http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20100202/53881771776.html

M. CARME GARRIGA – L´Hospitalet de Llobregat

Fa 32 anys que sóc professora en una escola concertada. Faig 25 hores setmanals de classe a alumnes que van dels 11 als 16 anys. Les coses han canviat molt des que vaig començar.

La realitat avui és força dura. Afortunadament, encara hi ha una petita minoria de pares i alumnes interessats per la tasca que intentem dur a terme. Però hi ha una majoria que ha desertat: els uns de la seva autoritat; els altres, dels estudis i de tot el que implica l´escola.

Jo també he canviat. Amb tota seguretat he perdut flexibilitat, capacitat de reacció i fins i tot és possible que, de vegades, em costi seguir el ritme trepidant del temps que m´ha tocat viure. Ara em diuen que és possible que no em pugui jubilar fins als 67 anys. Si aconsegueixo arribar-hi amb bones condicions, físiques i psicològiques, farà 47 anys que treballo. Em pregunto: a canvi de què? Com podré satisfer les necessitats educatives dels meus alumnes d´aleshores?

Potser hi ha d´altres consideracions a tenir en compte a l´hora d´establir el termini de jubilacions, com per exemple el lloc de treball que s´ocupa, la vida laboral de cadascú i, per sobre de tot, la dignitat de les persones.