ELS ANIMALS DE L’HORT

CUC DE TERRA

Un cuc de terra és qualsevol anèl·lid oligoquet però sobretot als que pertanyen als gèneres Allolobophora, Lumbricus, Megascolides i Pheretima. Tenen el cos allargat i cilíndric, i s’adapta perfectament a la vida subterrània, tot fent galeries i alimentant-se dels nutrients que els dóna la ingestió de gran quantitat de terra. Són molt beneficiosos perquè per una banda espongen el sòl i alhora l’enriqueixen (incorporen sobretot nitrogen a la terra).

Dels cucs de terra podem destacar-ne el cuc vermell (Elisenia foetida) que és una espècie californiana molt utilitzada en el compostatge casolà de tipus vermicompost atesa la seva fàcil adaptació i reproducció.

Els cucs de terra excaven galeries i es mengen la terra que es troben. Les seves galeries serveixen perquè l’aigua i l’aire circuli pel sòl.

Els pèls de les arrels de les plantes poden així respirar i absorvir aigua.

2123646623_70517ab89d.jpg

MERLA

Els mascles adults són completament negres, si exceptuem el bec groc així com un cercle també groc al voltant dels ulls. La femella és bruna amb esquitxos negres a la part inferior, però els seus tons varien d’un individu a l’altre, i no posseeix el bec groc i l’anell orbital groc que resplendeix en el mascle. Quant als juvenils, posseeixen un plomatge morè pigallat de blanc que dura fins a la seva primera muda, entre agost i octubre. El bec dels joves mascles no ateny el seu color groc fins després d’un any complet.

La Merla és un dels nostres ocells més atraients. Ha sofert una gran dispersió, estenent-se cap al nord d’Europa, darrerament ha anat colonitzant zones suburbanes i urbanes. Lluny de les ciutats es mostra malfiada i fugissera. És fàcil d’observar.

L’esperança de vida d’una merla se situa habitualment al voltant de 3 o 4 anys. Certs individus han atès tanmateix rècords de longevitat d’una quinzena d’anys. La merla posseeix nombrosos depredadors, en particular l’esparver d’Europa . Altres ocells, com les garses i les cornelles, però també d’altres animals, com els erminis i els gats, tenen el costum de saquejar els nius de merles, el que en pot limitar la seva població.

El seu hàbitat és molt variat, és comuna a parcs i jardins, horts i fruiters, boscos caducifolis i de coníferes amb sotabosc, i llindars de camps amb arbres; és freqüent a vegetació de ribera i a qualsevol zona oberta, mentre tingui arbust on nidificar. Aquesta espècie suporta bé tots els règims climàtics i pluviomètrics del Principat i se la troba des de ran de mar fins a gran alçada.

Les merles no viuen en grup, bé que diversos ocells poden més o menys cohabitar en un hàbitat convenient fora del període de reproducció. En canvi, durant aquest període, les merles no suporten cap congènere sobre el seu territori (que varia de 0,2 a 0,5 ha al bosc, i de 0,1 a 0,3 ha a la ciutat), tret del seu company.

La merla ha estat introduïda en nombroses parts del món fora de la seva àrea original. Per exemple a Austràlia i en Nova Zelanda s’hi troben dels descendents de merles importades de la Gran Bretanya.

Nidifiquen en els matolls o els arbusts. La femella posa diversos ous blau-verd-gris (habitualment 4-6), amb marques morenes o vermelles, en un bonic niu en forma de copel·la. Normalment des de finals del mes d’abril i els incuba sola. Els pollets neixen al cap de 13 a 15 dies. Passades dues setmanes, incapaços de volar, deixen el niu i s’amaguen a terra.

En condicions bones, acostumen a fer 3 niades, encara que a l’alta muntanya es puguin reduir a una o dues per escurçament del període de cria.

La població és sedentària amb superposició d’exemplars en pas o hivernants. De les darreries d’octubre fins a començaments de març, s’aprecia un augment en el nombre de merles. Són migrants que arriben d’Europa. Des de la fi de l’hivern, i fins al començament de l’estiu, la merla mascle xiula a cants variats i melodiosos des de l’alçària dels arbres, la teulada de les cases o tot altre bastonet dominant els voltants. La merla pot cantar a tot hora de la jornada però es lleva i quan es pon el sol són els moments en què els cants ressonen de manera més intensa. El cant de la merla és considerat com un dels cants d’ocells més bonics d’Europa. La riquesa del repertori, les variacions melòdiques i les seves capacitats d’improvisació distingeixen la merla de la majoria dels altres ocells.

Hom considera que el cant de la merla és el millor, després del rossinyol. També crida diversament. La seva presencia o el seu cant són clars indicis de nidificació. El cant comença el febrer, fins a primers d’agost i acaba amb l’inici de la muda estival (juliol-agost).

Les merles són omnívores, alimentant-se d’insectes, cucs, fruits, llavors…, i menja a terra tot movent la cua i abaixant les ales. Com altres túrdids, quan s’alimenta de cucs del terra, és capaç d’extreure’ls sense que se li trenquin. Per fer-ho, remou la terra de tal manera que són un veritable problema per a molts jardiners.

2105468093_2ea51138ba.jpg

EL CARGOL

Al llarg de milions d’anys han anat sorgint formes molt diverses de mol·luscs, fins a arribar a més de 100.000 espècies diferents. Tots tenen el cos tou, i la majoria secretenuna substància que s’endureix i forma la closca o conquilla. L’animal viu protegit dins aquest esquelet.

Hi ha mol·luscs terrestres, però la majoria viuen a la mar. S’alimenten de diverses maneres. N’hi ha d’herbívors, com els cargols d’horta.

El cargol de terra es desplaça lliscant sobre el peu amb l’ajut d’un moc llefiscós que secreta per un forat que té a sota del cap. Té quatre tentacles: dos de llargs, a l’extrem dels quals té els ulls, i dos de més curts, sense ulls i amb funció tàctil, que li serveixen per tocar i reconèixer el que toca.

2138872251_d46fbff1a1.jpg

 

FORMIGA

Les formigues o formícids (Formicidae) formen una família d’insectes eusocials de l’ordre dels himenòpters. Estan classificades en 26 subfamílies, 385 gèneres i 12.028 espècies descrites,[1], però segons els mirmecòlegs el total podria arribar a les 20.000 espècies, amb moltes espècies que encara estan per descobrir. La diversitat més gran es troba als tròpics. La branca de l’entomologia que estudia les formigues s’anomena mirmecologia.

Es diferencien de la resta d’himenòpters per l’existència d’una casta d’obreres (femelles estèrils i que no tenen ales), que asseguren la perennitat del niu o formiguer durant uns quants anys. Són conegudes per les seves colònies altament organitzades que, a vegades, consten de milions d’individus. Segons l’espècie, els nius poden ocupar un ampli tros de terreny tant en superfície com en fondària; en alguns casos es pot observar com tota una colònia sencera s’ubica dins un aglà d’una alzina, o una cassanella d’un roure.

Els tèrmits, a vegades anomenats “formigues blanques”, encara que tenen organitzacions socials similars, no estan ni de lluny relacionats amb les formigues ja que pertanyen a un altre ordre d’insectes, els isòpters. I les “formigues de vellut”, encara que s’assemblen a algunes formigues grosses, són vespes femelles i sense ales de la família dels mutíl·lids (Mutillidae).

formigajpg.jpeg

PORQUET DE SANT ANTONI

Els porquets de Sant Antoni (Oniscidea), són una subordre de crustacis isòpodes terrestres amb unes 3.000 espècies descrites. Tenen un exoesquelet rígid, segmentat i calcari, i posseeixen set parells de potes. També se les coneix com a cuca d’humitat, bestioles bola.
Els porquets de Sant Antoni poden arribar a confondre’s amb els diplòpodes (miriàpodes), de morfologia externa similar, encara que per a diferenciar-los n’hi ha prou amb veure quantes potes s’observen a cada costat d’un segment extern. Si es veu només una pota, l’animal serà un crustaci, i si es veuen dos parells, llavors serà un diplòpode.

Els porquets de Sant Antoni necessiten ambient humit, ja que respiren per brànquies. És habitual trobar-les en llocs humits i foscs, com sota pedres o troncs. Són en general animals nocturns, i s’alimenten de detrits, com restes vegetals, encara que poden arribar a convertir-se en una plaga en els jardins.

Algunes espècies de porquet de Sant Antoni tenen la capacitat d’enrotllar-se sobre si mateixes, formant una bola, quan se senten amenaçades. El seu exoesquelet presenta una forma d’acordió que els facilita aquest enrotllament.

Els porquets de Sant Antoni són els únics crustacis amb desenvolupament directe, és a dir, sense fase de larva; açò es deu a la seua vida en terra ferma, que els impedeix tenir hàbits reproductors que necessiten condicions més humides. La femella pot mantenir els ous fecundats dins del seu cos. Una prole rosàcia ix d’ella quan ha trobat el lloc idoni (veure pseudodoviviparisme, ovoviviparisme). No obstant això, i a diferència d’altres grups d’artròpodes terrestres com insectes i miriàpodes, aquests animals conserven un sistema excretor de tipus crustaci, el que els obliga a excretar urea en lloc d’àcid úric, amb la consegüent pèrdua d’aigua.

normal_dsc_0969jpg.jpeg

dsc00040.jpg

Cap resposta

3 respostes a “ELS ANIMALS DE L’HORT”

9 06 2011
Alex Isamat , pare kàtia (20:17:57) :

A la meva escola hi ha molts porquets de st antoni i els intentem cuidar-los

19 11 2011
Alex isamat (00:11:57) :

El missatge anterior (del 9-6-11) no l’he deixat jo. Suplantació d’identitat. Si uslau, esborreu.

20 03 2012
jose luis (16:08:06) :

La merla ens dóna la benvinguda a la primavera
http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2012/03/benvinguda-la-primavera.html

Deixa un comentari

Podeu utilitzar aquestes etiquetes : <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>