, políticos o poetas: la idea de dios implica la abdicación de la razón humana y de la justicia humana; es la negación más decisiva de la libertad humana y lleva necesariamente a la esclavitud de los hombres, tanto en teoría como en la práctica”.

Parte 3: ¿Qué podemos saber?. La razón ¿Por qué habríamos de ser razonables?

Sempre ens diuen que siguem raonables i diem que una persona ho és quan pensa el mateix que nosaltres. També s’utilitza que sabem controlar els nostres desitjos perquè al nen que ho vol tot se li diu que no és raonable. En canvi, al que renuncia a ells se li diu que ho és. Ser raonable és renunciar a tu mateix i a tot el que vols?

Els adults deixen entrar al seu món a un adolescent quan controla els seus anhels i els posa en segon pla. Els adults en canvi, agafen la realitat com a desig, encara que no ho sigui, per estar satisfets. La raó raonable crea un ordre social.

Tot i així, la raó pot fer-se servir per tot al contrari a aquest ordre. Es pot utilitzar perillosament així com van fer Hitler o Lenin que amb discursos aparentment raonables, racionals i lògics van portar el caos.

Desconfiad, pues, del uso de la razón si esconde una ideología perversa y peligrosa. La razón tiene también su vertiente sombría, no siempre se emplea para liberar a los pueblos: es igualmente utilizada por rétores, hábiles habladores, dialécticos retóricos (buenos oradores capaces de arrasar en los sufragios por procesos deshonestos), tribunos hipnóticos que envuelven la negatividad bajo formas específicas, racionales, y aparentemente lógicas”.

Si una persona disfressa la seva maldat amb raó la creiem així com va passar amb aquests dictadors. Per tant, ser raonable consisteix a fer cas als arguments de l’autoritat? Al segle XIX els utopistes volien societats on tot fos raonable i racional en les quals tot estava controlat. Va ser un fracàs ja que la raó no permetia somniar, imaginar, crear… “

Los utopistas del siglo XIX anhelaron sociedades que les parecían racionales, razonables. Todo en ellas estaba decidido: desde la forma de vestir hasta la organización de las comidas, pasando por la dimensión de las casas, el reparto de las tareas, la estructura de la cuidad, el estatuto de los niños, de las mujeres, de los hombres, de las personas mayores, de los muertos, nada se dejaba al azar, todo estaba rigurosamente planificado según principios racionales. La razón, al haber ocupado todo el espacio, no dejaba lugar alguno para la fantasía, la imaginación, la invención, la creación —la vida. Todas las experiencias que buscaban la realización de esas microsociedades utópicas se han transformado en fracasos…”

Hem d’utilitzar la raó com a instrument crític, per a desmuntar arguments que no són certs, per destruir creences… La raó ens ha d’ajudar a ser feliços no pas al contrari.

pienso luego existo

La meva opinió

Aquest llibre m’ha agradat molt tot i que en principi no era el que volia fer. M’he llegit més capítols dels que necessitava per fer aquest treball perquè l’he trobat interessant. Crec que explica molt bé temes que ens afecten en l’actualitat basant-se amb textos de filòsofs com Kant o Bakunin. A més a més el llenguatge que utilitza s’entén i els títols dels capítols criden l’atenció. Aquest llibre m’ha servit per plantejar-me perquès que fins ara no m’havia plantejat. Per exemple, el tema de la llibertat és un dels que m’importa més però mai l’havia enfocat de la manera en que el llibre ho fa i m’ha fet adonar-me’n de coses en les quals no m’havia fixat i reflexionar més sobre temes que m’afecten.

El tema de la raó el puc relacionar amb el que vam fer a classe sobre la realitat en el que vam estudiar Plató i el món de les idees, etc… però també vam reflexionar sobre la frase de Descartes “cogito, ergo sum”. Vaig llegir un capítol sobre la veritat el qual no he posat en el treball però que em va cridar molt l’atenció. El podria relacionar amb la moral segons Kant i el seu imperatiu categòric ja que en el capítol explica que a vegades no s’ha de dir la veritat (ho vaig relacionar amb l’imperatiu hipotètic) però es planteja si això és cert o no.

Publicat dins de 1 BTX, Llibres | Deixa un comentari

LES MENTIDES DELS POLÍTICS FAN RIURE

Albert Alfonso, 1 BTX

Thomas Cathcart i Daniel Klein: Aristóteles y un armadillo van a la capital. Las mentiras de los políticos analizadas con humor. Planeta. 2009

Els autors són amics des de fa més de 50 anys, van estudiar Filosofia a l’Universitat de Harvard els anys 60, quan els llicenciats es contaven amb els dits d’una mà. Han publicat altres llibres de filosofia explicada amb humor.

-Thomas Cathcart (1940): criat a Boston. Ha treballat en el món de la salut i també ha escrit llibres.

– Daniel Klein (1939): fill d’una família orientada a les ciències. Ha treballat com a guionista de programes còmics de televisió, és un home amb molt d’enginy.

“Qualsevol concepte filosòfic que valgui la pena de comprendre amaga una gran broma dins” diuen els autors, aquest és el perquè d’aquesta obra. Tracta sobre l’anàlisi dels discursos polítics fet d’una manera humorística i irònica, basant-se en trobar confusions i fal·làcies.

politica

Resum del segon capítol: La estrategia de << y tu madre también>>.

En aquesta part, s’explica l’estratègia en què el polític usa llenguatge” basura” amb el fi de reforçar el llenguatge confús. A més,s’ataca personalment a l’oponent deshonorant-lo.

Un dels mètodes més astuts és fer referència a les males companyies de l’oponent o fer que sigui culpable per associació, d’aquesta manera pots mentir a base d’establir relacions falses entre l’oponent i un factor que el pugui deixar malament; és una manera de fer invencions per atacar al rival.

El capítol continua amb un altre argument d’atac a l’home, aquest tracta d’acusar a algú o alguna organització de ser simpatitzant d’una altra que té ideologies o orígens socialment no acceptats, com per exemple el comunisme, pel simple fet de que els noms d’ ambdues parts s’assemblin; no cal dir que és una tècnica per gent sense remordiments.

Un altre dels mètodes argumentatius freqüentment usats és “l’home de palla”, consisteix en posar a l’oponent en una postura que no és la seva ni n’està informat i fer-lo respondre sobre aquesta postura, que com que no és seva, dubta i no pot defensar-se; és crear un dubte i una confusió.

Destacar també, l’argument de l’autoritat, és a dir, aprofitar-se d’un personatge cèlebre i conegut per molta gent que si diu alguna cosa, tingui més pes pel simple fet de que sigui ell.

Per acabar, apareix l’argument “Culpable amb explicació”, és un intent de guanyar-se la comprensió i simpatia mitjançant el reconeixement d’un error al mateix temps que s’intenta allunyar-lo amb una explicació falsa.

Cinc textos claus

Will Rogers la va clavar quan va dir: “No hi ha cap secret en ser humorista quan tens a tot el govern treballant per a tu.”

A vegades,som els ciutadans, més que els politics, els que cometem culpabilitat per associació.

Tot el món menteix en política, però ells ho fan amb tanta facilitat que espanta.

Però, com pots estar segur de que tens poder si no abuses d’ell?

Aquell, un rei, que deia: “És legal perquè jo ho desitjo.”

La meva opinió

Ha resultat ser que l’atzar de l’acció de la professora en deixar-me el llibre, ha fet acabar aquest a les mans de la persona ideal. El llibre m’ha agradat perquè el tema tractat, la política, i la manera de fer-ho, amb humor, són la barreja perfecta per aconseguir que trobi un llibre entretingut i interessant, al qual no em faci res invertir-hi temps en dies de festa major; és un llibre amb un anàlisi filosòfic molt adequat per a principiants. Com a aspectes negatius d’aquest llibre, dir que apareixen molts personatges històrics que si no coneixes es fa difícil d’entendre alguns paràgrafs.

No puc dir, i no ho hem de mal interpretar, que l’obra m’ha ajudat a entendre més la filosofia perquè no hi apareixen masses reflexions, sinó que és més aviat un afegitó sobre conceptes polítics.

No podria relacionar el llibre directament amb la unitat que estudiem a classe ara perquè parla d’un aspecte molt concret de la política com és el discurs, però si podria dir que no és la funció dels polítics enganyar-nos, quan en teoria són els nostres representants a l’estat. Per altra banda, el que si que em va venir al cap mentre llegia alguna part va ser el concepte de veritat com a pragmatisme, és a dir, la idea de crear una veritat favorable, transforma una mentida en veritat perquè és útil i suposa benefici. Per acabar,també faré una mica de referència al tema de la moral: és moralment bo mentir? És just que ens menteixin? No. Sembla ser que la majoria dels polítics han triat no ser bons i justos, opció que Kant plantejava i criticava a les teories teleològiques i que per això denominava a la moral com a imperatiu categòric, doncs bé, la idea de sigues bo ha resultat ser difícil per als mestres de les mentides, com són alguns polítics.

Publicat dins de 1 BTX, Llibres | Deixa un comentari

FILOSOFIA AMB ACUDITS

Marta Mudarra, 1 BTX

Cathcart, T., i Klein D. (2008). Platón y un ornitorrinco entran en un bar: La filosofía explicada con humor (3a ed.). Barcelona: Editorial Planeta.marta

Els autors són amics des de fa cinquanta anys. Ambdós van estudiar filosofia a la universitat de Harvard als anys seixanta, quan els llicenciats en filosofia es contaven, gairebé, amb els dits d’una mà.

Thomas Cathcart, es va criar en una família religiosa a Needham, prop de Boston. Després de llicenciar-se, va fer estudis de postgrau en teologia a la universitat de Chicago. Ha treballat en el món de la salut, tant mental com física y ha sigut gerent del Mercy Hospital de Portland, Maine. També va dirigir un hospici per a malalts de sida, “el millor treball que he tingut en tota la meva vida”, diu. “M’encantava”.

Daniel Klein, és d’una família orientada a les ciències. El seu pare era químic i va participar en el Projecte Manhattan (que va culminar amb la bomba atòmica). Encara que assegura que prové de generacions d’ateus devots, li interessa molt el pensament religiós. A l’acabar els seus estudis universitaris va treballar com a guionista de programes còmics i concursos, pels que escrivia acudits. També va inventar tota classe de situacions per a un programa d’objectiu indiscret. Diu que ha escriu una trenta llibres, entre els quals hi ha una sèrie de misteri en la què el detectiu es Elvis Presley, i que es va inventar un joc de taula que es diu “Teràpia de grup”.

Segons els autors, els acudits són una bona via per entendre els corrents filosòfics, ja que donen la volta a totes les nostres idees. I és per això que escriuen aquesta obra, on s’analitzen filosòficament una sèrie d’acudits; incloent també un diàleg (al pur estil de Plató) entre un suposat filòsof grec, Tasso, i el seu deixeble, Dimitri.

Capítol IV. ÈTICA

En aquest capítol que he escollit, els autors parlen sobre l’ètica i diferents tipus de teories sobre l’ètica que podem trobar com per exemple: l’ètica absolutista, la virtut platònica o l’utilitarisme entre d’altres.

Vaig trobar molt encertada la introducció a aquest capítol, feta en diàleg entre Tasso i Dimitri (com he explicat anteriorment) i que diu el següent:

DIMITRI: He estado pensando en tu pregunta, qué significa “bueno”. Y he llegado a una conclusión: “bueno” es actuar según un principio justo.

TASSO: Por Zeus, Dimitri, eres un saco de sorpreses, empiezas a sonar como un verdadero filósofo. Solo una pregunta más: ¿Como determinas los principios justos?

DIMITRI: ¡Anda! Pues como todo el mundo, porque los he aprendido de mi madre.

TASSO (aparte): ¿Por qué estaran todos los buenos alumnos en las clases de Sócrates?

He escollit aquest capítol perquè és dels que trobo més interessants i, a més, tracta l’últim tema del qual hem parlat a classe i m’ha sigut de gran ajuda per a veure tot el que sabia i aclarir petits dubtes.

Selecció de cinc textos breus

1r text: Capítol 4, Ètica. Ètica absolutista: Llei divina

La ley divina hace de la ética un asunto muy sencillo: si Dios dice que está mal, está mal, no hay más. Es así. Sin embargo, surgen complicaciones. La primera es, ¿cómo podemos estar seguros de lo que piensa realmente Dios? Un tema que los fundamentalistas ya tienen resuelto: lo dicen las Escrituras. Pero ¿cómo sabían los de las Escrituras que las señales que estaban recibiendo procedían realmente de Dios? (…) Una de las principales características de la ley divina es que Dios tiene siempre la última palabra.

2n text: Capítol 2, Lògica. Falsació

Acudit que il·lustra la teoria de Popper de manera certa:

Dos tipos se estan haciendo el desayuno. Uno se está untando una tostada con mantequilla y dice:

-¿Te has dado cuenta de que, si se te cae un trozo de tostada, siempre cae del lado de la mantequilla?

-No, sólo lo parece -dice el segundo tipo-. Porque cada vez que cae por el lado de la mantequilla es un fastidio limpiarlo todo. Pero me imagino que cae el mismo número de veces de un lado que del otro.

-¿Ah, sí? -responde el primero-. Pues mira esto. Deja caer la tostada, que cae del lado sin mantequilla.

-¿Lo ves? Ya te decía yo.

-¡Ah, ya veo lo que ha pasado! -dice el primero-. Le he puesto la mantequilla en el lado equivocado.

3r text: Capítol 1, Metafísica. Teleologia.

¿El Universo tiene un objetivo?

Según Artisóteles, todo tiene un telos, un objetivo intrínseco que alcanzar. Una bellota tiene un telos: un roble. Los pájaros también, y las abejas. (…)

¿La vida humana tiene un telos?

Aristóteles pensaba que sí. Pensaba que el telos de la vida humana es la felicidad, un elemento de disputa con otros filósofos a lo largo de la historia de la humanidad.

4rt text: Capítol 4, Ètica. L’imperatiu categòric suprem i la vella i entranyable regla d’or.

(…) Sin embargo, existe una diferencia fundamental entre el imperativo categórico y la regla de oro, y esta frase da en el clavo:

Un sádico es un masoquista que sigue la regla de oro

Al causarles dolor a los demás, el masoquista no hace más que obedecer los requisitos de la regla de oro: hace lo que le gustaria que le hicieran a uno, a ser posible, con un látigo. Pero Kant aduciría que no existe acepción por la que un masoquista pueda reivindicar honestamente que el imperativo moral “causa dolor a los demás” pueda ser una ley universal en un mundo en el que se pueda vivir. Hasta un masoquista comprendería que no es razonable.

Este tipo de consideracions llevaron al dramaturgo irlandès George Bernard Shaw a reescribir la regla de oro con los renglones torcidos:

No hagas a los demás lo que te gustaria que te hicieran a ti. Tal vez tengan otros gustos.

5è text: Capítol 8, Filosofia social i política. L’estat natural

Los pensadores que, a lo largo del siglo XVII y XVIII, se dedicaron a la filosofia política -como Thomas Hobbes, John Locke o Jean-Jacques Rousseau- explicaron el impulso de construir un gobierno a partir de la inseguridad en la que vivia el hombre en el caótico y violento estado natural. No se referían sólo a los peligros que suponían las fieras en la naturaleza; también pensaban en la ausencia de leyes, el riesgo de conduir en los dos sentidos, los vecinos ruidosos, el adulterio y todas esas cosas. Esos inconvenientes llevaron a hombres y mujeres a organizarse en Estados soberanos. Se aceptaron los límites de las llibertades individuales en tanto que intercanvio justo en bien del Estado.

 

La meva opinió

M’ha encantat aquest llibre. Primer anava amb la intenció de llegir un sol capítol però vaig trobar-lo tant interessant que vaig passar a un segon; i així successivament fins que finalment me l’he acabat de llegir tot.

L’he trobat molt fàcil i ràpid de llegir, molt entenedor i a més m’ha ajudat a entendre moltes coses que hem treballat a classe ja que la majoria de capítols analitzen temes que hem estudiat aquest curs. I què millor que t’ho expliquin en forma d’acudits i amb paraules “d’anar pel carrer”?

Primer pensava que se’m faria pesat i que no acabaria llegint res però he vist que estava ben equivocada i fins i tot m’atreviria a recomanar-lo per a tots els alumnes de 1r de batxillerat un cop acabat el curs. Crec que podria ser una eina molt útil per aquells que no acaben d’entendre petits detalls.

 

Publicat dins de 1 BTX, Llibres | Deixa un comentari

FILOSOFIA PER SER FELIÇOS?

Filosofia_aplicada_Felicitat_GOL

La filosofia realment ens ajuda a ser feliços? Si no fos així, per què no la deixem de practicar? I si en canvi fos veritat, per què està tan poc valorada?

Mireia Ribalta, estudiant de 1r Batxillerat

La filosofia és una ciència que estima la veritat, fa una reflexió de la totalitat de l’ésser i és radical. Sempre s’ha tingut present en la història, tot i que no sempre amb la mateixa importància. En l’actualitat ha disminuït bastant el seu valor, això no vol dir que es deixi d’estudiar ni de practicar, sobre tot a nivell individual no la deixem de dur a terme, encara que no en siguem conscients de que els nostres pensaments formin part de la filosofia. Però sabent aquests fets és impossible evitar la següent qüestió: Ens ajuda a ser feliços? Si realment no ens ajudes a ser-ho, per què no la deixem de practicar? I si ens ajudes a ser-ho, per què està tan poc valorada?

Aquesta ciència estima la veritat, és el seu desig i això vol dir que no pot arribar a ella, ja que desitgem allò que no tenim. Per aquest motiu la filosofia no t’ajuda a ser feliç, sempre et deixa amb les ganes de trobar una resposta autèntica a les preguntes que es formulen, però mai pots arribar a una concloent, ja que veus que tot és un punt de vista, on tothom arriba a diferents solucions a una mateixa qüestió, no podent-ne verificar cap. És una constant lluita per trobar allò que et falta, i qui t’ensenya que et falta un quelcom, és la filosofia. Sense ella podries romandre tranquil, perquè si desconeixes el que no tens, no et pots sentir incomplet. Et pots sentir més lliure ja que et mostra un objectiu, la veritat. Però la llibertat no comporta necessàriament la felicitat, perquè aquesta està lligada a la frustració que representa no arribar mai a l’objectiu.

Per altra banda, no podem deixar de practicar la filosofia perquè ens sentim atrets amb aquesta recerca, i preferim renunciar a ser feliços per poder apropar-nos a l’esperança d’aconseguir la veritat, a quedar allunyats d’aquesta i ser feliços en la ignorància. Perquè som com la filosofia, estimem la veritat, la desitgem i encara que no la posseïm mai, mourem mar i terra per aconseguir-la, ja que creiem que ens durà a la felicitat. Tota una ironia, perquè al fer això ens estem allunyant d’aquesta i vivint una vida de desil·lusions, on la realitat serà la nostra perdició. Però mentre fem ús de la filosofia tindrem aquesta falsa seguretat que podrem aconseguir la felicitat amb la recerca de la veritat.

En conclusió, la filosofia no ens ajuda a ser feliços però ens enganya fent-nos sentir que ho serem si trobem la veritat, cosa, fins al moment, impossible.

Publicat dins de 1 BTX, Dissertacions, Reflexions | Deixa un comentari

L’HOME: UNA MÀQUINA D’OSSOS I CARN?

Descartes, en un moment de les seves Meditacions, es pregunta què és un home. Més enllà del fet que se sent íntimament lligat a un cos, es pregunta si és alguna cosa més que ell, ja que en examinar la naturalesa del cos, arriba a descriure-la com una màquina d’ossos i carn, una substància extensa i perceptible. Però això és allò que jo sóc? Tot seguit, la visió de dos alumnes de 2n de Batxillerat.

 Maria Agra

Qui es pot imaginar a l’ésser humà com a una simple màquina de carn i ossos? Ens agrada creure, potser amb el nostre típic sentiment de sentir-nos diferents de la resta dels animals, que hi ha una essència que ens fa especials, que motiva els nostres pensaments i la nostra forma d’actuar. No obstant això potser som massa subjectius en el tema i si ho veiem des d’una altra perspectiva, és possible que no siguem res més que un mecanisme programat per naturalesa per complir una sèrie de funcions i que no hi ha cap entitat immaterial.

Sembla impossible imaginar-se a una persona sense ment i com diu Descartes, seríem com una màquina d’ossos i carn però el problema de la interacció de la part immaterial i la part material no es veu possible encara que s’ intenti explicar amb la glàndula pineal. Com alguns dels seus opositors diran, dir que la ment fa moure el cos seria com la telecinesi, cosa que sembla irracional. A partir d’aquí sorgeixen teories que asseguraran que la ment i el cos són exactament el mateix i que possiblement l’existència de la ment sigui un problema del llenguatge que no ha sabut anomenar correctament les funcions dels nostres cervells.

Personalment, en un mar de suposicions sobre l’ésser humà hi ha coses que per mi són indubtables i entre elles es troba la privacitat de la ment. Clar que sí que podem exposar i detallar amb les nostres paraules com ens sentim o de quin sabor és, per exemple, la xocolata, però amb quina seguretat sap que el que vols transmetre és entès per l’altra de persona exactament com ho viu el subjecte? Si les sensacions i els pensaments són processos cerebrals, i per tant, purament físics, en tocar un cervell i analitzar-lo podríem ser capaços d’experimentar totes les sensacions d’aquella persona: els seus somnis, els seus sentiments i els seus pensaments més profunds. Però no podem.

Laia Farran

Hi ha moltes coses que tenen a veure amb la nostra manera de ser, i de percebre el món que no es veuen molt clares, pel simple fet de que no se’ns mostren d’una manera evident, per exemple, quan estic tocant un peluix, puc sentir a través del tacte que es suau, però aquesta informació de “el peluix és suau” on va parar exactament? No és una cosa que es trobi físicament en el meu cervell, però tot i així, jo puc recordar que el peluix era suau, tot i que és una mica confús,… això vol dir que aquesta informació no forma part del meu cos, perquè tot i que la percebo amb la pell que si que en forma part, quan hem plantejo que és el que sento, això deixa de ser material, per tant es una cosa diferent al cos, ja que aquest es material; i el mateix passa amb totes les coses que imagino o penso les quals tampoc són materials, això vol dir que hi ha una altra cosa a part del cos, que no és material, però que necessita el cos per existir, i esta directament relacionada amb ell.

Per altra banda hi ha moments en que actuo com una màquina, en el moment en que faig coses inconscientment, com per exemple respirar, o coses rutinàries on no penso, en aquell moment puc dir que realment hi ha una altra cosa en mi que el cos? Perquè en aquells moments no sóc jo qui realment actua, a més a més, potser en realitat tot el que fem està programat com si fos un ordinador, i realment tot el que pensem i fem, ho fem perquè ho tenim en els gens o en alguna part del cervell, si això es així, llavors podríem considerar que som una màquina de carn i ossos, que esta tant ben programada com per no adonar-se de que no té llibertat en res. Per això és difícil saber si realment som una sola cosa, i és el cervell el que conté tota la nostra informació, o estem formats per una part pensant i una part material que estan directament relacionades.

 

Publicat dins de 2 BTX, Cara a cara, Dissertacions, Reflexions | Deixa un comentari

PREMIS PER ALS FOTOFILÒSOFS 2015

Ahir vam fer l’entrega de diplomes als nostres seleccionats per a la Mostra de Fotofilosofia de Catalunya 2015. Els nostres alumnes de 2n de Batxillerat han valorat les millors d’entre les fotografies dels alumnes de primer, que havien d’il·lustrar una pregunta filosòfica. Properament anirem publicant les fotos premiades. De moment aquí teniu els 3 premiats, i les 2 mencions:
1. Oriol Pont
2. Nerea Oliver
3. Júlia Rosselló
1a menció: Albert Alfonso
2a menció: Nina Sirbu

12295241_1672020956374575_3437175448081750295_n

12295324_1672021119707892_1193854441169894360_n

12316456_1672021663041171_7173258209591960070_n12342820_1672021169707887_806359610812647133_n

12301638_1672021689707835_575601376120331486_n

Publicat dins de 1 BTX, Fotofilosofia, Notícies | Deixa un comentari

Alumnes de 1 BTX reflexionen sobre la intel·ligència artificial

Publicat dins de Cara a cara, Dissertacions, Reflexions | Deixa un comentari