http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=190696
EDUCACIÓ CAMINA CAP A L’ENSENYAMENT DISCRIMINATORI
L’escola que perdem
Francesc de Gispert / Pedagog
El professorat assistim silenciosament, des de fa temps, a l’enderroc d’una escola pública, la dels últims 30 anys, protagonitzada per uns ensenyants forjats en les mil lluites per una escola no jeràrquica, democràtica, oberta, participativa i catalana. Aquest procés s’ha accelerat darrerament amb una sèrie d’iniciatives legislatives, però també a partir de decisions que van ofegant l’escola entesa com a treball d’equip.
EL RAONAMENT DE FONS que s’utilitza per aquests canvis és sobretot el fracàs escolar. És cert que hi ha escoles que funcionen millor que d’altres, però no és menys cert que el concepte de fracàs escolar és una invenció. Simplement no existeix. Com deia Gandhi, “la nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”. ¿Fracassa un alumne que s’esforça però no assoleix els mínims establerts? ¿Són correctes els mínims que se li marquen? ¿O fracassen la família, l’escola, els mestres, el departament d’Educació, els currículums??
PARADOXALMENT, ELS GURUS DE TORN S’OMPLEN LA BOCA amb el concepte de la cultura de l’esforç. Però què vol dir això? És d’aquelles expressions que han fet fortuna, que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu i que passen a formar part del vocabulari habitual. Qualsevol pedagog sap que l’esforç no apareix de manera gratuïta, sinó quan hi ha motivació, interès i emocionalment l’alumne no té ocupat el seu cervell per altres problemes que no li pertoquen. Per definició, les persones volem aprendre i en tenim ganes. I és per això que la feina del mestre és tan gratificant. El que passa és que la pedagogia no interessa, fa temps que “no està de moda”, és a dir, interessa poc l’esforç. Interessen els resultats. Interessa que els informes de les fundacions corresponents, o els informes Pisa, o els sursum corda, donin que tenim nota alta. Continue reading