La fageda d’en Jordà de Joan Maragall
Saps on és la fageda d’en Jordà ?
Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n’hagis trobat al món:
un verd com d’aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d’en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s’atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d’aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d’en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Joan Maragall
El nostre entorn natural té un gran valor per a nosaltres. El paisatge, ja sigui rural o urbà arriba a ser tan familiar que sembla formar part de les pròpies persones. Quan volem descriure el paisatge ho fem amb paraules i això conforma una part important de la nostra llengua. Hi ha un vocabulari concret per descriure la natura: la flora, la fauna, les muntanyes, els rius…

http://www.tv3.cat/videos/1263529

Quan anem de Barcelona a Sant Cugat amb el ferrocarril, tot just travessem el túnel de Vallvidrera se’ns apareix un nou paisatge: turons a banda i banda de la vall, esquitxats de cases que evoquen les diverses èpoques en què s’han anat ocupant. També hi veiem moltes taques de bosc i, de tant en tant, alguna masia habitada. Tot plegat dins un ambient frescal i humit. Els berenadors que ens anem trobant al llarg del recorregut, ja fa anys que s’han integrat en aquest paisatge. De ben segur que són un bocí de la història de totes aquelles persones que han passat en aquests escenaris moments bons.
La banda sonora d’aquest espai és un brogit constant de veus, de la música animada que sona als berenadors, del passar dels cotxes…i quan arriba la primavera, del cant dels ocells.

Els espais més humanitzats
Entre els ocells, els més freqüents són les mallerengues, la merla o el pit-roig que es mostren ben confiats davant la nostra presència. A mitjan març, els pins pinyers de Vil•la Joana reben la visita d’un sorollós inquilí. Es tracta del colltort, un petit picot de cant penetrant que aprofita tota mena de cavitats per niar. Fins i tot ho fa a les caixes niu que pengen al voltant del Centre d’informació del parc. Una altra observació important la podem fer a l’estació de tren de Les Planes, on cada primavera les orenetes cua blanca tornen per a niar. També resulta engrescador veure els esquirols mentre rosseguen pinyes, especialment a l’hora de la fresca.
Guia de Natura del Parc de Collserola. Consorci del Parc de Collserola. Barcelona.

Lectura: El Delta de l’Ebre de Bernat Salvà
Imagineu-vos un tros de terra sense pendents, guixat de rius i canals, inundat a la primavera, verd a l’estiu i d’un color marró i gris la resta de l’any. Afegiu-hi estanys, aiguamolls i canyissars, on pul•lulen milers d’ocells de tots colors. Finalment, escampeu-hi uns quants poblets i masies. El resultat pot semblar molt exòtic però no cal sortir de Catalunya per trobar un lloc així.

Plantes i ocells
La vegetació i la fauna del Delta de l’Ebre són, per les seves peculiars característiques d’una gran importància, no sols a Catalunya, sinó també a tot Europa . Als salobrars, als canyissars, als boscos de ribera, als arrossars, hi creixen més de cinc-centes espècies de plantes. I de la fauna destaca l’extraordinària riquesa d’ocells. A la tardor s’hi compten uns vint-i-sis mil ànecs, i cinc mil fotges. A més, s’hi troben també cullerots, ànecs xiuladors, collverds, arpelles…
És per això que la Generalitat de Catalunya va crear l’any 1983 el Parc Natural del Delta de l’Ebre. El parc té una superfície total de 7736 hectàrees, comprèn gairebé tota la franja costera del Delta, a més de l’illa de Buda i tots els estanys i canyissars.
Fragment del text de Bernat Salvà. Cavall Fort núm. 616.

http://www.tv3.cat/videos/1238939/Delta-de-lEbre