3.593.220,34 € sense IVA
1 Reply
Category Archives: L’altaveu
L’any que ve, més fàcil
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/-/8-articles/183064-lany-que-ve-mes-facil.html
Afirma el catecisme escolar de Catalunya que els alumnes al final del cicle d’ensenyament obligatori han de demostrar el coneixement solvent del català i de l’anglès. Superat el llistó cooficial, els responsables educatius es van fixar com a objectiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra; és a dir, l’anglès. I per comprovar que tot això anava bé, el govern va decidir fer passar als alumnes de sisè de primària una prova de “competències bàsiques”. El resultat ha estat devastador. Ni competències ni bàsiques. Segons l’idioma, entre el 28 i el 35 per cent, rasament dit, no en tenen ni idea. Els professors d’universitat diran que tot això ja ho sabien i ja ho patien. Ara ja ho sabem tots i ho patiran els mateixos. Els responsables del departament d’Educació podrien haver admès que no ho han fet bé i deixar lliure el pas a uns altres
a veure si l’encerten més. Però s’han estimat més atribuir el fracàs “a la pujada del llistó
de la prova”. Si només és
això, cap problema. L’any
que ve que la
facin encara
més fàcil!
Ni diners ni qualitat
http://www.elperiodico.es/ca/noticias/lectors/20100611/cartes-dels-lectors/314356.shtml
Sílvia Ortiz Adé
Cornellà de Llobregat
El meu marit i jo som mestres de l’escola pública des de fa 16 anys. Defensem l’ensenyament públic i sempre hem lluitat per la seva qualitat. El nostre fill, de 9 anys, també va a un col·legi públic de Cornellà, on les coses anaven bastant bé. En aquest curs, no obstant, hi ha hagut diversos problemes, des de la denúncia dels pares d’un alumne per abusos d’un company fins a la necessitat de tres atencions mèdiques per agressions. També ha calgut expulsar temporalment un alumne. I són molts els nens que desobeeixen els mestres.
Hem parlat sovint amb la direcció del centre, la regidora d’Educació de l’ajuntament i la inspectora de la conselleria, sense èxit. No hi ha solucions perquè no hi ha recursos, i Educació no fa més que retallar. Hi ha nens que necessiten atenció específica, però no hi ha diners per a més docents. Ens dol que, amb l’aparició de problemes, no hi hagi solucions. Això sí, després vindrà el senyor Maragall demanant bons resultats.
¿Són necessàries, aquestes retallades?
http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=193263
Des de fa dotze anys sóc professora en diferents centres de secundària i cada vegada és més gran la indignació que sento al veure la societat que s’està creant.
Són uns quants -per no dir pocs- els recursos que es donen i molt pocs els que els aprofiten i se’n beneficien. Ja estic farta de veure com la gent passa de tot, i quan dic la gent no només em refereixo a l’alumnat, sinó a les famílies -que, al cap i a la fi, són ells qui els eduquen-.
Des de l’àmbit de l’educació, que és la branca de què puc parlar una mica més, crec que es podrien treure tots aquests diners que a partir del mes que ve ens començaran a retallar de les nostres nòmines, d’alguna altra manera: per què, en comptes de ser nosaltres els perjudicats, no ho són els familiars d’aquells nois/es que passen de tot i que se’ls hauria de multar per assignatura suspesa? Us ben asseguro que el dèficit disminuiria notablement en poc temps. O potser no, potser les famílies estarien més al darrere del seu fill/a i començaríem a canviar notablement una societat que està perdent els seus valors. O, per exemple, per què no mirar més les rendes familiars i deixar de pagar molts transports escolars i menjadors a gent que econòmicament s’ho pot permetre i que viuen a cinc minuts del centre, deixant de banda si són de fora del municipi?
Ivet Tiana
Mata (Pla de l’Estany)
Quins mestres formem?
http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=193121
S’HA D’INVERTIR A DONAR ALS FUTURS DOCENTS UNA FORMACIÓ DE QUALITAT
Enric Roca Casas / Coordinador d’Edu21 i professor de la Facultat de Ciències de l’Educació (UAB)
És ben sabut que l’eficàcia i el prestigi d’un sistema educatiu es deu, en molt bona part, a la qualitat dels seus docents. Com més preparació tinguin, com més eficaçment facin la seva feina, millors resultats obtindran els seus estudiants i més excel·lents seran els centres educatius on desenvolupin llur tasca. L’aposta, doncs, per una formació inicial de qualitat dels nostres futurs docents d’educació infantil, primària i secundària esdevé una inversió de primera necessitat si volem reformar, reorientar i millorar el nostre sistema educatiu.
EN ELS PROPERS ANYS HAUREM DE SER capaços de formar excel·lents professionals a partir d’uns prerequisits clarament demostrables d’equilibri personal i emocional, així com de capacitat empàtica i comunicativa, que garanteixin una relació òptima -per fluida i satisfactòria- amb el seu alumnat. Cal dir-ho clarament: no tothom serveix per ser mestre o professor. Per això caldrà seleccionar. I tampoc qualsevol formació resulta adequada per formar bons educadors.
ALGUNES PROPOSTES ACTUALS que pretenen situar la formació dels mestres a partir d’opcions impartides en la seva totalitat en la modalitat online fracturen, al nostre entendre, l’element fonamental d’aquesta professió: el contacte personal i directe entre docent i discent com a part substancial de tota relació educativa. En el mateix sentit, també ens preocupa seriosament que l’oferta del proper curs a Catalunya per al màster de formació del professorat de secundària, en l’especialitat d’orientació educativa (la que forma aquells professionals que als centres han d’aportar la seva expertesa en el camp de l’orientació i l’assessorament psicopedagògics), s’imparteixi exclusivament mitjançant una oferta d’estudis en la modalitat virtual i desaparegui, per tant, de l’oferta de totes les universitats catalanes presencials. Valorem positivament les modalitats virtuals com a complements de les presencials, però no podem entendre que la totalitat de l’oferta d’una especialitat del professorat de secundària es pugui cursar obviant la presencialitat i, precisament, en aquella especialitat en què els seus professionals hauran de ser capaços d’assessorar de forma personal -se suposa que presencialment- la resta de docents d’un centre educatiu. Una decisió, doncs, insòlita i paradoxal.
NECESSITEM UN TIPUS DE FORMACIÓ per als futurs mestres d’educació infantil i d’educació primària i per als professors d’educació secundària que, juntament amb una base teòrica i científica rigorosa, els permeti desenvolupar uns períodes de pràctiques als centres semblants a les modalitats utilitzades en medicina. Es tractaria d’anar-se introduint en les especificitats de l’ofici mercès a un monitoratge i acompanyament gradual, seriós, sistemàtic i realitzat tothora al costat de professionals de prestigi que resultin models a imitar. No pot ser, com succeeix ara en alguns llocs, que els professors novells arribin als centres i es trobin que han estat designats com a docents o tutors dels grups d’alumnes més difícils i problemàtics perquè, justament, altres professionals de més experiència no els han volgut assumir.
SI ENS CREIEM DE VERITAT que hem d’avançar vers una major exigència en el nivell de preparació dels mestres i professors dels nostres fills; si pensem que hem d’escollir els millors per a aquesta funció, cal elevar el nivell d’exigència per accedir als estudis de magisteri i de professor de secundària, i cal ser més rigorosos en els requeriments per superar els períodes pràctics de la formació i en la demostració de les competències adquirides. Aquesta major exigència no es construeix des de l’obsessió per l’abaratiment dels costos en la formació dels professionals, ans al contrari, precisament en temps de crisi -tal com fa Alemanya-, el pressupost educatiu esdevé la prova de foc de la política governamental. La millor aposta per superar la crisi actual és, precisament, no posar en crisi la formació dels ciutadans del demà i, per tant, la formació dels formadors.
Excel·lència educativa
http://www.sindicat.net/n.php?n=11517
http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20100512/53925649355.html
FRANCESCA CREUS I QUEROL – Terrassa
Cada vegada que sento la paraula excel·lència, tan de moda al nostre departament, m´agafa tremolor. Sóc mestra d´escola de primària des de fa 30 anys. En 20 anys, la qualitat del sistema educatiu ha baixat en picat. Ara hi ha el doble de nens a les aules i no s´atenen les necessitats específiques dels nens amb necessitats educatives especials. Abans de l´aplicació de la sisena hora, tots els substituts d´infantil havien de tenir l´especialitat. Al 2010 arriba un flamant historiador per substituir la mestra de P3…
Doncs per mi, l´excel·lència era com s´atenien els nens de dos i tres anys a les escoles bressol, amb grans espais de joc, material adequat i personal qualificat. Les aules d´avui en dia, amb els nens asseguts hores, d´excel·lents en tenen poc, i si alguna cosa queda és gràcies a l´esforç dels mestres que intentem “fer veure” que això és normal. Excel·lència devia ser rebre material per treballar les ciències, llibres, mobiliari adequat, jocs… Excel·lència era quan no havíem de patir uns horaris nefastos a causa de la implantació d´una sisena hora que ha trinxat les escoles i ha buidat el pressupost d´Educació. Potser era excel·lència la implantació d´uns plans d´innovació educativa, que es veu que de tant excellents com eren, ja no s´han tornat a convocar mai més.
Excel·lència era quan la majoria de la societat respectava els mestres i era conscient de la importància de l´escola en l´educació dels infants, i sovint qui opinava sobre l´educació eren els mestres, no els tertulians. Excellents han estat tots els equips directius que, des dels setanta, han treballat per una escola pública, havent estat democràticament escollits pels claustres i els consells escolars dels centres, sense decrets de direccions.
Excel·lents són tots els mestres de la meva escola i tots els pares que, fa dos anys, un festiu Onze de Setembre, vam treballar durant dotze hores seguides, penjant pissares, traslladant mobles, muntant classes, perquè una escola nova pogués començar a funcionar i així el nostre conseller va poder sortir per la tele i dir-nos que el curs s´havia iniciat “sense incidències i caminant cap a l´excel·lència”.
Com excel·lents són els infants que es mereixen un sistema educatiu que no trontolli i que estigui ple de fets i no de sigles i de paraules buides.
Tanta excel·lència comença a rimar massa amb indecència. Espero que algú vegi que l´educació pública s´ensorra, però tinc por que sigui massa tard per arreglar tant desgavell.
Ordinadors preelectorals
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/166929.html
L’ordinador hauria de ser una eina, útil en l’àmbit individual i per a treballs col·lectius. Però molt qüestionable per a l’aula, en un entorn de grup i presencial, on es segueix un procés pautat i guiat per un professor
Proveir els alumnes de secundària d’ordinadors portàtils per aconseguir la gratuïtat del material educatiu és com voler matar mosques a canonades: potser s’aconsegueix, però els danys poden ser immensos. És una opció molt arriscada i deixa en un segon pla la que hauria de ser la primera preocupació de l’administració: la qualitat de l’educació obligatòria.
L’ordinador hauria de ser una pura eina, útil en l’àmbit individual i també per realitzar treballs col·lectius. Però una eina molt qüestionable per a l’aula, en un entorn de grup i presencial, on es segueix un procés pautat i guiat per un professor, figura essencial a primària i secundària.
Políticament, l’única prioritat sembla la gratuïtat total de l’ensenyament, abans de les properes eleccions. Per aquest motiu s’hauria de reduir el cost dels materials –no hi ha diners per subvencionar els llibres de text i per tant s’emigra a internet, malgrat les elevades inversions en ordinadors i equipaments–. Proveir les aules d’endolls per connectar els portàtils i disposar d’ADSL Wi-Fi és extraordinari, però abans s’haurien d’haver explotat les possibilitats de l’ús col·lectiu de les noves tecnologies (pissarra digital i aula d’ordinadors) sota la tutela del professor. També cal tenir present que a Catalunya el 97% dels alumnes d’ESO disposen d’ordinador propi o familiar.
Molts dels alumnes pioners de «l’experiència digital» ja estan patint les vicissituds d’un model basat en l’ordinador, amb continguts improvisats i comunicacions deficients. Al relegar els llibres en paper a un nivell secundari, es disminueix l’exigència de la «feina manual» (lectura, escriptura, càlcul, etc.), es banalitza el material didàctic i, el més greu, es minimitza el rol del professor.
Les empreses editorials de material educatiu estem compromeses amb una educació de qualitat i amb valors pedagògics irrenunciables. S’està creant una rica oferta de recursos multimèdia que permetrà al professor escollir entre múltiples possibilitats i gestionar millor la diversitat de l’aula, i a l’alumne, accedir a recursos curriculars i complementaris. Les noves tecnologies han irromput amb força en l’ensenyament a distància i no presencial i tenen també potents aplicacions en l’educació obligatòria (presencial). Els editors assumim la seva potencialitat i el repte d’introduir-les a l’escola encara que sigui «a canonades». Com que sabem que hi haurà danys col·laterals, previnguem-ho per tal que no siguin irreparables.
Aquesta opinió vol ser una aportació per al debat, per contrastar opinions i arguments, ja que fins ara aquest debat ha brillat per la seva absència. No obstant això, hi ha un ampli consens que l’educació dels nostres joves és prioritària. Una vegada més la visió a curt termini s’està imposant sobre l’interès general, i les parts afectades ens ho mirem amb desconfiança però sense prou implicació.
L’escola que perdem
http://paper.avui.cat/dialeg/detail.php?id=190696
EDUCACIÓ CAMINA CAP A L’ENSENYAMENT DISCRIMINATORI
L’escola que perdem
Francesc de Gispert / Pedagog
El professorat assistim silenciosament, des de fa temps, a l’enderroc d’una escola pública, la dels últims 30 anys, protagonitzada per uns ensenyants forjats en les mil lluites per una escola no jeràrquica, democràtica, oberta, participativa i catalana. Aquest procés s’ha accelerat darrerament amb una sèrie d’iniciatives legislatives, però també a partir de decisions que van ofegant l’escola entesa com a treball d’equip.
EL RAONAMENT DE FONS que s’utilitza per aquests canvis és sobretot el fracàs escolar. És cert que hi ha escoles que funcionen millor que d’altres, però no és menys cert que el concepte de fracàs escolar és una invenció. Simplement no existeix. Com deia Gandhi, “la nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa”. ¿Fracassa un alumne que s’esforça però no assoleix els mínims establerts? ¿Són correctes els mínims que se li marquen? ¿O fracassen la família, l’escola, els mestres, el departament d’Educació, els currículums??
PARADOXALMENT, ELS GURUS DE TORN S’OMPLEN LA BOCA amb el concepte de la cultura de l’esforç. Però què vol dir això? És d’aquelles expressions que han fet fortuna, que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu i que passen a formar part del vocabulari habitual. Qualsevol pedagog sap que l’esforç no apareix de manera gratuïta, sinó quan hi ha motivació, interès i emocionalment l’alumne no té ocupat el seu cervell per altres problemes que no li pertoquen. Per definició, les persones volem aprendre i en tenim ganes. I és per això que la feina del mestre és tan gratificant. El que passa és que la pedagogia no interessa, fa temps que “no està de moda”, és a dir, interessa poc l’esforç. Interessen els resultats. Interessa que els informes de les fundacions corresponents, o els informes Pisa, o els sursum corda, donin que tenim nota alta. Continue reading
Immigració, llengua i educació
En el tema de la immigració sempre em ve a la memòria l’original llibre d’Avel·lí Artís Gener Paraules d’Opòton el Vell. Els països llatinoamericans van ser generosos amb els exiliats catalans republicans i ara ens toca a nosaltres ser generosos amb els exiliats americans, i els d’altres contrades, que busquen una millor vida.
A ulls dels immigrants, el que ens fa diferents dels espanyols és bàsicament la llengua catalana, i per derivada les tradicions, tarannà i costums nostres. Si no tinguéssim aquest tresor lingüístic no tindríem personalitat pròpia nacional.
El gran encert del nostre sistema educatiu ha estat considerar el català com a llengua vehicular d’escola, de centre. Alguns, d’una manera malintencionada, voldrien associar el terme fracàs escolar al fet que als adolescents d’origen castellanoparlant els toca estudiar en la llengua imposada i amb la qual reben les suposades bronques. I no és veritat. L’adolescència és una etapa complexa en totes les societats. I en el nostre cas, la llengua ha estat una eina afectiva d’aglutinar, mai de separar. Una llengua que acompanya els processos d’ensenyament i aprenentatge amb dos eixos inseparables en l’ideari docent: estimar i educar alhora!
La meva visió és de dins el sistema. Les dificultats són moltes, però la qualitat del professorat –en la seva gran majoria– és excel·lent. I això els educands (i els seus pares) ho veuen i se senten partícips d’aquest esforç de voler integrar mitjançant l’educació i la llengua. I amb valors! No ens càpiga cap dubte que la immigració ens farà créixer com a comunitat en tots sentits, i fonamentarà una nova societat catalana on la llengua esdevindrà, per als d’origen autòcton o no, l’eix del seu projecte de país.
‘Disminueixen les places als col·legis públics’
Anna M. Lombarte Pérez.
Barcelona
Barcelona
Em pregunto qui defensa l’escola pública. Evidentment, el Departament d’Educació i el Consorci d’Educació, no. Entenc que el dret a l’ensenyament gratuït no es pugui complir tan sols als centres educatius públics. Entenc que l’Administració, per acomplir aquest dret fonamental, hagi de recórrer a concerts amb centres privats. Però el que no entenc és que tanqui centres públics mentre manté el concert amb centres privats. N’hi ha dos exemples al barri de Sant Gervasi: el primer és el tancament d’una línia a l’escola Poeta Foix. Sant Gervasi comptava, fins fa 15 dies, amb 50 places públiques contra 700 de concertades. Veient aquests números, és evident que no existeix un equilibri entre l’oferta pública i la concertada. El consorci ha decidit tancar una de les línies d’aquesta escola, de manera que ara els números seran de 25 enfront de 700; a penes el 3% de les places educatives del barri són públiques. La versió del consorci és que el col·legi Poeta Foix no omple l’oferta de què disposa. Sé que aquest barri té massa places escolars, però l’Administració, en lloc de deixar d’establir acords amb escoles privades, tanca les públiques. ¿Això és garantir el dret a l’educació gratuïta?
El segon exemple és el tancament de l’IES Gal·la Placídia. El Govern fixa un concert perquè el batxillerat es cursi en centres privats i tanca instituts públics. ¡Chapeau! El consorci va oferir places per a primer d’ESO al Gal·la Placídia i, una vegada fetes les preinscripcions, va tancar el centre. Sense avisar els pares que hi havien apuntat els fills, els va recol·locar en altres instituts de secundària. ¿És aquesta la llibertat d’elecció? Això sí, l’Administració segueix posant-se medalles.