Molt se’n parla darrerament del paper dels docents davant d’una adolescència que sembla rebordonida i rebolicada, a tenor de les informacions que apareixen pertot arreu. Les imatges que amb freqüència mostren els mitjans audiovisuals no deixen indiferent ningú, com tampoc les noticies que reflecteixen la inoperància del sistema educatiu per a pal·liar situacions límits.
Alguns polítics, especialistes en la matèria, associacions de mares i pares i sindicats trauen a col·lació la falta d’autoritat que el cos de mestres i professors palesen, sobretot des de l’aplicació de la Logse. Inclús, s’ha implicat d’alguna manera a les policies Local i Nacional en l’àrdua tasca de contribuir a educar l’alumnat que, mancat de referents vàlids a casa, mostra conductes anòmales i, fins i tot, agressives. No diguem de la nul·la motivació per l’aprenentatge que presenten.
És veritablement un problema de fons, estructural i no conjuntural, que no pot solucionar-se de la nit al matí. La societat en les darreres dècades ha canviat substancialment, no parlem ja de la família com a referent i unitat bàsica de la mateixa; la qual cosa es manifesta diàriament en les aules escolars, tan diverses i polièdriques en les seues configuracions.
En el fons, no és un tampoc una qüestió d’enfrontar l’escola pública i privada, ja que en són moltes les que matriculen escolars de perfils i procedències variades independentment de què la titularitat tinga una o altra filiació. Avui, la major part dels centres atenen les necessitats de la zona on estan situats amb normalitat.
Tanmateix, tot i acceptant la premissa de què el context sociocultural s’ha modificat, per què l’escola —en termes generals— no s’ha adaptat als nous temps? Per què no en són més els recursos per atendre eixa diversitat creixent? Per què han perdut els docents l’autoritat?
Són algunes de les preguntes que sobrevolen pel sistema educatiu entre altres moltes, tot i això caldrà significar que el fet de què l’autoritat que se’ls suposa als docents siga recurrentment posada en tela de juí és, sens dubte, la darrera peça del trencaclosques educatiu en l’actualitat.
L’autoritat, en principi, la deuria d’exercir qui té la capacitat moral per a emetre una opinió qualificada sobre una decisió, la qual no pot ser imposada. Per tant, és el pol oposat al poder i està íntimament unida a la legitimitat, la dignitat i la qualitat de qui la posa en pràctica. En conseqüència, aquesta ha de primar en totes i cadascuna de les facetes de la vida d’un individu, especialment si encara no s’ha emancipat i està en edat d’estudiar obligatòriament.
L’autoritat, consegüentment, es guanya tots els dies i en tots els àmbits, però és obvi que aquesta xoca frontalment —en particular en l’escola— amb la manca de referents vàlids de nombrosos individus que la desconeixen i, evidentment, la tesen (in)voluntàriament.
Nombrosos docents, per personalitat i convicció, fan una labor silenciosa però engrescadora malgrat els entrebancs que se’ls presenten en aquestes difícils circumstàncies, mentre que també els hi ha que a hores d’ara creuen que l’autoritat és només la facultat de manar i de ser obeïts sense més. Altres, prou fan en treballar en un camp que no és el seu, transmetent una imatge que no parla precisament de les bondats d’un col·lectiu tan flexible com sovint desemparat.
Per a més inri, en els últims temps, la societat occidental ha confós la llibertat i l’educació amb la seguretat, camps antagònics si per mitjà dels agents de l’autoritat es pretén solucionar-ho tot. El fet que els seus membres entren i isquen dels col·legis, per allò d’imposar-se a força de persuadir, no és una bona senyal i fa la impressió que es volen matar les mosques a canonades. Veritat és que hi han casos extremats que requereixen solucions contundents, però no crec que els centres escolars —i els seus professionals— necessiten aquest tipus de reafirmació externa. La seua força es fonamenta només en la paraula, la paciència i la saviesa dels seus docents.
