CARLES RIBA: La poesia és joc, però també foc; recerca, però també gràcia; coneixença, però també transcendència.
AGUSTÍ BARTRA: Poesia: matar els hiverns. Sortir d’un bosc de ferro i miralls amb un ram de flors a la mà. Poesia: escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta.
JACINT VERDAGUER: La poesia és un ocell del cel / que fa sovint volades a la terra, / per vessar una gota de consol / en el cor trist dels desterrats fills d’Eva.
CARLES RIBA: La poesia? / Cal cercar-la on tu ja saps / que és, com la Gràcia / o l’aigua pura i dura / d’una font emboscada.
Aquest és el recull que he preparat per vosaltres:
Prou que ho sé; no sóc perfecte,
Però m’esforço a millorar,
Tot polint els meus defectes
Sense deixar-te d’estimar.
NO VOLDRIA QUE DUBTESSIS
Si no hi fossis, jo seria
Un vaixell que no té rumb.
Perquè tu la nit fas dia
I allà on ets portes la llum.
Hi havia dos amants vora la mar en pena.
Venia la tardor per serres fosquejants.
El vent féu un xiulet saltant per la carena;
amb fullaraca i pols embolcallà els amants
Amiga, la vida
és una cançó.
Jo canto ta sina,
arqueret d’amor.
Les cireretes ja penjen de l’arbre
con fanalets d’una festa major
enlluernats, els ocells hi fan via,
enamorats d’aquell món de color,
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
A l’horitzó les muntanyes seran el paisatge.
Tindrem per refrescar-nos la blava aigua del mar.
Gaudirem de l’amor com a màgic beuratge
i deixarem transcórrer el temps sense pensar.
Necessito la tendresa
dels teus llavis dins els meus,
necessito l’ alegria
dels teus ulls mirant els meus.
Ara sóc un home nou,
Perquè tu m’has fet canviar.
Un bon dia vaig dir: “prou ¡”
Sols a tu jo he d’ estimar.
Necessito el teu somriure,dels teus llavis esponjosos plens d’ anhel.
Necessito que m’ expliquis a cau d’ orella la teva vida de cada dia.
Necessito les teves man esmunyint-se sobre le meva pell,
Necessito vida meva! passar els meus dits pel teu cos rogent.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
Avui es el dia
i no se que es el que he fet mal
Tota la nit al teu costat, fente cas,mirante als ulls
com tantes vegaes he somiat
m’agrada molt els poemes:)!
No puc donar-te sol·lucions
per a tots els problemes de la vida
ni tinc respostes
per als tots els teus dubtes
pero puc escoltar-te
i buscar la sol·lució al teu costat.
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant:
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
Calda cremant, més que el foc en l’esfera,
per a dir “no” feu-vos serrar les dents,
que no es pot dir algú dels requirents
en negun temps oís de vós espera
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l’herba
i que refacin el cor del món
Fins ara ni t’havies adonat de la pluja
que ha caigut, persistent, des del migdia.
No et cal viure enfora, on no hi ha res,
quan el silenci, a dins, és una música que estimes.
Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”
Concorren a invocar-te, i t’enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.
Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia
(2 estrofes que més m’agraden) (criatura dolcíssima) (Joan Fuster)