El Circ d'Infantil de Carnaval
Si perds el color
jo et diré on trobar-lo.
Has vist el sol
com neix a l’escola?
La tristesa més nova
se l’ha menjada un conill,
de paper,
sortit del barret resplendent
del mag aprenent!
Un lleó empaperat
te l’ha espantada!
I l’home vermell
te l’ha domada!
Cops de culs i rialles
pallassots virolats.
Oh, la mirada
d’un infant enjogassat!
Teresa Ribera i Icart
Del blog de poesia de la Biblioteca de Cocentaina:
Hay que inventar utopías
(Lorena Guerra Nariño)
Hay que cubrir esta tierra
de nuevas palabras con sabor a sueños
retener el mundo en la palabra mundo
eternezar el árbol hay que decir “podemos”
para combatir la desesperanza;
hay que decir “tiene sentido”
para atravesar las sombras que opacan
cada nuevo intento;
hay que cazar segundos
para que el minutero del tiempo no nos pase en vano
y sembrar la paz a manos llenas
para romper esta guerra en mil pedazos.
Ho dic amb paraules boniques. Manllevades de la poetessa Joana Raspall ( La rel).
Ho dic amb un poema visual de Joan Brossa (El pes del color).
Per què no us hi afegiu vosaltres?
Estimo la Terra!
La rel
La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua.
El pes del color
Des de Els Munts, Lluçanès.
Ningú ho diria,
en veure la claror de mil llumetes
en el cel esclatant
d’avui.
Si hi ha un infant que plora
o mil·lers que no somriuen.
Diuen de la màgia del Nadal
i l’alegria d’una esperança,
quan prop d’aquí,
es malviu per sobreviure
en un cruel miratge.
Fins quan,
el nadó que ens salva,
voldrà néixer per Nadal?
Teresa Ribera i Icart
M’ agradaria saber què hi guardeu a la vostra capseta dels records.
Jo hi guardo postals de les amigues, fotos del primer amor, pedretes i alguna fulla seca.
Una vegada hi havia el país de les paperines de paper de diari, gris i ple de lletres, que quan va arribar la tardor amb la boira més espessa, els seus habitants, paperines, es van enfadar amb tanta grisor i…
Un dia es van reunir per trobar alguna solució, però n’hi havia tantes de paperines, que no es podien posar d’acord de cap de les maneres ja que cadascuna volia fer una cosa diferent, però de sobte…
Una paperina molt eixerida, amb veu alta i molta presència, va dir:
-Què us sembla si ens treiem de sobre tanta grisor i amb colors vius ens pintem tot el cos i d’aquesta manera també ens canviarà l’humor ?
I així en “Público” va dir a cau d’orella a la paperina “Avui”:
-Sento sovint les veus dels nens i de les nenes de l’escola que tenim al costat i he pensat que ells i elles estarien molt contents de pintar-nos.
La tafanera de la paperina ” La Falguera” els escoltava i es va afegir a la conversa:
-I tant, són molt artistes!!!
……
(Ho han escrit: En Jordi, la Fina i la Montse) Animeu-vos a continuar!
Tinc un arbre
al bell mig del finestral.
I és ell el que m’avisa
quan arriba la tardor.
Ni fulles voleiant,
ni orenetes que se’n van.
És un arbre amic
prop la font que ja s’ha marcit.
Teresa Ribera
De Collfred a la Vall d'en Bas.(Foto: T.Ribera)
Una vegada hi havia el país de les paperines de paper de diari, gris i ple de lletres, que quan va arribar la tardor amb la boira més espessa, els seus habitants, paperines, es van enfadar amb tanta grisor i……
–Ara toca continuar el conte. Continueu a l’apartat comentaris. Serà un conte encadenat.
