IDEES BÀSIQUES SOBRE COMUNICACIÓ I LLENGUATGE

Publicat dins de LLENGUATGE | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

“VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN” DE D’ESCRIPTOR ANTONIO OREJUDO

Recomanable la novel.la d’un dels narradors més interessants dels últims anys. Aquí us en deixo un petit tast, el començament de la novel.la:

“Imaginemos a una mujer que al volver a casa sorprende a su marido inspeccionando com un palito su propia mierda. Imaginemos que este hombre no regresa jamás de su ensimismamiento , y que ella tiene que internarlo en una clínica para enfermos mentales al norte del país. Nuestro libro comienza a la mañana siguiente, cuando esta mujer regresa en tren a su domicilio tras haber finalizado los trámites de ingreso, y el hombre que está sentado a su lado, un hombre joven, de nariz prominente, ojos saltones y alopecia prematura, que viste un traje azul marino y lleva sobre las rodillas una peculiar carpeta de color rojo, se dirige a ella con esta pregunta tan peregrina:

-¿Le apetece que le cuente mi vida?

viaje en tren

Vaya pregunta. Al oírla, nuestra mujer, de aspecto más elegante y distinguido, mayor en edad, aunque menuda en estatura y, como suele decirse en estos casos, de semblante agradable y ojos vivarachos, se queda petrificada. El hombre se ríe de una manera que a ella le parece abierta y franca, y le aclara que es una broma, una manera como otra cualquiera de romper el hielo, porque el viaje hasta Madrid es muy largo.

-Mi nombre es Ángel Sanagustín -dice-, soy psiquiatra y trabajo en la clínica donde usted acaba de ingresar a su marido; la he visto por allí esta mañana. No sé si el doctor Crespo le ha hablado de mí, trabajo en las aplicaciones del discurso escrito al diagnóstico de los trastornos de la personalidad; pedimos al paciente que cuente un episodio de su vida por escrito, analizamos su narrativa y a continuación podemos diagnosticar. Lo haremos con su marido, y además con mucho gusto, porque los textos de los coprófagos son muy entretenidos, y acaban siempre haciéndome reír. Esta carpeta tan llamativa es un libro que estoy preparando sobre la esquizofrenia y los trastornos paranoides, que incluirá textos de mis pacientes. Igual tengo que pedirle permiso para añadir algo de su marido; las narrativas de los coprófagos son las más curiosas; luego, si quiere, le leo alguna.”

 

Publicat dins de LITERATURA S.XX, NARRATIVA | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

“Canadà”, de l’escriptor nord-americà Richard Ford

Fragment de l’esplèndida novel.la de Richard Ford, Canadà, de l’any 2012:

“Primer parlaré del robatori que van cometre els nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard. El robatori és la part més important perquè va servir per orientar la vida de la meva germana i la meva cap al camí que finalment van seguir. Res no s’entendria del tot si no l’expliqués primer.

Els nostres pares eren les dues persones del món menys propenses a robar un banc. No eren estranys ni, aparentment, semblaven delinqüents. Ningú no hauria pensat mai que havien d’acabar com van acabar. Eren persones corrents, encara que, és clar, aquest concepte va quedar anul.lat i sense efectes en el moment que realment van robar un banc […]

[…] Se sent a parlar de casos de persones que han comès delictes greus. De sobte decideixen confessar-ho tot, entregar-se a les autoritats, alliberar la consciència del pes, del mal, de la vergonya, del menyspreu cap a si mateixos. Buidar el pap abans d’anar a la presó. Com si el remordiment fos per a ells la cosa pitjor del món.

Canadà

Ara us podria dir que el remordiment hi té menys a veure del que podríeu pensar. Més aviat el que és intolerable és que de sobte tot es fa molt confús: el clar camí de tornada al passat s’ha embrossat i és impracticable; el que la persona sentia abans és del tot diferent del que sent ara. I el temps mateix: la manera tan estranya com avancen les hores del dia i de la nit, primer de pressa, després no acaben mai de passar. Llavors el futur esdevé tan confús i impenetrable com el passat mateix. Allò en què es transforma una persona en una situació així queda paralitzat, atrapat en un llarg present, sostingut i intolerable.

Qui no voldria aturar-ho, això, si pogués? Fer que el present cedís el pas a gairebé qualsevol futur. Qui no ho admetria tot només per alliberar-se del terrible present? Jo ho faria. Només un sant no ho faria […]”

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Fragment de “Te deix, amor, la mar com a penyora”, de Carme Riera

El cert és que rellegir després de molts anys els contes de Carme Riera és un veritable plaer. La llibertat que desprenen aquests contes, l’excel.lent elaboració estilística, la creació d’uns personatges que busquen noves maneres de relacionar-se amb el món, són característiques d’aquest recull que em sedueixen. A continuació, reprodueixo un fragment del conte Te deix, amor, la mar com a penyora:

“Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns níguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.

No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombolada, com una dida, vaixells de càrrega, iots i “golondrinas” ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl.lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.

Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds en una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal a on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava …

 

Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel […] I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me.

M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! -dits llargs, pell blanca, ungles polides-. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts dels racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. El meus ulls que eren els teus -jo veia el món com tu el miraves-captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous […]”

Publicat dins de LITERATURA S.XX, NARRATIVA | Envia un comentari

Presentació sobre Joan Salvat-Papasseit

Lectura obligatòria enguany de l’assignatura de Literatura Catalana de Modalitat.
L’esquema de l’estructura del poemari El poema de la rosa als llavis, en pujar el power point a l’slideshare, s’ha mogut i no ha quedat del tot clar.

 Clicant a “Retrat de Salvat …” accedireu a l’article Salvat-Papasseit  i Torres-Garcia, l’art a l’avantguarda, dins Lo Càntich, Revista digital de literatura, art  i cultura
Publicat dins de LITERATURA S.XX, POESIA | Envia un comentari

Un poema de Salvat-Papasseit: “Quina grua el meu estel”

Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull
són els seus pits quan s’inclina:
si fa un mirall de l’escull
perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l’ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d’oronella al vent!
Cabell desfet de l’amiga!

Amiga del dolç turmell.
Com una vela s’enfila
espitllera de l’ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l’estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l’oreig l’acosta, i mira
que et prendrà l’amor senyor
-que el mariner ja sospira.

S’ha destacat la presència de dos nivells o plans complementaris en l’estructura del llibre El poema de la rosa als llavis: el de l’acció, narratiu i dinàmic, que segueix el procés amatori viscut pel poeta, i el de l’abstracció, estàtic, corresponent a les seccions de caire reflexiu i líric, a través de les quals exposa la seva teoria amorosa de sacralització i naturalització de l’estimada.

Aquest poema, inclòs en la primera secció El desig i el convit (5 poemes), mostra el desig inicial d’estimar. La grua-estel que el poeta ha deixat anar des de la barca -emblema èpic de disposició iniciàtica a un nou itinerari (aquí, amorós) se li converteix, en un somnieg delerós i incitant (DESIG I CONVIT) en una noia; d’aquí que convidi el lector-vianant a compartir, secretament, l’aventura que inicia.

Lectures de literatura catalana 3, Lluís Busquets i Grabulosa,

Publicat dins de POESIA | Etiquetat com a , | Envia un comentari

“JARDÍ VORA EL MAR”, DE MERCÈ RODOREDA: QUATRE IDEES PER ENTENDRE LA NOVEL.LA

Publicat dins de LITERATURA S.XX, NARRATIVA | Envia un comentari

Manuel Baixauli i “L’home manuscrit”: l’obsessió per l’escriptura

Fragment de la novel.la:

“Pugí una escala que em dugué a un cambró fosc de planta rectangular, allargada, que feia tuf de pixats. A un extrem del rectangle hi havia una porta blindada -l’accés al far?-, infranquejable; a l’altre, un finestró sense batents oferia una vista impressionant de la mar i de la costa escabrosa. L’estretor de la cambra, el trespol massa baix -tres pams només per dalt de mi-, produïen claustrofòbia. Sembla un taüt, pensí. Recorde que pensí exactament això: un taüt, i que hi vaig inspeccionar cada mil.límetre, com qui s’hi troba pres. I recorde que aleshores ho vaig veure: el to gris del sostre, un to més fosc que no el blanc brut, envellit, de les parets. El to d’un text. D’un text escrit en llapis.

És clar que hi havia grafits arreu de la casa, cors amb noms i fletxes, obscenitats dibuixades i escrites, reivindicacions polítiques, signatures amb data i procedència …, així com també hi havia mocadors de paper arrugats, burilles, pots de cervesa, excrements endurits … Petges del passavolant. Aquell sostre, però, era una altra cosa. El text estava escrit amb cura, en lletra sòbria, entenedora, i atapeïa el rectangle en sentit vertical, sense deixar espais ni marges. Empresa impossible sense una gran paciència i determinació, atesa la incomoditat que suposava. Fins i tot llegir-ho era incòmode, i la llum era escassa. Però com podia llegir-ho?”

Publicat dins de General | Envia un comentari

Fragment de “Tòquio Blues”, d’Haruki Murakami

“LA MORT EXISTEIX, NO PAS COM EL CONTRARI DE LA VIDA, SINÓ COM UNA PART DE LA VIDA.
Expressat amb paraules no és res de l’altre món, però en aquell moment no ho sentia pas com si fossin paraules, sinó com una massa d’aire que tenia a dins. La mort existia dins un petjapapers, dins les boles blanques i vermelles escampades damunt la taula de billar, i nosaltres vivíem aspirant-la cap als pulmons com si fos una pols fina.
Fins llavors m’havia imaginat la mort com una cosa que estava separada de la vida i que existia de manera independent. És a dir, sabia que la mort era inexorable, però em pensava que no ens afectava fins el dia que ens arribava. Era una manera de veure-ho absolutament lògica: la vida era en aquesta banda i la mort a l’altra. Jo era aquí i no pas allà.
Però a partir de la nit en què es va morir en Kizuki ja no vaig poder pensar en la mort (ni en la vida) d’una manera tan senzilla. La mort ja no era el contrari de la vida, sinó que havia començat a existir, formava part de mi i, encara que volgués, em seria impossible ignorar-la. Quan la mort es va endur en Kizuki aquell vespre de maig, també se’m va endur a mi”

Publicat dins de General | Envia un comentari

Vida i obra de Narcís Oller: anàlisi de Pilar Prim

Publicat dins de General | Envia un comentari