L’11 de febrer, els de 5è (i tota l’escola) vam anar a el Liceu per celebrar els 10 anys de l’escola. Cada classe de dansa va fer un ball. Nosaltres, els de 5èA, vam fer un ball fet per la Bàrbara, i la música era la “Marxa Radezki” (Johan Strauss).

Al vestidor ens ho vam passar molt bé: llegint, jugant, mirant la pantalla… Darrere l’escenari vam veure a l’Albert Garrell i l’Anna Altés, que són uns ex-alumnes de l’escola, escalfant-se abans de fer la seva actuació: Jardí tancat. A l’hora de la nostra actuació, quan la gent va sentir la música, va començar a picar de mans i a nosaltres ens va entusiasmar. Al final es van apagar els focus i tothom va començar a aplaudir, xiular… Quan vam sortir suàvem molt i estàvem molt nerviosos.

Els de música també van actuar: van tocar a les seves orquestres i van fer un cant coral. Tots plegats vam tenir la sensació de sentir-nos molt importants.

Enguany l’ escola celebra el seu desè aniversari preparant un gran concert al Gran Teatre del Liceu de Barcelona . En aquest concert, que ara ja ha passat , vam actuar tots els alumnes des de 4t de primària fins els de 4t d’ ESO. Però també els nens de 1r, 2n i 3r estaven presents en uns vídeos molt bonics, ballant, cantant, en definitiva, fent música a l’escola amb un paisatge d’una platja de fons. La feina va ser força dura, les setmanes prèvies al concert vam tenir moltíssims assajos perquè ens havíem de preparar per aquest espectacle inèdit. Ens deien que veure el Liceu des de la visió d’ intèrprets impactava molt, per la grandiositat i la seva història com a teatre. El dia 11 al matí, doncs, vam agafar la roba de concert i l’ instrument,ens vam pujar al autocar i ens vam dirigir cap al Liceu.  Al arribar, un control de seguretat ens esperava a la porta, però no el vam passar. Vam entrar als camerinos i vam començar a assajar. Després, a les estones perdudes aprofitàvem per jugar, veure el que passava a l’ escenari… Al assajar, vam veure el Teatre. Era una sensació de sorpresa: el teatre era majestuós i preciós. Hi havia unes làmpades que quan s’ encenien quedaves perplex de la preciositat del teatre. Cada minut els nervis augmentaven ja que hi havia un moment que l’ orquestra simfònica parava i es quedaven soles les guitarres. Teníem micros i jo era la veu principal, que no sortia molt bé. El cansament era notable en nosaltres. Érem als camerinos esperant que ens toqués el torn de tocar. Vam sortir decidits i ens va sortir bé. Quan acabàvem de tocar ens canviàvem la samarreta i cantàvem una cantata anomenada “La música”. Al final tots vam acabar molt cansats però satisfets amb el concert. Ha estat una experiència inolvidable, tocar amb els companys d’escola al Liceu! Si poguéssim, ho repetiríem moltes vegades tots junts.

Antonio Rodríguez Noriega (6è)

Al Liceu, els pianistes de secundària varem fer un espectacle ben peculiar. Dirigits per en Josep Maria Balanyà, vam crear un ensemble d’instruments de percussió i tres pianos. Cap de nosaltres sabia el que faríem al curset. El primer dia ens va dir que durant aquella setmana aprendríem 83 signes. I és que la seva manera de dirigir és utilitzant un munt de gestos. Tots pensàvem que no seríem capaços d’aprendre’ns tot allò. Quan vam començar a tocar vam veure que, dins del que ell estava dirigint, tenies una gran llibertat. Segurament estàvem fent un tipus de música que segurament no tornarem a fer, ja que era molt estranya. Però…tot això ho fèiem dirigidament i llavors produïa un efecte ben diferent. Cada cop, però, ens sortia millor. I el resultat de tot plegat? Doncs una coordinació perfecta. Ha estat una bona experiència.

Tocar a la Toyland suite al Liceu, és una gran experiència. No tothom de la nostra edat pot dir que ha tocat davant de 2.000 persones al teatre del Liceu.Vam tocar tres moviments de tota la obra:la casa de nines, el tren i el soldadet de plom. Amb la primera peça que vam tocar, vam tenir el privilegi de tocar i sentir els primers la impressió que fa presentar-se davant d’aquella immensa sala plena de gent. El que tranquil·litzava una mica és que, tot i que el Liceu és molt gran, estàvem més a prop del públic i enmig del grup de vent, i no et senties tant observat.Només va fallar que només havíem assajat un dia amb els percussionistes del Bruc i al concert ens va venir bastant de nou.També penso que els dos directors, Jordi Arcos i Joaquim Tafalla, van tenir molta paciència i ganes d’organitzar-ho.

Tot plegat va ser una experiència divertida.

Pel que fa al ball DEU, amb la mai més ben dit “marxosa “ marxa Radetzky de Johann Strauss pare, tan coneguda per tothom i tant lligada a la celebració de Cap d’Any amb totes les il·lusions i bons desitjos pel futur, sembla haver estat triada a propòsit com a música d’un ball per a gaudir del nostre aniversari d’escola on tots desitgem tot el millor pel que hagi de venir.Els nens de cinquè van disfrutar de valent, tant en la il·lusió de poder trepitjar l’escena d’un teatre tant especial com és el Liceu i al mateix temps van gaudir i molt el fet de poder treballar amb la Bàrbara, lligada a l’escola i a molts de nosaltres (com a mestra de mestres). Això va donar lloc a un vincle molt maco entre els nens i ella. Com a resultat, el ball va ser efectivament una manifestació de l’alegria del moviment. Què mes podem demanar…?

Victòria Buil

Rebo un correu des de l’Oriol Martorell demanant-me que faci un escrit explicant la meva impressió del concert del Liceu pel Xafarranxo. I em sorprenc i m’alegro de veure que el Xafarraxo és un projecte que encara dura i que tira endavant. Em sento responsable d’haver-lo començat i segur que els objectius han anat canviant al llarg dels cursos, però aquell full informatiu que va començar l’octubre de 2001 porta gairebé vuit anys de vida. El primer exemplar el vàrem elaborar amb un grup de 2n d’ESO, quan primària i secundària érem al mateix edifici. Ara ja aneu pel número 40 i això crec que també és motiu de celebració.Per cert, havia de parlar del concert!! Fantàstic, molt bonic, emocionant. L’espai, l’escenificació, la música… i trobada amb companys i alumnes que feia temps que no veia. Què més es podia esperar d’un dilluns? Ànims i felicitats pels 10 anys i per l’exemplar 40 del Xafarranxo.

Joan Nadal

Fa dies que hi dono voltes. El Poire, la Núria i l’Heriberto m’han donat algunes pistes; a partir d’aquí, la lletra de la cantata és cosa meva. Al poble, interrogo el Quim, el Guiu, l’Andreu, el Guillem, la Bruna. Els dic que em parlin de la música. De tornada a la feina, demano al Martí que m’expliqui què hi busca, què hi troba, què sent. Vaig prenent notes. Escorcollo els moments en què la música m’ha acompanyat –la guitarra, la coral, els discos, el cotxe, la cuina, les ballaruques- i miro de posar-hi endreça. Penso en tots aquests anys de l’escola, de tràfecs d’instruments amunt i avall, de cantar els deures, de concerts, d’actuacions de dansa.Em sembla que ja ho tinc. Ho passo al Poire i espero amb delit que hi bufi i ho posi en moviment. Ja ho hem fet unes quantes vegades, però l’emoció de sentir una lletra acompanyada i transportada per la música continua sent indescriptible. La música hi afegeix matisos i lectures. Fa còmplices els accents i les arrencades, repica paraules, crea expectatives, reforça les rimes. I estova l’ànim perquè la paraula arreli.  

D’entrada, m’he de conformar amb sentir-ne cantar trossets al Poire, i a posar imaginació simfònica als sons esforçats però tremendament eixuts de l’ordinador. Després vaig sabent que la Núria, l’Heriberto i els nois i noies piquen pedra a contra-rellotge per fer-se seva aquesta dèria nostra. Fins que arriben el dia i l’hora. Sec al Liceu amb la il.lusió de qui fa un regal, que sempre és més gran que la de qui l’espera. La festa és preciosa, preciosíssima, amb la sensibilitat i l’esperit de treball d’aquests deu anys d’escola. Quan arrenca la cantata, tot em pren sentit: l’estimació posada perquè arribi als nois i les noies, em retorna amb escreix, i dono gràcies d’haver tingut l’oportunitat d’entrar una miqueta en la seva vida i d’haver pogut posar paraules a allò que a l’escola viuen amb una normalitat excepcional.Per molts anys!

Rafel Simó

La música és moltes coses com diu la cantata i no ho diré pas millor que ella. Però poder experimentar-les totes  alhora, poder viure la música com el mitjà per a que es realitzin, és fantàstic i ser-ne conscient ens fa créixer com a persones. Moltes gràcies Rafel, Núria, Heriberto, cantaires del cor, músics de la orquestra, narradors i escola en general per poder compartir amb vosaltres La Música. Moltes felicitats pels 10 anys i pel magnífic espectacle del Liceu!!!

Poire Vallvé

Sempre hem pensat que una de les activitats per celebrar el 10è aniversari del nostre centre seria fer un espectacle de música i dansa. El que no teníem tan clar era com fer-ho. Va ser difícil dissenyar un espectacle on es veiés el resultat de la feina feta durant aquest 10 anys. D’entrada necessitàvem un teatre o auditori on s’hi pogués fer dansa i música i que tingues un aforament gran, per poder acollir el públic que esperàvem. Vam mirar diferents teatres i finalment ens vam decidir pel Gran Teatre del Liceu. L’espai escollit, també va marcar d’alguna manera el tipus d’espectacle que calia preparar. Personalment, crec que va ser un gran repte del que vam sortir bé. Pels nostres alumnes, ha estat una gran experiència poder actuar en un teatre d’aquestes característiques i treballar amb professionals de la música i de la dansa convidats per aquesta ocasió. El programa artístic va ser variat, i pel que fa a la dansa vam optar per presentar: – Amb 6è: una coreografia de clàssic, Conservatoíre, coreografia de Bournonville i música de Holguer Simon Paulli, pensant que era una gran oportunitat per poder treballar amb el pedagog cubà Rodolfo Ballesteros. – També vam convidar a la pedagoga Barbara Kasprowicz, que va muntar la peça “Deu”, amb música de la famosa Marxa Radetzky de Johann Strauss, pels alumnes de 5è curs. També van venir, en representació dels nostres ex alumnes, l’Anna Altés i l’Albert Garrell, que ara ja són professionals i estan ballant amb IT Dansa. Ens van delir amb “Jardí tancat”, una coreografia de Nacho Duato que canta Maria del Mar Bonet. Com a muntatge integrat, vam escollir 4t curs. L’Eva Panyella, hem va proposar per muntar alguns fragments de l’Àlbum d’Anna Magdalena Bach, amb l’orquestra simfònica de primària i els alumnes de guitarra. Aquesta música em suggeria un paral•lelisme amb l’artista plàstic M.C. Escher, pel que fa a la utilització de la repetició, la inversió i el mirall, i la idea de cicle que marca l’estructura de J.S. Bach. Va sorgir Bach + Escher. Per a mi, tot plegat ha estat una experiència molt intensa i enriquidora, sobretot pel que fa treballar des de dins del teatre, amb tot el que comporta l’organització escènica.

Amèlia Boluda

L’Àngels Almendros és professora d’anglès a primària. Durant els primers anys va ser la secretària del centre. Nosaltres investigant hem descobert que Àngels és un nom d’origen grec. El nom prové d’Àngela (que és la forma femenina d’Àngel que prové del grec Aggelos: missatger).

Preguntes laborals:

1. Quines classes fas? Ara faig classes de 1r fins a 4t, també treballo amb 5è músics fent activitats de comprensió oral..

2. Quants anys vas ser secretària del centre? Quina era la teva feina? Vaig ser secretària durant 2 cursos. La meva feina va ser donar forma a una organització contable que ens ajudés amb l’economia d’un centre com el nostre, comprar material per treballar amb els alumnes, contractar tots els serveis que calien per mantenir un edifici (electricitat, aigua, neteja, etc..) i fer les tasques pròpies d’un equip directiu començant de zero i aprenent a posar en marxa una escola.   3. De tots els projectes que has fet, quin és el que més t’ha interessat? He gaudit molt dels 3 projectes. Un projecte de llengües, Orator, amb els meus companys de Treball Físic i Postural.He treballat en dos projectes Comenius “International dance project” i “Cultural roots on movement” amb diferents països d’Europa i he après moltes coses.Tots molt interessants i diferents i no he perdut mai les ganes de continuar participant en projectes. El que ha estat més interessant és haver viatjat amb alumnes nostres per Hongria, per Àustria, per Txèquia… i ensenyar-los-hi  com viuen altres cultures i descobrir amb ells com funcionen les escoles d’altres llocs.

4. Què en penses del projecte de l’escola? que serà sempre un repte per a qualsevol persona que hi treballi, pel ritme i la implicació que comporta. Crec que els alumnes s’hi troben a gust i que els obliga a treballar també moltíssim per seguir les exigències de dues escolaritats alhora..Un projecte que entre tots hem de cuidar, perquè és difícil de tirar endavant i ha de ser un compromís de tots.Desprès de 10 anys, encara el “projecte Oriol Martorell “ fa que jo tingui cada dia un projecte per fer al dia següent ….i això és molt important a la vida….

5. Com és que vas començar a treballar en aquest centre a l’equip directiu? Formaves part de l’equip que va dissenyar el projecte? No, no formava part de l’equip que va dissenyar el projecte. Feia poc que havia tornat d’una excedència, havia estat 7 anys als Estats Units i a París. Vaig sentir que volien obrir una escola pública de primària i artística i que necessitaven una mestra d’anglès. Per poder-hi treballar vaig haver d’escriure com pensava jo que hauria de ser l’ensenyament de l’anglès en aquest tipus d’escola i el mètode que utilitzaria. Vaig passar la selecció, i com que ja havia estat directora en una escola, em van oferir ser de l’equip directiu com a secretària.

8. Com valores aquests 10 anys d’Oriol Martorell? Hi veus moltes diferències des de que vas començar a ara? Ha estat uns anys divertits, he gaudit amb la meva feina i he treballat molt perquè allò que vam començar un grup de mestres de primària i d’artístics amb moltes ganes de fer coses interessants, tirés endavant. Es clar que hi ha moltes diferències, els temps han canviat i el grup de gent també: ara som molts i vam començar molt pocs. Vam començar de zero i no sabíem quan de temps seriem capaços de treballar a un ritme tan desenfrenat com suposava començar un projecte com aquest.

9. Anècdota de l’Oriol Martorell?Un intrèpid grup de mestres que havien treballat molt des del mes d’abril del 1997 per obrir l’escola tenien: ganes de treballar, un edifici preparat i uns alumnes preparats per començar, però no tenien mobles, ni taules ni cadires el primer dia del mes de setembre de l’any 1997 van obrir. Els primers mobles van arribar tard i els, primers alumnes van haver de seure a les escales

10. Impressió de l’espectacle al Liceu? Tu que portes tants anys a l’escola devies trobar a gent que feia temps que no veies, no? Com et vas sentir? Una sensació entranya… D’una banda sentia curiositat de veure cares de gent que no havia vist fa molt de temps…i d’altra banda nostàlgia perquè vaig adonar-me que 10 anys havien passat massa ràpid quan vaig veure a ex-alumnes ballant a l’escenari. Però sobretot estava contenta d’haver vist tants alumnes fent música i ballant en tants escenaris diferents, d’haver viscut tantes situacions emocionants i haver conegut tanta gent durant aquests 10 anys.

Preguntes personals:

1.Aficions: Viatjar. Llegir sobre cinema i també gaudir de la cerimònia d’anar amb amigues a veure bones pel·lícules. Cuinar i llegir sobre les diferents cuines del món.  

2.Grup o cantant preferit: Stevie Wonder

3.Llibre: Casada con Buda de Wei Hui.

4.Pel·lícula: ONCE

5.Obra musical: HAIR

6.Ciutat: Vancouver, Canadà

7.Menjar: La cuina Malàisia, per exemple….Sambal Chili Okra,Eggplant & Bean, Okra, albergínia i mongetes verdes amb gambes petites saltejades en wok, amb “bitxo” i tomàquets amb salsa estil “Belacan”

8.Tens més projectes a part de l’Oriol Martorell? Fa uns 8 anys vaig començar un altre projecte amb 8 amics i amigues, Setimès S.L.empresa cultural, i tirem endavant un restaurant amb música en viu i una botiga a Barcelona.

9.Perquè vas decidir dedicar-te a ensenyar llengua anglesa? He estat sempre una persona molt curiosa i amb ganes d’aprendre de tot i de tots. Uns dels meus somnis era poder parlar moltes llengües …vaig haver d’esforçar-me i sacrificar-me moltísim per poder aprendre Català, Italià, Anglès i Francès. 

Però no volia quedar-me aquí i vaig decidir marxar al Regne Unit a aprendre com ensenyar la llengua Anglesa. Desprès vaig marxar a Los Angeles i vaig completar els meus estudis a la universitat de Califòrnia en l’ensenyament TEFL (Anglès com a Llengua Estrangera) i vaig treballar allà a l’escola pública a Los Angeles i Chicago No he parat mai d’estudiar metodologies i didàctiques de les llengües estrangeres ni d’interessar-me sobre les noves idees, tendències, mètodes d’ensenyament,etc.I he tingut la sort de treballar durant tots aquests anys a l’Oriol Martorell i posar en practica tot el que encara continuo aprenent.

10.Família?Tinc família a Andalusia, a Catalunya i a Dinamarca, visc amb un científic del CSIC i fotògraf danès, Leif Madsen i tinc un fill d’onze anys

 11.Lloc de naixement, germans? Vaig néixer a Sevilla fa molt anys. Tinc un germà i una germana i els tres som molt amics.