http://rac1.org/elmon/les-pindoles-del-mon/quan-les-aules-es-buiden-el-saber-ocupa-lloc/

Rafael Vallbona, periodista i escriptor

Estic d’acord amb el conseller Maragall: l’educació és un servei d’interès general per al país. És per això que no em cap al cap que no hagi fet prou per evitar la situació a la que s’arriba avui amb la vaga de mestres.

Fa temps que tinc la sensació que, el que menys importa tan als mestres com a l’administració són els estudiants, llur formació i les seves famílies. Uns perquè viuen perpètuament ancorats en un gremialisme tronat, i els altres perquè fan de l’educació un terreny, o d’adotzenament ideològic, o de baratament polític.

Si uns i altres es prenguessin seriosament i generosa el futur de l’educació, com pertoca a la feina d’un i altre col·lectiu; l’ensenyament seria realment considerat per tothom un interès general de país i no s’arribaria a vagues com les que avui buidaran les aules.

Ja l’aixecarem dreta la paret, deia el meu avi quan no em sabia les taules de multiplicar. Pobre home, poc es podia imaginar que una cosa tan sagrada per la seva generació com era poder aprendre de lletra, acabaria convertint-se en un instrument de mercadeig polític.

Així, com podem pretendre que el saber tingui el prestigi que li pertoca?

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=696551&idseccio_PK=1006&h=

Esperant l’ordinador
Laura Ayala
Lliçà d’Amunt
Els alumnes de cinquè de primària del col·legi Sant Baldiri, de Lliçà d’Amunt, igual que els de molts altres centres d’ensenyament de Catalunya, no disposem d’ordinadors portàtils. Fa uns mesos, els mitjans de comunicació van anunciar que el Govern donaria portàtils a tots els alumnes que fan cinquè.
Aquests ordinadors ens vindrien molt bé a classe: podríem fer moltes consultes a internet i utilitzar diferents aplicacions informàtiques. Ja que avui dia els ordinadors són tan necessaris per fer tota mena de treballs, com més aviat els puguem començar a fer servir, millor. Espero que els portàtils estiguin aviat a les classes de cinquè de primària de tot Catalunya.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=696551&idseccio_PK=1006&h=

Carta dels lectors
Mestra enganyada
Irene Reichardt
Barcelona
Sóc mestra d’una escola pública d’Argentona i em sento enganyada. Després que el Departament d’Educació ens presentés el pla d’autonomia del centre (PAC) com el remei de molts dels problemes que tenen els col·legis, i dir-nos que se’ns brindava una oportunitat única per fer de la nostra escola una gran escola (nosaltres mai l’hem considerat petita), dilluns va arribar una nova condició, tot i que amb lletra menuda; menuda no, diminuta.
El cas és que aquesta condició gairebé ens obliga a prescindir d’una persona, i de mitja jornada d’una altra, posant entre l’espasa i la paret l’equip directiu i la resta de mestres. L’opció és triar entre gent o diners a canvi del bon funcionament del centre, però, sobretot, en detriment de la qualitat educativa dels alumnes. En definitiva, la conselleria escombra cap a casa i fa l’impossible per estalviar, però arrisca la qualitat educativa del futur del país: els nens.

http://www.elperiodico.cat/default.aspidpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=696126&idseccio_PK=1006

Cartes dels lectors
Toni de la Rosa
Badalona
Abans s’arribava a ser inspector d’educació per concurs de mèrits públic; al director l’escollia un consell escolar, i els professors d’anglès triaven els llibres de text de la seva matèria. Ara, al director l’elegeix una fosca comissió conjuntural, i abunden els inspectors que arriben a ser-ho pel sistema franquista d’estar ben relacionats. I es pot obtenir plaça definitiva en un centre pel mateix sistema de democràcia a dit, sota l’eufemisme de «concurs de llocs de treball singulars».
Els professors miren àvidament la forma d’arribar a la jubilació; els centres educatius públics s’han convertit, amb el sistema jerarquitzat del Govern, en llocs on els alumnes són només el mitjà per posar-se medalles i escalar cap a un lloc administratiu des del qual contemplar els que ens passem el dia amb el guix a la mà com uns desgraciats. Aquesta gent, que omple una crassa i macilenta administració educativa, no té com a missió buscar solucions al desastre creat per una secular política nefasta, sinó que vol saber què passarà a les pròximes eleccions i com conservar la butaca. Anem molt malament, i per saber això no necessitem veure el pròxim informe Pisa.