PARITATS

El repartiment de responsabilitats en la vida domèstica i la igualtat de gènere en l’àmbit laboral són algunes de les dimensions importants a les que la societat en general i l’home en particular s’han d’enfrontar si de realment es vol creu que l’home i la dóna han de poder gaudir dels mateixos drets i, perquè no, de les mateixes obligacions. Sembla, però, que la naturalesa humana ens impel·leix cap a un altre destí, i així les diferències de gènere sostingudes i augmentades troben la seva argumentació en el que de biològic ens diferencia. Valgui això simplement per constatar una realitat i no per justificar-la.

Un breu repàs d’exemple ens pot servir per situar-nos en el nus de la qüestió. Els homes doblen i més a les dones en els llocs de responsabilitat de les empreses i en els òrgans de gestió. Els homes són més valorats i millor pagats que les dones, tenen més facilitats per l’ascens i gaudeixen de condicions de feina que no sempre tenen les dones en condicions semblants. És la realitat. En els rendiments competencials dels nostres alumnes, les noies solen resoldre millor i amb menys temps aquelles tasques que precisen d’una comprensió lingüística i millor resposta emocional mentre que els nois tendeixen a respondre millor en aquelles tasques més científiques i tecnològiques lligades al raonament i la racionalitat. Això és una de les conclusions implícites de l’informe PISA tant d’actualitat en aquests dies. A la docència passa un fenomen invers lligat al prestigi i als salaris. El predomini de les dones a l’ensenyament primari és contundent en la proporció d’u a quatre. Cal pensar-hi profundament i admetre que la paritat seria també un valor a considerar en un àmbit en el que es transmet, a partir de la condició de gènere, determinats models de pensament i d’acció. No pretenc abundar en un tema de per si complex i difícil d’implementar en una societat marcada fortament per la distribució de rols.

Un dels mecanismes que permet arribar a la paritat és el legislatiu. La llei d’igualtat ha servit perquè a les llistes electorals s’hagi arribat a una paritat teòrica que ha facilitat l’accés a responsabilitats polítiques en igualtat de condicions de gènere. Si qualsevol persona tingués la mateixa oportunitat per ser elegit per a un càrrec seria vàlid l’exemple. La realitat és que, difícilment, home o dona que no sigui funcionari o funcionària, o que no tingui un treball lliberal que no sotmès a la pressió social per pertànyer a una força política, podrà dedicar-se a la cosa pública. I si és així, la tria és poc representativa i sotmesa a les arbitrarietats pròpies d’un criteri únic, ser home o dóna amb disponibilitat. I ja sabem, que disponibilitat no equival a competència. Tots volem que els qui ens representin siguin competents amb independència de la condició de gènere. Aquest és, al meu entendre, un dels punts febles de la norma.

Les eleccions municipals a Girona ens han donat una prova positiva de la paritat legal. Tots els partits polítics a l’Ajuntament compleixen amb més o menys grau la paritat. Qui més ho ha fet ha estat el PSC que entre els regidors electes ha col·locat el seixanta per cent de les dones. Ara, en les eleccions generals que tenim al davant hi ha una altra oportunitat de demostrar si la igualtat de gènere segueix essent possible i si des de les majories de govern de l’estat es poden també impulsar altres mesures d’igualtat que no siguin només per a càrrecs electes sinó també d’educatives i laborals que permetin traslladar a l’àmbit ciutadà una necessitat que encara està força lluny de veure’s satisfeta.

Àngel Guirado i Serrat

EL CONCERT DE SANT ESTEVE A LA CATEDRAL

Per Sant Esteve, com cada any, es va oferir el concert tradicional a la Catedral per part dels alumnes del Conservatori de Música de Girona dirigits pel mestre Cavalleria. És aquest un d’aquells concerts, com el de Cap d’Any o el de Reis en el que hom troba l’espai sensible que ens dóna la música en el Nadal ja prou malmès per l’exigència del consum desbordat i frenètic. Un espai per a la sensibilitat musical és tan important i reparador que quan s’acaba i surts a la Plaça dels Apòstols, et sent com si tornessis d’un món llunyà, aliè de les misèries humanes i dels càlids menjadors temperats per aires condicionats, llars de foc i estufes de tota mena.

Enguany ha estat un concert suau, sense perill del fracàs, segur en quant les peces i seré en l’entorn. Com sempre l’espai estava ple a vessar com a conseqüència de l’espai reduït més propi d’un distribuïdor d’accés a la Seu que no pas auditori improvisat protegit per l’orgue que recull les energies flotants de l’ambient. Cap seient lliure i el llum en consonància per l’ocasió, tenebrosa, en algun punt aportava aquell bri de misteri sempre present en un espai religiós i majestuós. Temperatura gèlida, coherent amb el moment de l’any, qui sap si més que a l’exterior. Deu ser perquè estem fet de pa d’àngel i no suportem la pedra freda més enllà del quart d’hora. O dec ser jo que em sentia especialment enfredorit, que sentia més que ningú el corrent d’aire de les portes que s’obrien i tancaven que deixaven passar un frec de fred com el fil d’una navalla. Per sort podem parlar de poc més d’una hora i això, tot plegat, és un exercici de virtut. I penso que enguany encara no feia el fred d’altres anys.

La tradició s’ha de mantenir i tant que sí, però potser caldria fer alguns retocs, que com jo molts ja hi ha pensat i que tenen a veure amb la comoditat i la sonoritat de l’espai. És una llàstima que no arribin amb prou nitidesa els sons dels diferents instruments, de les paraules del cor amb les harmonies resultants ni les explicacions del director de l’orquestra. L’espai no està preparat per aquesta funció i probablement costaria molt trobar-ne un de millor. Per tant, malgrat les dificultats crec que aquest existeix i valdria la pena pensar-hi per a futures edicions. I si això fos possible, es guanyaria en comoditat, temperatura i sonoritat, tres condicions que em sonen rellevants per a un concert que seria encara més atractiu en un dia de Sant Esteve, d’ensopiment i de fredor, i que convida més quedar-se a casa. Potser són només unes cabòries d’un dia d’hivern, també fred i trist. I si no ho fossin…?. Feliç 2008.

Àngel Guirado i Serrat

SOBREVIURE AL NADAL

Tot just fa quatre dies que han acabat les festes de Nadal i ja estem submergits en la tensió sempre present de les rebaixes i del carnaval. Encara no n’hem sortit d’una i ja ens posem de caps en altres, sense temps a pensar-hi i amb la mirada posada en les vacances de setmana santa i el pont del maig. A mi que m’ha tocat, i amb molt de gust, fer de pare, d’avi, de fill ja no per desgràcia, i de fer tots els papers de l’auca, amb la perspectiva que et dóna el temps i l’edat, cada cop estic més descontent d’això que li’n diuen les festes de Nadal. Puc formar part, si es vol, de la llista de catalans descontents que no és la mateixa que la de catalans emprenyats, tot i que tenen força punts en comú.

Podria sonar a tòpic això del descontent. I com que els tòpics tenen algun element que connecta amb la realitat, no em puc estar de fer uns quants apunts d’aquesta nua, freda i trista realitat. Algunes escoles pateixen la síndrome de la “igualació per la part baixa”. Alguns centres han renunciat als símbols tradicionals lligats a la religió cristiana com són els pessebres i les nadales perquè la multiculturalitat i el respecte a les altres cultures que conviuen amb nosaltres ens fan perdre els nostres signes d’identitat. Determinats elements d’ornamentació com és el cas de la molsa tan característica dels nostres pessebres està protegida i només se la veu de sintètica. Els nens han de conviuen amb tres tradicions a l’hora: el pare Noel, el tió i els Reis. El primer procedent de l’Àsia Menor, d’un poble de Turquia concretament, la segona és pagana i la tercera és d’origen religiós. Tots porten coses i més. Durant la cavalcada el rei negre, deia un petit, porta la cara pintada…mama em fa por!, mentre darrera d’un cavall un senyor negre de debò recollia les deixalles que queien, i pocs mestres abans el rei ros havia perdut la carrossa per incendi en horari laboral. I per acabar-ho d’adobar, amb allò de la banda dels silenciosos, el meu nét que és més viu que un pèsol no va dormir en tota la nit. No perquè estigués neguitós pels regals que havia demanat als Reis, no. Estava neguitós de pensar que com podia ser que a casa entressin uns desconeguts a la nit sense saber exactament qui són i sense poder-los controlar. I tots dormint!. Que això de deixar la finestra oberta, ni parlar-ne, no fos cas que enlloc de deixar coses acabessin enduent-se les que ja tenia. Mentre passava tot això, Catalunya Ràdio ja anunciava les festes de Carnaval. El rosari és d’allò més peculiar: Nit de Nadal, dia de Nadal, Sant Esteve, dia dels innocents, nit de Cap d’Any, Any Nou, cavalcada, diada de Reis, tió, Pare Noel, Reis, sopars d’empresa, l’amic invisible, …Ai festa!.

Només salva la cosa aquest món màgic que tenen els petits, sort ells que de ser pels adults n’hi hauria per parar boig. I ara us deixo perquè me’n vaig de rebaixes no sé si per alguna cosa que no necessito o per trobar allò que no existeix no fos cas que entre els uns i els altres em fessin creure que no sóc d’eixe món.

EL NEGOCI DE LA MORT

La vaga de les funeràries ja ha quedat en el passat. Per algunes famílies, malauradament, al record del traspàs d’un familiar, s’hi afegirà el dels moments tensos viscuts per la por a no poder donar una digna sepultura a qui estimaven. Certament, només ho viuen les persones que passen per aquest mal tràngol i no entenien ni ho faran mai, com aquest dret, el darrer, es pot veure trepitjat per uns altres drets, els d’uns treballadors que lluiten per aconseguir un treball tan digne com qualsevol altre.

Treballar al costat de la mort no és gens agradable. Ho fan també els jutges, els metges, els forenses, els sanitaris de clíniques i hospitals, els que fan el servei d’ambulàncies, els policies i els bombers. Ningú però no ho viu dia a dia, les vint-i-quatre hores, com ho fan els treballadors de les funeràries, cosa que, diuen, fa que aquesta feina sigui la menys volguda pels ciutadans. Amb el temps, aquestes persones adopten un posat inert i aliè a les circumstàncies. És treball i alhora obligació i per això els converteix en la cara humana de les funeràries. D’aquí la seva importància.

La vaga podria haver estat desproporcionada per la manera de plantejar-la, com si fos la dels escombriaires, els netejadors o la dels conductors del transport públic. Però no és el mateix. No desperten els mateixos sentiments ni tampoc els objectius tenen el mateix grau de sensibilitat. La mort, com a negoci, té noms i cognoms i això la fa especialment sensible. Avui, és de llarg, el sentiment que més emocions desperta i cap a la qual cal el màxim de respecte i consideració. Els poders públics ho han de tenir en compte a l’hora d’autoritzar les concessions administratives del servei. Per això cobren també un cànon de la concessió i no en poden quedar al marge. És per això que cal alguna cosa més que uns serveis mínims, un plus de qualitat, ja que no es tracta solament d’una qüestió de salut sinó també la d’uns valors socials que transcendeixen les persones i famílies afectades. És la lluita de la humanitat per la vida i pel sentit últim de la seva existència en qualsevol cultura i religió al llarg de la història de la humanitat.

De que la mort és un negoci no en tenim cap dubte. Mémora, que pertany a INTUR Servicios funerarios SL, és potser la principal societat anònima dedicada als serveis funeraris que té en proporció als empleats contractats una important rendibilitat en vendes. Com a Societat mixta en la gestió de serveis funeraris i cementiris compta amb la participació d’ajuntaments. Té presència a totes les ciutats més importants de l’estat espanyol i té més de 40 empreses, 130 funeràries, 45 tanatoris, 14 crematoris i 12 cementiris. Té actualment 28 tanatoris en construcció i factura més de 140 milions d’euros a l’any. Alguna cosa falla quan la política de recursos humans d’aquesta multinacional aposta pel bon ambient laboral, l’estabilitat dels seus treballadors i l’equilibri entre la vida personal i professional. Amb aquesta política, si es porta a la pràctica realment, no caldria que els seus treballadors anessin a la vaga. Que amb la mort no s’hi negocia ni s’hi juga, hi estem d’acord. Que els seus treballadors han d’aconseguir l’exercici dels seus drets com a qualsevol altra feina, també. Però no a qualsevol preu, ni tampoc a través d’un xantatge emocional a les famílies que en un moment tan dolorós i emotiu els importava un rave el conveni laboral de les funeràries. La virtut està en el punt mig, com sempre. Salut tingueu per a molts anys !

LA DEVESA ÉS ALGUNA COSA MÉS

El parc de la Devesa torna a ser d’actualitat després de períodes de franca ignorància d’una part de la ciutadania que sols el visita massivament per les Fires, selectivament per l’estiu i amb freqüència periòdica els dies de mercat, és a dir, els dimarts i els dissabtes. És interessant que de tant en tant es provoquin debats ciutadans sobre temes que ens afecten a tots i no solament als veïns del barri del Güell-La Devesa, fins i tot quan aquests s’impulsen des d’una plataforma ciutadana en defensa i protecció del parc.

La nostra estimada Devesa ha tingut, des de que tinc ús de raó, equipaments esportius. Jo no diré si en calen més o menys ni tampoc si hem de preservar l’espai totalment verge com si fos un parc natural. El que sí podem dir és que la Devesa que tots coneixem ha estat, des de molts anys, un lloc de trobada per activitats ben diverses: l’estadi del GEiEG en el que es practicava atletisme, halterofília i bàsquet, les piscines municipals a l’estiu, el pavelló d’esports ja desaparegut i substituït pel Palau de Fires,l’Auditori-Palau de Congressos, el mercat setmanal, la zona de pic-nic, el circuït nomenat del colacao, la pista coberta en la que el GEiEG hi disputava els partits de handbol, la discoteca Piscis, l’estadi de futbol Fèlix Farró, la pista d’aeromodelisme, la Federació de Tir Olímpic, les pistes de petanca, l’Hípica amb les instal·lacions de piscina i tenis, a més de les carpes d’estiu, Aplecs, festes i Fires que han tingut en la Devesa el lloc de trobada. Ningú pot dir, d’entrada, que la Devesa ha viscut d’esquena a la ciutat. Com en totes les coses hi ha qui no en fa ús, n’hi ha qui en fa un mal ús i n’hi ha que per desconeixement la critiquen.

La Devesa és avui, també, un punt d’interès ciutadà i per això l’ajuntament hi posa els recursos que podrien semblar insuficients. Segurament ho són. Però a pesar de tot s’hi han fet inversions i se’n seguiran fent en el futur. Això no treu que calgui preservar-lo com espai natural, lúdic i esportiu. No són al meu entendre, usos incompatibles. Aquesta zona que s’integra al parc de les ribes del Ter té totes les condicions per ser encara més atractiu per als gironins. Natura i lleure han de conviure si es vol que la ciutat tingui aquell realisme que la fa desitjable, atractiva i propera. Els arbres poden anar acompanyats d’alguna cosa més i, en aquest context, es pot adaptar l’actual pista per convertir-la en un pavelló ben integrat en l’entorn, respectuós amb el parc sense malmetre’l fent possible la simbiosi que sempre hem demanat entre gironins i la Devesa.

En una línia semblant jo en parlava a l’octubre del 2004 quan escrivia que la Devesa es preparava pel gran esdeveniment de l’any: les Fires. Ara, i amb totes les activitats que s’hi fan és imprescindible i urgent un Pla d’usos que satisfaci les necessitats dels gironins amb el més absolut respecte a la condició natural de l’espai, que ordeni i posi límits, que es vigili i s’il·lumini millor. Es tracta d’endreçar les dues necessitats, pel que fa l’arbreda i la seva connexió amb les ribes del Ter i pel que fa a tota l’activitat que s’hi porta a terme. Sostenibilitat de l’espai i ús d’aquest per part de la ciutadania en equilibri i respecte. És per això que aquest espai pot acollir un pavelló de ciutat i també per al barri sempre que no malmeti ni un pam d’espai verd, cap plàtan, es regulin totes les activitats que s’hi porten actualment a terme i es limitin els accessos de vehicles motoritzats. Oposar-hi és incoherent si només ho fem pel nou pavelló i no per a totes i cadascuna de les activitats que al llarg de l’any s’hi fan. Ja sé que algunes impliquen construcció i altres no, però els arbres en això, espero, no hi entenen. Tot fora, res, o sigui…retornar a un passat on hi predominava la solitud i la foscor. Desitjo que l’acampada del mes de març encaixi perfectament en el Pla d’usos que s’ha de redactar i que la reivindicació mantingui la coherència que ha tingut fins ara per demostrar que la Devesa és més molt més que l’arbreda.