NOMÉS VULL LA “POLE”

Diuen que fer la “pole” en esports de motor és quasi tocar el cel. Quasi tocar-lo, pel ressò mediàtic que comporta però qui toca el cel realment és el qui l’habita, és a dir, qui guanya la cursa. Estar uns dies a Nova York és com fer la “pole”, però qui guanya la cursa és qui la gaudeix o la pateix més temps, perquè aquesta ciutat d’edificis alts, d’història tràgica recent, d’art, d’espectacles, de multiculturalitat, de menjar ràpid, de les finances mundials, de la grandiositat i de la publicitat, només és apta per als qui hi viuen, els pocs, i per als qui hi treballen, els més. El turisme, de pas, gaudeix del record de les imatges repetides fins a l’extenuació: les grans avingudes, els parcs –Central Park-, botigues, exotisme, policia, bombers i les pantalles de Brodway. És la menys americana de les ciutats i en la que menys et sents estranger. La visita és un “dejâ vu” cert fins a la moll de l’ós. Pels amants del jazz i de l’art, neòfits en el descobriment d’aquesta gran ciutat, és molt recomanable el blog d’Àlex Saez que justament descriu les seves vivències en les tres setmanes que ha passat a la considerada per alguns com la capital del món i en el qual ens fa unes pinzellades, enriquidores i personals, del present artístic d’aquesta ciutat de contrastos evidents amb referències a locals, músics-jazz- i ambients. La seva lectura us aproximarà als contextos polítics, culturals i socials d’un gran interès. Recomanable certament i una referència més per als futurs visitants. I ja que parlem del tema no puc deixar de donar-hi alguna pinzellada des d’una visió gironina.

Els gironins, en la nostra crítica del que la nostra ciutat ens ofereix, sovint per la manca d’una perspectiva més global, acabem essent injustos respecte el grau de qualitat de vida que tenim. Sovint ens calen referències més enllà del nostre barri per entendre i valorar la singularitat de la nostra cultura. Els grans models mediàtics tenen, a banda de les seves virtuts, els seus defectes i inconvenients. Uns contrastos que no deixen de passar desapercebuts fàcilment. Nova York és una ciutat sorollosa, molt i molt sorollosa, jo diria que estressant. Les sirenes de la policia, la dels cotxes dels bombers i les botzines dels taxis grocs, sonen constantment en qualsevol indret de la ciutat. Els sorolls dels carrers pel mal estar del paviment, horrorós, és incompatible amb una flota de vehicles superbs i ostentosos. La riquesa econòmica es contradiu amb bosses de pobresa i deixadesa de molts serveis. És la ciutat del blanc o negre, amb pocs grisos, la manifestació dels tòpics i la desmesura de les coses.

Els contrastos són molts i evidents. La grandiloqüència i la pompositat conviuen amb la misèria i les grans contradiccions d’un món que no és el nostre i amb el qual convivim cada dia. Sembla mentida que aquesta gran ciutat que ens sorprèn a cada pas sigui tan lluny i tan propera alhora. Aquests contrastos i les seves febleses són els que ens permeten valorar el que tenim i donar gràcies per poder viure potser a la millor ciutat del món. Cada cosa al seu lloc i Nova York mereix una visita. Però, després de pensar-ho bé, d’aquella ciutat dels musicals i de les produccions cinematogràfiques, prefereixo simplement fer la “pole” per uns dies, deixant el cel per a casa, la meva ciutat.

Àngel Guirado i Serrat

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

A ON SÓC ?

Estic descansant els primers dies d’agost. Res em diu que siguin diferents als de la resta de l’any llevat de que no vaig cap dia a la feina, llevat d’alguna excepció. La ciutat és lleva com un dia qualsevol, els carrers s’omplen de gent, les botigues resten obertes, la xafogor és la pròpia d’un mes d’estiu, la roba que porto em delata, alguna tronada i el xàfec que abaixa la temperatura. Faig el que no puc fer en altres èpoques de l’any, acabo feines pendents i descanso. Llegeixo i bado, un plaer com pocs. Deixar anar el pensament i submergir-se en les sensacions que et proporcionen les activitats dels altres és quelcom suprem com indescriptible.

Aquests dies hi ha caliu, d’aquell que se’n parla força i dóna menjar a la premsa. Escolto i llegeixo que són normals les cues quilomètriques per entrar i sortir del país. Que són normals les cues per arribar a la platja. Que són normals les cues als peatges de les autopistes. Que ACESA vol cobrar per les aixecades de barreres. Que és normal veure les papereres desbordades tipes de paper i de llaunes com no podria ser altrament amb el turisme que ens visita. Penso si és normal que vivint del turisme podem donar aquesta imatge. Els responsables dels aeroports, fins i tot el nostre de Vilobí-Barcelona, diuen que és normal el col·lapse de persones i de maletes per manca de personal. També ens diuen els responsables d’ADIF que les avaries persistents i contumaces de RENFE són les normals per l’època de l’any i per les obres de l’AVE i que ara s’hi posarà remei. Les sobresaturacions en els avions ens diuen que són puntuals i dins de la normalitat en un període de grans moviments de persones. Diuen que, fins i tot, és normal la pujada escandalosa dels sou del president de la Diputació. Tanta normalitat em preocupa. Què entenen tots ells quan parlen de normalitat?.

Fastiguejat per tanta normalitat anormal faig un tomb per la platja, la més propera per als gironins. M’estiro a la sorra i em quedo rodejat de papers, burilles i llaunes. Amb els mateixos paràmetres anteriors això deu ser normal, penso jo, per l’època de l’any. Em consta que tenim les platges molt netes. Falla el sentit comú de les persones?. Falla l’educació i el senti cívic ?. I això a on s’ensenya?. Al meu entorn quasi ningú parla català. És una nova invasió, en modern. Al pic de la calor opto per fer una cervesa al xiringuito de la platja. No m’entenen el que els demano, deu ser pel català. Tinc feines per entendre’ls en el seu castellà. Es considera normal allò que estadísticament entra dins de la normaSTIC ?

e Bibliografia i annexos tancaran aquest treball.ecerca per a futurs treballs i millores en les pr03 o sigui el que som sense més detalls.

Estic tip d’aquesta normalitat estadística, de la normalitat invertida segons els nostres costums, de la manca de civisme, de la manca d’aquell sentit comú que ens diu que a casa nostra això no ho faríem, de la normalitat de les coses que no són normals en un país avançat i culte. I a tot això em faig diàriament la mateixa pregunta. A quin país visc i a on estic?. Començaria a ser normal que algú hi fes alguna cosa abans que tornem a la rutina i ens oblidem de tot plegat.

Àngel Guirado i Serrat

LA GALERIA EL CLAUSTRE FA 25 ANYS

No és habitual que una galeria d’art faci vint-i-cinc anys en una ciutat com Girona que ha vist en el decurs d’aquestes dues dècades i mitja la desaparició de trenta-dues galeries algunes d’elles amb segons intents per reeixir. És, sense cap mena de dubte, la Galeria de Girona sense desmerèixer les que actualment tenen obertes les portes i, m’atreviria a escriure, de les millors de l’Estat si no la millor. Les col·leccions així ho demostren i les més de quaranta-dues inauguracions a l’any són l’exponent del gran nivell que ha assolit el negoci regentat per en Miquel i la Nuri.

Això potser no seria així si no hagués estat per la tenacitat, la fe i unes arrels familiars en l’avi de la Nuri, en Joan Cruz, amic de pintors i un gran col·leccionista, que han donat peu a un projecte comercial, primer en el Claustre dels franciscans, després a la galeria gran a pocs metres de la primera en una ciutat com Girona sense ambient galerístic. Una aposta que no sols ha donat el seu fruit al llarg d’aquests anys sinó que té garantida la seva continuïtat amb el fill Marià amb l’obertura d’una galeria a Figueres i uns projectes de futur a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Quin és el misteri o la clau de l’èxit del Claustre?. Podem trobar un parell de factors que l’expliquen de forma entenedora. D’una part l’amplitud de mires d’una activitat que no es redueix exclusivament al fet comercial de vendre. Podem afirmar amb rotunditat que la Galeria del Claustre està integrada en el teixit cultural de la ciutat. Només cal anar a una inauguració per veure persones de totes les edats i condicions socials. La realització de subhastes benèfiques, la programació de concerts, conferències, visites culturals i les pròpies exposicions depassen el concepte tradicional d’una galeria. És, en petit format, un centre de cultura que des de la iniciativa privada ha arribat a tots els gironins interessats en l’art en general. De l’altra, el caràcter popular que s’ha proposat des del primer moment. El club de socis del Claustre, amb possibilitat de fer petites aportacions periòdiques, trenca amb el tòpic de que per comprar art cal disposar de molts diners i al comptat. Els sortejos per als socis i assistents a les inauguracions són uns elements més que integren la Galeria, que comuniquen els pintors, l’entitat i el teixit social. És una molt bona estratègia que s’ha demostrat efectiva.

Per als neòfits en l’art passen desapercebuts els rerafons d’un món complex i difícil. Els pintors i artistes en general són personatges que poden semblar o són d’un altre món. Tenen molts d’ells una manera de fer molt especial que s’ha de saber conduir molt bé. Això ha generat en tots aquests anys algunes anècdotes, especials i divertides. Des d’aquell presentador d’una inauguració que es va equivocar de dia, cosa natural entre l’espècie humana, o la d’aquell pintor que, garantida la venda de les seves pintures, era gasiu en les despeses d’inauguració com són les begudes o les targetes d’invitació. En fi, és l’altra cara d’aquella inspiració divina que els fa ser massa terrenals.

Felicitats per tant a tota la família Mascort Iglesias per aquests vint-i-cinc anys i també a tot l’equip de professionals i col·laboradors, sovint els més anònims, que amb el seu treball fan possible que cada setmana a Girona o a Figueres es gaudeixi d’una inauguració de primer nivell.

Àngel Guirado i Serrat

I ELS QUARANTA DEL BERTRANA

Un aniversari, els quaranta, d’una edició que precisament no va proporcionar guanyador del premi principal de la nit. Sempre és bo que el llistó estigui posat alt, que l’exigència presideixi la llista dels requisits i que els guanys econòmics derivats de les aportacions dels patrons no sigui el principal incentiu dels participants als premis en totes les diferents modalitats de la nit.

Referir-nos-hi, una vegada més, és fer-ho de l’espectacle general que envolta l’acte. Quan era petit i encara de gran m’agradava obrir els embolcalls dels paquets per saber què hi havia a dins. L’embolcall era un indicador del que podia haver-hi amagadet i instava a obrir-lo. L’embolcall de l’acte, és a dir tot el que no és pròpiament els premis, cridava l’atenció. El marc de la sala gran del Palau de Congressos, mitja entrada, limitada pel disseny i format del premi literari, va acollir gent de les lletres, de l’art, patrons de la Fundació, amics, coneguts, càrrecs de l’administració i polítics en actiu i enretirats. Van destacar les presències de l’actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal i el president Jordi Pujol, el molt honorable Sr. tal com de forma exquisida i no menys sorprenent el va nomenar el Conseller en la seu parlament que com sempre fi, ajustat, ponderat i sobretot amb pinzellades d’actualitat cultural i política. Un escenari, …dibuixos de Jap, el primer i darrer Bertrana, màquina d’escriure i ordinador, lligat com és l’escriptor a la seva cadira de treball.

Hem de creure que l’esdeveniment avui ja no podrà ser possible en cap altre espai. L’aforament i els serveis que proporciona el Palau de Congressos difícilment pot ser assumit en un acte com aquest per cap altre instal·lació a la ciutat. El nivell que ja adquirit, el ressò mediàtic, el nivell i categoria dels premiats, i la ciutat es mereix un escenari com a aquest, o bé un teatre municipal ja remodelat i prou apte per un acte sublim de les lletres. El segon pis va acollir el sopar que a peu dret van assaborir els prop dels cinc-cents assistents. Uns canapès, un assortiment de formatges, amb fruites i melmelada, un altre de verdures, una fideuà i unes excel·lents postres, acompanyats per vins i caves, contrastava amb el regust amarg del desert anunciat amb pena i misteri fins el darrer moment per Cortadelles. I dos contrastos finals. El primer, la fred que hi feia a la terrassa exterior del Palau. A finals de setembre no aconsellaria portar a terme, a la cara nord, al vespre i a l’exterior cap acte que duri gaire més de mitja hora. De fer-ho es corre el perill de trobar els assistents fets estàtues de glaç. Diuen fins i tot que algú hi va vuere el Jeti. El segon, l’errada ortogràfica que tenia el text dels Segadors visualitzat a la pantalla. Una anècdota per a una nit literària. Diuen que qui la va veure és perquè no se sabia el text. Jo us juro que me’l sé. Pura tafaneria.

I unes llàstimes per acabar. Llàstima que no s’acumulin els premis d’una convocatòria per a l’altra. Llàstima que els editors no podran vendre el Bertrana que era un reclam per a molts lectors. I Llàstima que no es pogués acabar gloriosament un gran premi literari com a aquest. Una gran nit i una excel·lent organització com ja ens tenen acostumats.

Àngel Guirado i Serrat

PLEGUEM VEL(ES)

Estem al final d’un episodi que expressa la dificultat de relació d’unes cultures, la islàmica i la diem-ne cristiana, dic cultura per interpretar-ho en l’espai històric en que ens ha tocat viure. Afegida a l’espiral mediàtica, en que les reaccions tenen molt a veure amb ressentiments col·lectius, només cal donar alguns petits arguments per desfermar reaccions xenòfobes i mites que s’han instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Les intervencions dels responsables polítics i educatius respecte l’ús del vel islàmic per part de la nena d’un CEIP de Girona tenen la seva part de raó. Fins i tot, també el parer de l’escola quan el seu reglament pretén regular, al seu just entendre, aquelles situacions que millor garantiran la bona convivència. De fet aquesta és una de les finalitats del reglament de règim intern, la de regular el funcionament intern, el dia a dia, l’organització i les pautes generals de la convivència. Al llarg d’aquests dies se n’ha parlat massa. També hem llegit i escoltat sobre l’afer propostes i resolucions molt assenyades que s’adiuen amb una societat oberta, acollidora, madura, i compromesa amb la diversitat cultural i social com és la gironina. En definitiva, hem donat mostres una vegada més del seny que ens caracteritza i de la capacitat per autoregular-nos sense imposicions. Les escoles i instituts de Girona i Salt han sabut resoldre fins ara les situacions semblants sovint desmesurades pels mitjans de comunicació interessats en polèmiques rendibles. Fa una dècada també unes nenes d’una escola del barri de Sant Narcís que no volien fer ni música ni Educació Física van donar la volta a tot l’estat objectes de consum de les emissores de ràdio i televisió. Des d’aquell moment, amb un índex d’immigració força més baix que l’actual, i fins avui poca cosa hem sentit a parlar i no per manca de situacions. Es per això que en primer lloc hem d’agrair l’esforç que han fet moltes persones anònimes, sovint mestres, equips directius i mediadors que han resolt per la via del diàleg les interferències suposadament religioses que es donaven llavors i que es donen ara, per resoldre-les no sempre satisfactòriament. Però al menys s’introdueixen elements de normalitat i de respecte per totes les creences i conviccions personals i religioses. És un balanç altament positiu i digne de posar-lo de relleu.

Però més enllà d’aquest fet puntual la resolució del qual valoro satisfactòriament, bé ens hauríem de plantejar com vivim i defensem els nostres propis signes d’identitat. El vel, més que una discriminació entre iguals a l’escola és un signe de discriminació de la dóna en una cultura en la que es reprimeixen molts dels valors lligats a la llibertat. No hauria d’existir cap lluita contra el vel en si, producte de la llibertat d’indumentària, sinó a favor del dret de la nena. M’explico. En la mesura que és una imposició, de signe religiós, en un context en la que es veu obligada a seguir uns comportaments que no tria per edat, és quan origina discriminació contra la qual els poder públics han de posar-hi límits. Una nena de cinc, set o nou anys no tria posar-se vel, casar-se al cap de pocs anys, mutilar-se sexualment, servir als més grans i cuinar per a ells encara en edat escolar. És contra aquests comportaments s’han de sumar esforços i lluitar perquè la igualtat de gènere, amb independència de la cultura de referència, sigui cada dia més una realitat. No és la pobresa, el vestir, l’accés al treball, les condicions laborals, els salaris, uns altres signes de discriminació tant o més potents que els religiosos?. Sembla que per aquí hi passem de puntetes.

Així doncs, pleguem veles. Deixem que torni la tranquil·litat i s’imposi el sentit comú, la coherència i els principis democràtics que inspiren la formació dels nostres ciutadans.

Àngel Guirado i Serrat

FIRES, OBRES I ROCK&ROLL

Enguany les fires de Sant Narcís tindran a la Copa uns músics d’excepció. Els joves i els que no ho són tant, podran fer un retorn al passat i reviure músics com Quimi Portet, Gerard Quintana, Gossos i grups més joves però amb molta empenta i classe que de ben segur faran gaudir la penya. La resta de l’apartat Devesa no es presenta novedós i és una versió dels anys anteriors. Res de nou. El cartell de fires, ni n’opino, vostés són els jutges.

Donar la benvinguda als visitants que com cada any compacten la ciutats de cotxes, per Tot Sants òbviament, fa córrer l’ajuntament per endreçar carrers i places en obres. Algunes d’elles i amb sort podran reobrir-se al trànsit. El Carrer del Carme, és qui té més números per normalitzar la seva circulació. Ara, unes obres a carrers adjacents, com Enderrocades, tornarà a posar en dubte la fluïdesa del trànsit d’un carrer que no ha tingut gaire sort: poc espai d’aparcament, botigues sense massa sort, poca identitat per problemes aliens a les persones. En fi, un carrer de sortida i entrada ara secundari. Però el carrer que segueix perseguit per la desproporció de les coses és el Carrer de la Rutlla. Les obres que es porten a terme en un tram de poc més de cent mestres duren des de fa més de vuit mesos i no s’entén la lentitud de les actuacions que, per cert, regularitzaran un dèficits de moltes dècades. És un carrer amb voluntat de ser alguna cosa més que una sortida ràpida i un punt d’accés als barris de Palau i Girona-2.

Com que les temperatures no semblen les pròpies de tardor, com ja ens té acostumats, ni abric ni estrena de cap classe fins que s’aclareixi d’una vegada quina tardor vol fer. Si de moniatos i castanyes en baixen de tots costats amb les obres del tren d’alta velocitat, els sorolls, el circ, els castells, els concursos de paletes, rètols en castellà, torrades amb botifarra, serien desmotivants si no fos perquè això succeeix un cap a l’any. Res, que enguany una barreja d’obres, amb un fons de Fires, amanit pels espectacles renovats, és una adaptació a Fires, Obres i Rock and Roll, a la Copa per suposat.

Àngel Guirado i Serrat

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

Àngel Guirado i Serrat.

LA TEORIA DEL CAOS

Els especialistes de la matemàtica o de la física han de veure en el meu plantejament una visió no científica de la ciutat pel que fa referència a la nomenada teoria del caos. Diu aquesta teoria que hi ha situacions i respostes no previstes en aquells sistemes dinàmics. La ciutat és un sistema en constant canvi, és a dir dinàmic per naturalesa, i per tant li és aplicable la teoria del caos. Aquest sistema dinàmic tendeix a l’estabilització en determinats moments i en d’altres, s’escapa a tot allò que l’atreu. Per entendre-ho millor poso algun exemple aplicat a les Fires de Girona.

Les activitats que genera una ciutat impulsa els ciutadans a desplaçar-se cap el punt d’interès que no és cap altre que aquell en el que s’hi fa alguna activitat de Fires prou interessant. Diguem que aquests espais poden ser les escales de la Catedral, la Devesa, i la Rambla, Pont de Pedra i carrers del Barri Vell pel dia de Tots Sants. Tots podeu imaginar de quines activitats estem parlant. Doncs bé, l’atracció cap aquests punts obliga a que la gent es repensi la millor hora o el millor itinerari. Equilibri o entropia ciutadana. Però també, i en determinats moments, voler arribar amb el cotxe a les portes de les Fires, genera un tap impressionant que arriba a l’entrada de Girona per Salt. Les accions minúscules dels conductors esperant trobar aparcament generen grans efectes en el conjunt de la circulació. És l’anomenat efecte “papallona”. Poden causar un ” efecte papallona” els aparcaments en les voreres, en els passos de vianants, en els carrils bici, que impedeixen el pas dels vianants i famílies amb els cotxets dels nens o la saturació d’espais públics a centenars de metres dels punts d’atracció, la munió de gent que satura bars i restaurants, la vigilància insuficient, el desbordament de les papereres i tot un ampli seguit de resultats que són conseqüència de petites accions en algun punt de la ciutat. Això és incontrolable i puntual. Per sort que de tot això la ciutat en viu i en treu rendiment. És també la imatge de la ciutat, en positiu i déu vulgui que sigui per molts anys.

Que no s’hi trobi solució fàcil és el resultat de la complexitat del fenomen. No podem predir tot el que pot passar malgrat que els paràmetres de planificació de les Fires estiguin definits i concretats. És un caos, no per l’absència d’un ordre determinat sinó perquè les Fires tenen un ordre d’unes característiques descriptibles que no es poden predir amb totes les garanties. La ciutat de Girona no és una màquina que es mesura de forma exacta com si fos una calculadora. El comportament humà costa bastant de predir i els costums, malgrat es descriguin fàcilment, també tenen el seu grau de caos. Les Fires tot just acabades confirmen aquesta teoria. La gent se sent atreta pel fenomen i alhora també en defuig. Per això es fa difícil entendre el comportament dels gironins i els de fora de la ciutat en el trànsit i els desplaçaments interns. Hem de donar per bo el principi de l’equivalència defensat per Einstein que diu que “una petitíssima porció de massa, sota determinades condicions, pot alliberar unes enormes quantitats d’energia”. Quantes vegades per un no res, ens sortim de mare?. En els grans dies de Fires, es donen aquestes condicions. Les properes es donaran per les compres de Nadal i després per les Rebaixes, …i així anirem fent. Per a molts és la desitjada confirmació de la teoria del caos.

Àngel Guirado i Serrat