Un poema de Narcís Comadira

AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.

imatges

Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Envia un comentari

Un poema de Robert Frost

Un trepitjador de fulles, inclòs en el seu poemari “Una serralada més llunyana”.Per a Frost, la poesia havia de baixar dels llimbs i ser prou àgil per parlar de “qualsevol moment o atzar de la vida”. La gran majoria dels seus poemes tenen la natura com a escenari , concretament la natura com es manifesta a Nova Anglaterra.

He estat trepitjant fulles tot el dia i, com la tardor, em sento

        cansat.

Déu sap els colors i formes de fulles que he trepitjat i que he

       enfangat.

Potser hi he posat massa empenta i la por m’ha fet posar

       furiós.

He deixat ben aixafades per terra les fulles d’una altra tardor.

Tot l’estiu s’han estat allà dalt, enlairades, damunt del meu

       cap.

Per atènyer el seu últim destí m’havien de passar pel costat.

Tot l’estiu m’ha semblat que sentia el seu alè amenaçador.

I, quan queien, diríeu que volien endur-se’m amb elles a la

       mort.

Tal com parla una fulla amb una altra, parlaven al meu cor

       fugitiu.

Tustant-me les parpelles i els llavis em convidaven a sofrir.

Però que elles haguessin d’anar-se’n no és motiu perquè jo

        me n’hagués d’anar.

Aixeca’t, doncs, genoll, i salva’m de la neu d’un altre any.

                                Gebre i sal. Antologia poètica.  Quaderns Crema. 2003

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Envia un comentari

Fragment de la novel.la d’Agustí Bartra “Crist de 200.000 braços”

Novel.la que tracta el tema dels camps d’extermini. Bartra hi dóna una visió positiva de l’experiència en què la solidaritat, l’amistat i la fe en l’home just faran possible que totes les atrocitats de les guerres siguin superades per un home nou, guiat per la llum de la llibertat i la justícia. La versió definitiva fou publicada a Barcelona el 1968:

“Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Ara el cinyell d’or de la platja havia desaparegut i les gavines eren rares.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.

140416105013_ninos_judios_976x549_helgaweissova

Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó[…]”

dins Soldevila, Llorenç. Agustí Bartra, poeta auroral. Ed. Educaula

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Envia un comentari

Presentació sobre Joan Vinyoli

Publicat dins de POWER POINTS | Envia un comentari

Ell surt de sota l’aigua, de Feliu Formosa

Ell surt de sota l’aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.

Ella,
nua a la cala.

Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.

Lentament, sota el sol,
després es llepen
l’un a l’altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.

Respiro fondo:
cap conclusió.

dona platja

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Envia un comentari

Un poema d’Emily Dickinson

Vaixell vist des de dos punts de vista: des del món natural i des de la dimensió del món diví, a la qual s’entra a través de la mort. Com en alguns poemes primerencs de l’escriptora, hi ha latent la seva fe en la vida eterna.

¡A la deriva! ¡Un barquito a la deriva!
¡Y la noche está al caer!
¿No habrá nadie que lo guíe
Hasta el pueblo más cercano?

Los marineros cuentan -en el ayer-
Tan pronto oscureció el crepúsculo
Un barquito cesó la lucha
Y hacia el fondo borboteó.

Los ángeles cuentan -en el ayer-
Tan pronto enrojeció el amanecer
Un barquito -exhausto por las tormentas-
Replegó mástiles -dispuso velas-
¡Y exultante -de nuevo se lanzó!

dins La poesía temprana de Emily Dickinson, El primer cuadernillo.

la_pintura_evocadora_de_church-26233[1]

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Envia un comentari

Joan Vinyoli o la recerca de l’absolut

Recerca de l’absolut  per mitjà d’elements sintètics com ara el bosc, l’arbre, la nit, la mar… , tots plenament interioritzats.

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Gray tree, de Piet Mondrian

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Poema publicat dins del recull El callat, de 1956

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Una prosa poètica de Joan Perucho

L’INESCRUTABLE

Acabo de tancar la casa d’Albinyana. He començat per les golfes, barrant el pas al recinte, he seguit per la gran sala del primer pis, tancant les finestres i els porticons, i també els dels dormitoris. S’anava fent gradualment la fosca a tot arreu. He baixat per l’escala i he repetit aquesta operació en el traçat de la planta baixa. Desapareixen els mobles, engolits per la foscor, però encara he sentit el soroll del balancí que es movia després de topar-hi sense voler.Quan he arribat a la porta principal, he mirat a dins abans de tancar-la definitivament.Què hi passarà, en aquest regne del silenci i la tenebre? Després que jo sigui fora, quines ombres es perfilaran del passat i quines escenes es reproduiran, una i altra vegada? Hi haurà una doble vida en aquest casalot i velles converses tornaran a sentir-se silenciosament? Tot continuarà igual per a tota l’eternitat o no hi ha res en el món que duri mès enllà del cervell dels humans?

Ara em vénen a la memòria la veu i les paraules, mig perdudes i oblidades, del clàssic:

Ab ulls plorant
o cara de terror,
cabells rompent
ab grans udolaments
la vida em vol
donar heretaments.

Penso que el silenci de Déu és misteriós i inescrutable.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Envia un comentari

Fragment de la novel.la “Els desposseïts”, de Szilárd Borbély

Molt recomanable la novel.la de l’escriptor hongarès Szilárd Borbély. Als afores d’un poble fronterer d’Hongria, un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle XX, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col.lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.

“Caminem i callem. Sempre anem a alguna banda i sempre callem. Compto els passos. Rares voltes parlem. Caminem molt. Les sabates m’estreyen les ungles. Ja fa temps que em van petites. Si m’estrenyen molt, llavors tallo les puntes de les sabates amb unes tisores. Allibero el dit gros, perquè no se m’inflamin les ungles. Tot i això, de vegades se m’inflamen. Sempre duc sabates usades i potser és per això. De la meva germana o d’algú altre. Totes les sabates són dolentes perquè ja estan molt gastades. Preferiria anar descalç. Nosaltres en diem anar a peu nu. Quan arriba la primavera camino descalç. La pell de la planta se m’endureix de pressa. Quan arribem a Sant Pere i Sant Pol ja camino sobre els rostolls […]

M’imagino que el pare ha mort. Això em calma. El pare últimament torna ebri a casa. La mare només plora. Altra volta es barallen. Acluco els ulls, em giro cap a la paret. En sento els crits. Sento els plors de la meva germana. El pare té singlot. Les noies són unes ploramiques. Cal que estrenyi les parpelles, perquè no s’obrin. Miro l’arrimador de la paret com al capvespre, quan es canvien o es netegen. El llum està encès. Cal que em giri per no veure-les. Ni a la mare, ni a la meva germana. No les miro. Només les espio de tant en tant. Esclar que la meva germana està a l’aguait i sempre em delata. Odio barallar-m’hi. Val més que no les miri. Estrenyo la cara contra l’arrimador. Està florit, però almenys refresca.

Noto els bonys de la paret de tova. De nit els ratolins la roseguen. Em fan por. O més aviat fàstic. Els acostumem a esclafar amb la pala. Els mato a cops, aterrit. Però em fa fàstic tocar-los. Els agafo per la cua i els llanço als gats. O a les gallines. He après a matar-los. El meu nas sempre m’indica si hi ha un ratolí a prop. Mai no m’equivoco quan en sento l’olor.

El pare singlota, brama. Torna a estar borratxo.

“Quan sia gran el mataré”, penso per dins. “El mataré si toca la mare. O si pega a ma germana”.

Borbély, Szilárd. Els desposseïts. Edicions del Periscopi, 2015

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Etiquetat com a , , , | Envia un comentari

Rosa Leveroni: Cinc poemes desolats

Desolació, desfeta, anorreament, buit sentimental…

              V

Rera el mur, segures

sento velles paraules

cridant imperioses

el retorn a la terra,

antiga pàtria trista.

La meva passa immòbil

s’ha arrelat en la fosca.

Els ulls àvids reclamen

la dolça claror seva.

El mur la defenia

i el cor, covard, no gosa

emprendre la conquesta.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Envia un comentari