«Internet fa possible que l’educació avui estigui a l’abast de moltes més persones»
L’ensenyament en línia es va gestar a les acaballes dels anys vuitanta, a partir de l’ús dels ordinadors en conferències. Però el sistema es crea quan apareix la xarxa, a mitjan anys noranta. El 1996 la Universitat de Maryland va començar a fer cursos a través de la seva pàgina web (la UOC també és pionera; el seu primer any acadèmic va ser el 1995-1996!). Al cap de poc ja es comencen a desenvolupar programes per a aquesta mena de continguts, com Web Course Tools (WebCT), Blackboard (www.blackboard.com) i Moodle (http://docs.moodle.org/es). Avui es fa un pas més, que és utilitzar les tecnologies de les xarxes socials com Facebook, Twitter i YouTube per a facilitar la transmissió dels coneixements. Això és l’e-learning 2.0, que també pot existir creant una xarxa social pròpia. Al principi, la base de l’aprenentatge virtual (e-learning) eren les classes en línia, però avui es demostra que és molt més: és un tema de comunicació en línia.
Aquest sistema fa més accessible l’educació, la qual cosa coincideix amb la seva filosofia: vostè aspira a una societat «en què el coneixement i l’ensenyament siguin béns públics i no s’acaparin ni s’amaguin per a aconseguir riqueses i influència». Es va per aquest camí?
A cada societat hi ha forces que treballen en aquest sentit i altres que s’hi oposen. És difícil precisar, però la veritat és que internet i les seves tecnologies fan possible que l’educació avui estigui a l’abast de moltes més persones. No obstant això, els editors volen controlar la informació, els governs, les seves polítiques… Hi ha moltes maneres en què forces externes limiten l’autonomia i la llibertat personal dels individus. De vegades es pensen que ho fan per raons lloables (i a vegades ho són), però en general controlar la informació no és positiu.
Tinc la impressió que la informació ja no és controlable, que no hi ha camí de tornada. Com si la revolució ja hagués començat fa temps…
Sí, és cert, però sempre hi ha una contrarevolució. Li posaré un exemple. El llançament d’aparells com l’iPhone és un pas enrere perquè les aplicacions que porta aquest producte totes estan controlades per Apple. La firma no solament els fabrica sinó que controla les aplicacions que es fan servir i també quins continguts, quina informació es distribueix. L’usuari de l’iPhone només pot accedir a la informació per mitjà de servidors aprovats per Apple… Això és un pas enrere perquè als nostres ordinadors hi podem posar/crear qualsevol contingut. A més, quan hi ha un control d’aquesta mena també es tendeix a controlar més l’aspecte comercial; s’ha de pagar, per exemple, per a actualitzar el sistema operatiu de l’iPhone, i pels continguts, per l’accés… I la gent no sempre té diners per a fer-ho!
Com es pot democratitzar més internet?
Hi ha dues maneres de fer-ho: una, millorar les habilitats de la gent per a treballar amb les tecnologies i, l’altra, fer la tecnologia més simple (cosa que passa constantment). Però necessitem tots dos aspectes perquè no és un tema de bregar solament amb eines tecnològiques sinó també amb conceptes i informació. Per això la gent necessita tenir destresa semàntica: una educació que els permeti ser hàbils en el llenguatge de les noves tecnologies. Si no són capaços de crear, de parlar i d’enviar missatges, si són receptors passius, són com analfabets… Un altre punt clau és el de l’accés fàcil a internet i uns preus més econòmics.
Tornant a l’e-learning 2.0, quins són els altres avantatges de l’ús de les xarxes socials en l’ensenyament mitjançant internet?
El principal és que posa els estudiants en un ambient en què es crea alguna cosa. No són receptors passius d’informació, sinó que estan involucrats en el procés de buscar, crear i produir informació. I aquesta és la manera en què s’aprèn: no aprenem perquè ens expliquen coses, sinó perquè les fem. Per què agafem apunts en una classe tradicional? Perquè és una manera de treballar amb la matèria que t’ensenyen: la fas teva. I això és el que produeix el teu coneixement, és el que modela el teu cervell.
I és possible aconseguir aquest efecte amb aquestes noves eines?
Sí, perquè a internet es pot escriure, dibuixar, crear imatges… De totes maneres, hem de ser curosos perquè la tendència en les tecnologies de l’educació a la xarxa és buscar aplicacions que facin les coses per tu (com ara prendre notes, buscar informació…), però quan la màquina et fa les coses, no aprens. Són les eines que t’ajuden a fer coses però no et fan la feina les que t’ajuden a aprendre.
Quan es va crear l’Open University al Regne Unit, el 1969, un dels seus objectius era facilitar l’accés a l’educació a persones amb discapacitat. M’imagino que aquest factor també es té molt en compte en l’ensenyament per internet…
Sí, del tot. El wwwConsortium (W3C, una organització que té per objectiu aconseguir el màxim potencial del web) té el que es coneix com la «Iniciativa per a l’accessibilitat», que investiga maneres de poder accedir a internet per a persones amb diferents tipus de discapacitat, com ara lectors de pantalla, que llegeixen en veu alta el contingut d’una pàgina web.
Un altre aspecte que pot ser una barrera a la xarxa és el llenguatge. Com es podria resoldre?
El tema de la llengua és delicat. L’anglès ha dominat fins ara, però avui hi ha més parlants de xinès en línia que no pas angloparlants, encara que molts d’aquests xinesos parlen anglès… De totes maneres, jo penso que no interessa que domini una llengua perquè cada llengua implica una manera diferent de veure el món, de representar les possibilitats. Per això cal preservar aquestes llengües. La traducció és una sortida perquè ningú no pot aprendre tants idiomes. No obstant això, una bona traducció és difícil perquè implica un procés cognitiu que una màquina no pot fer.
Se’n recorda, de la seva primera trobada amb la xarxa? Es va adonar que seria una cosa tan crucial per a la seva vida?
Vaig començar a treballar amb computadors als anys vuitanta, quan internet era una cosa menor. Ja llavors em va semblar que serien una cosa molt interessant. Vaig continuar fent-los servir en diferents projectes, però recordo un moment clau, que va ser quan em van parlar d’un programa anomenat MUD (Multi User Dungeon): un videojoc de rol, al qual em van dir que podria accedir des del meu ordinador de casa. De manera que vaig fer servir el meu mòdem, em vaig connectar amb el servidor de la universitat i em vaig inscriure en aquest MUD. El joc et donava una descripció de la situació (del tipus «Ets davant d’un castell, la porta és tancada») i tu li escrivies una ordre («Obre la porta», «Mata el monstre», etc.). Era un típic joc, però la cosa interessant era que hi havia altra gent que també era a casa, a la xarxa, als seus ordinadors, jugant al mateix joc al mateix temps que jo… I jo podia parlar amb ells. Va ser llavors que em vaig adonar que allò no era un joc i prou sinó una cosa molt millor.
