Enguany celebrem el centenari del naixement del poeta Salvador Espriu i Castelló ( Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985) i, a tal efecte, se celebren tot un seguit d’actes arreu de Catalunya.
Aquesta Setmana Santa que ell evoca en el següent poema, la passava a una casa d’estiu a Viladrau. En ella s’evidencien ja els temes que marcarien la seva trajectòria literària al llarg de la seva vida.

SETMANA SANTA
XXIV
Què és la veritat?
la solitud de l’home
i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home,
el teu amagatall.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
S’estén remor de fasos ,
els llums són apagats.

La recerca de la veritat
Què és la veritat ? es pregunta a l’inici del poema. Ell mateix, en alguna ocasió explicava que, per a ell, la veritat és com un mirall trencat que cal refer com si d’un trencaclosques es tractés, per tal que aconseguís reflectir la realitat sencera.
Per tant, lluny de dogmatismes, per a Espriu, la veritat que cercava era el reflex de molts bocins de realitat, ajuntats de nou en un mirall.
Contraposada amb aquest concepte social de la veritat , trobem un dels temes preferits d’Espriu:

La solitud de l’home
De vegades drama i de vegades tragèdia, aquesta solitud només trobarà refugi en el mateix home. Vegem-ho en aquest poema:
CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ
Llum de retorn de barca:
la solitud guanyada.
a l’or, caminant del dia,
llum de retorn de barca.
Sóc. I en un lleu, benigne
hàlit de vida d’aire,
per mars i somnis duia
la solitud guanyada.
La solitud que s’amaga en l’home i que no és tant un càstig com un premi: La solitud guanyada.

El dolor per les víctimes
Salvador Espriu compartia el dolor de les víctimes, molts dels seus versos estan dedicats a les persones que van morir a la guerra, van patir persecució o van ser condemnades com a conseqüència dels fets històrics de la passada Guerra Civil espanyola.
El poder sentencia
un reu lligat de mans.

Un univers poètic inspirat en temes bíblics
Quan, com a conseqüència del xarampió, l’any 1920, el poeta va patir una malaltia pulmonar greu, la seva salut esdevingué fràgil i hagué de passar moltes temporades de repòs. En aquelles llargues estones, Salvador Espriu llegia la Bíblia. És per això que es troben molts temes bíblics en la seva obra. Vegem la següent escena:
Lluny, a la nit de fora,
sentim com canten galls.
En aquesta imatge, jo hi veig una clara al•lusió a l’episodi del Nou Testament, quan el gall cantà per les negacions de Pere respecte a Jesús.

Una sensibilitat molt acurada que li permeté copsar els ambients aclaparadors amb nitidesa

S’estén remor de fasos
els llums són apagats.
A la vida de Salvador Espriu hi ha dues èpoques ben diferenciades: abans de la Guerra Civil espanyola i durant i després de la mateixa. Tant l’una com l’altra estan marcades per la seva fràgil salut, cosa que marcava el seu destí de forma total. Però, a la primera època, Espriu va viure un ambient de llibertat que, després, es va esvair totalment i això encara va marcar més la trajectòria de la seva personalitat i la seva obra.
Cal recordar que, en temps de la República, l’any 1933, l’escriptor va participar a un creuer de 48 dies per la Mediterrània. L’expedició estava formada per professors i estudiants i va estar organitzada per Fernando Giner de los Ríos, que en aquell moment era ministre d’Instrucció Pública de la República. Gràcies a aquest viatge, Salvador Espriu es va apropar a la cultura i literatura clàssica i va desenvolupar la seva passió per l’egiptologia.
La pèrdua de tot això, en una persona de la seva sensibilitat poètica, va causar un fort daltabaix, que experimentà en forma de fatalisme que el privava de llibertat i l’apropava a la mort.
Com a conseqüència, l’escriptor copsava intensament el clima aclaparador de la guerra, la postguerra i els anys de la dictadura. I sabia reflectir això en els seus poemes i en tota la seva obra. En el vers: els llums són apagats ens transmet un ambient on hi manca la llum de la llibertat.

L’actual Unió Europea va néixer amb una vocació de ser una alternativa a la II Guerra Mundial, un cop finalitzada aquesta i, davant la perspectiva d’establir una Europa en pau. Ja compta, per tant, amb més de seixanta anys d’història. En un moment determinat va ser una esperança per a molts i moltes ciutadans europeus i per als països que la componien.

Però, actualment l’euroescepticisme va guanyant terreny. La pregunta que ens podem fer és la següent: Què cal fer per aprofundir en la idea inicial de la Unió Europea? Per tal de respondre aquesta pregunta ens en podríem formular una altra: Què ha fallat per arribar a conrear l’euroescepticisme que es constata en augment?
Penso que han faltat accions encaminades a fomentar una autèntica unió política i monetària, tal i com s’havia previst. Europa és un petit puzle d’estats que, sols, no tenen prou força per competir al món. Un primer pas va ser no veure’s com a competidors sinó com a cooperadors. Després d’anomenar-se CECA , va passar a dir-se Comunitat Econòmica Europea. Actualment 27 països formen l’actual Unió Europea. En un món global, crec que la UE té una funció ben determinada i, en la meva manera de veure, superant les diferències pot arribar molt més lluny que l’Europa fragmentada anterior al final de la II Guerra Mundial.
El pas que ara caldria donar seria arribar a consolidar una federació d’estats d’Europa, uns Estats Units d’Europa, per tal de poder coordinar adequadament les polítiques dels diferents estats i comptar amb una potent organització política i econòmica que enfortís l’Europa federada davant del món globalitzat.
Però per tal de fer-ho ben fet s’ha de tenir en compte que la història de cadascun dels països que componen Europa determina la seva personalitat i que hi ha unes grans diferències entre ells. Diferències que provenen de ser països del Nord o del Sud, de l’Europa occidental o dels anomenats països de l’Est. Potser la reunificació de les dues alemanyes podria ser un exemple per analitzar i veure com es va portar a terme. L’Alemanya Oriental i la República Federal Alemanya venien de trajectòries ben diferents, havien tingut uns sistemes polítics i econòmics molt enfrontats, només cal recordar la guerra freda i el mur de Berlín i, tot i això, van unir-se en un sol estat l’any 1990.
Un federació europea no seria només un fet econòmic, sinó també històric i cultural.
A la pregunta que ens fèiem al principi sobre què cal canviar a l’actual UE, podem respondre que s’han de restablir els valors inicials que van portar a la seva creació. La unió inicial era la dels països productors del carbó i de l’acer: base de la indústria i l’energia del moment. Actualment aquesta indústria ja ha evolucionat cap a l’economia del coneixement i cal reconèixer aquest fet com un actiu important per a la nova UE o la possible federació d’Estats Units d’Europa.
Cal doncs, situar l’Europa del futur en la societat de la informació, anomenada també del coneixement. Europa ha estat un referent cultural a nivell mundial i crec que ha de tenir aquest valor molt present per tal d’elaborar un futur que conservi la seva identitat. Una identitat multicultural que constitueix un valor en si mateixa. No és per casualitat que a Europa una de les fonts econòmiques més importants és el turisme, turisme que no s’entendria sense l’interès per la cultura, per part dels visitants que viatgen a Europa.
Un altre valor que pot definir la Unió d’Estats d’Europa hauria de ser l’ecologia. La futura producció industrial d’una Europa de 27 països hauria de ser sostenible, ecològica i respectuosa amb el medi ambient.
Aquesta vocació d’una Europa en pau s’hauria de veure reflectida en el valor del pacifisme, és a dir, que l’experiència de la unió per tal de no repetir una guerra sagnant con les dues mundials de la primera meitat del segle XX, s’hauria de traslladar als diferents àmbits on encara les guerres són conflictes a molts indrets del planeta.
Com a conclusió puc dir que no només té sentit l’europeisme sinó que hauria de fer un pas endavant per no quedar ancorat en unes burocràcies paralitzadores que fomenten l’euroescepticisme i fan sorgir alguns fantasmes del passat que, res a veure tenen amb la defensa dels Drets Humans que sempre ha caracteritzat la filosofia de l’actual Europa.