Sobre William Shakespeare

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Lluís Solà: Els camins invisibles

XXIII

De dalt del turó estant, el caminant aguaita el camí que ha deixat enrere, la lenta giragonsa que s’enfila dubitativament costa amunt, amb brucs ebris i alzines que s’il.luminaven. És el moment que pensa en el camí que ha fet durant el dia. I això pensa el pensament: el camí només menava cap endavant, cap al que encara no era visible, però que és infinitament ardent i naixent, a l’altra banda, i cap a l’inesperat. El camí era una llarga cinta de terra engrunada, esparsa i inexistent. El camí no havia existit mai ni existiria mai.37515_3

El camí era l’escuma de l’oïda atenta de l’invisible. Cada matoll, cada roc brunyit, cada galàxia de pols eren esventrats a cada moment pel corrent engolidor del que encara no era present. Com un foc constant i furient, l’esdevenir consumia totes les percepcions. El present mai no havia existit. I el passat jeia abaltit a cada plec de les flames blaves que l’arrossegaven.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Deixa un comentari

Un poema de Narcís Comadira

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

imatges

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Deixa un comentari

Un poema de Robert Frost

Un trepitjador de fulles, inclòs en el seu poemari “Una serralada més llunyana”.Per a Frost, la poesia havia de baixar dels llimbs i ser prou àgil per parlar de “qualsevol moment o atzar de la vida”. La gran majoria dels seus poemes tenen la natura com a escenari , concretament la natura com es manifesta a Nova Anglaterra.

He estat trepitjant fulles tot el dia i, com la tardor, em sento

        cansat.

Déu sap els colors i formes de fulles que he trepitjat i que he

       enfangat.

Potser hi he posat massa empenta i la por m’ha fet posar

       furiós.

He deixat ben aixafades per terra les fulles d’una altra tardor.

Tot l’estiu s’han estat allà dalt, enlairades, damunt del meu

       cap.

Per atènyer el seu últim destí m’havien de passar pel costat.

Tot l’estiu m’ha semblat que sentia el seu alè amenaçador.

I, quan queien, diríeu que volien endur-se’m amb elles a la

       mort.

Tal com parla una fulla amb una altra, parlaven al meu cor

       fugitiu.

Tustant-me les parpelles i els llavis em convidaven a sofrir.

Però que elles haguessin d’anar-se’n no és motiu perquè jo

        me n’hagués d’anar.

Aixeca’t, doncs, genoll, i salva’m de la neu d’un altre any.

                                Gebre i sal. Antologia poètica.  Quaderns Crema. 2003

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Deixa un comentari

Fragment de la novel.la d’Agustí Bartra “Crist de 200.000 braços”

Novel.la que tracta el tema dels camps d’extermini. Bartra hi dóna una visió positiva de l’experiència en què la solidaritat, l’amistat i la fe en l’home just faran possible que totes les atrocitats de les guerres siguin superades per un home nou, guiat per la llum de la llibertat i la justícia. La versió definitiva fou publicada a Barcelona el 1968:

“Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Ara el cinyell d’or de la platja havia desaparegut i les gavines eren rares.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

140416105013_ninos_judios_976x549_helgaweissova

Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó[…]”

dins Soldevila, Llorenç. Agustí Bartra, poeta auroral. Ed. Educaula

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Deixa un comentari

Presentació sobre Joan Vinyoli

Publicat dins de POWER POINTS | Deixa un comentari

Ell surt de sota l’aigua, de Feliu Formosa

Ell surt de sota l’aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l’un a l’altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.

dona platja

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | 1 comentari

Un poema d’Emily Dickinson

Vaixell vist des de dos punts de vista: des del món natural i des de la dimensió del món diví, a la qual s’entra a través de la mort. Com en alguns poemes primerencs de l’escriptora, hi ha latent la seva fe en la vida eterna.

¡A la deriva! ¡Un barquito a la deriva!
¡Y la noche está al caer!
¿No habrá nadie que lo guíe
Hasta el pueblo más cercano?

Los marineros cuentan -en el ayer-
Tan pronto oscureció el crepúsculo
Un barquito cesó la lucha
Y hacia el fondo borboteó.

Los ángeles cuentan -en el ayer-
Tan pronto enrojeció el amanecer
Un barquito -exhausto por las tormentas-
Replegó mástiles -dispuso velas-
¡Y exultante -de nuevo se lanzó!

dins La poesía temprana de Emily Dickinson, El primer cuadernillo.

la_pintura_evocadora_de_church-26233[1]

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Deixa un comentari

Joan Vinyoli o la recerca de l’absolut

Recerca de l’absolut  per mitjà d’elements sintètics com ara el bosc, l’arbre, la nit, la mar… , tots plenament interioritzats.

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Gray tree, de Piet Mondrian

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Poema publicat dins del recull El callat, de 1956

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Una prosa poètica de Joan Perucho

L’INESCRUTABLE

Acabo de tancar la casa d’Albinyana. He començat per les golfes, barrant el pas al recinte, he seguit per la gran sala del primer pis, tancant les finestres i els porticons, i també els dels dormitoris. S’anava fent gradualment la fosca a tot arreu. He baixat per l’escala i he repetit aquesta operació en el traçat de la planta baixa. Desapareixen els mobles, engolits per la foscor, però encara he sentit el soroll del balancí que es movia després de topar-hi sense voler.Quan he arribat a la porta principal, he mirat a dins abans de tancar-la definitivament.Què hi passarà, en aquest regne del silenci i la tenebre? Després que jo sigui fora, quines ombres es perfilaran del passat i quines escenes es reproduiran, una i altra vegada? Hi haurà una doble vida en aquest casalot i velles converses tornaran a sentir-se silenciosament? Tot continuarà igual per a tota l’eternitat o no hi ha res en el món que duri mès enllà del cervell dels humans?

Ara em vénen a la memòria la veu i les paraules, mig perdudes i oblidades, del clàssic:

Ab ulls plorant
o cara de terror,
cabells rompent
ab grans udolaments
la vida em vol
donar heretaments.

Penso que el silenci de Déu és misteriós i inescrutable.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari