PLEGUEM VEL(ES)

Estem al final d’un episodi que expressa la dificultat de relació d’unes cultures, la islàmica i la diem-ne cristiana, dic cultura per interpretar-ho en l’espai històric en que ens ha tocat viure. Afegida a l’espiral mediàtica, en que les reaccions tenen molt a veure amb ressentiments col·lectius, només cal donar alguns petits arguments per desfermar reaccions xenòfobes i mites que s’han instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Les intervencions dels responsables polítics i educatius respecte l’ús del vel islàmic per part de la nena d’un CEIP de Girona tenen la seva part de raó. Fins i tot, també el parer de l’escola quan el seu reglament pretén regular, al seu just entendre, aquelles situacions que millor garantiran la bona convivència. De fet aquesta és una de les finalitats del reglament de règim intern, la de regular el funcionament intern, el dia a dia, l’organització i les pautes generals de la convivència. Al llarg d’aquests dies se n’ha parlat massa. També hem llegit i escoltat sobre l’afer propostes i resolucions molt assenyades que s’adiuen amb una societat oberta, acollidora, madura, i compromesa amb la diversitat cultural i social com és la gironina. En definitiva, hem donat mostres una vegada més del seny que ens caracteritza i de la capacitat per autoregular-nos sense imposicions. Les escoles i instituts de Girona i Salt han sabut resoldre fins ara les situacions semblants sovint desmesurades pels mitjans de comunicació interessats en polèmiques rendibles. Fa una dècada també unes nenes d’una escola del barri de Sant Narcís que no volien fer ni música ni Educació Física van donar la volta a tot l’estat objectes de consum de les emissores de ràdio i televisió. Des d’aquell moment, amb un índex d’immigració força més baix que l’actual, i fins avui poca cosa hem sentit a parlar i no per manca de situacions. Es per això que en primer lloc hem d’agrair l’esforç que han fet moltes persones anònimes, sovint mestres, equips directius i mediadors que han resolt per la via del diàleg les interferències suposadament religioses que es donaven llavors i que es donen ara, per resoldre-les no sempre satisfactòriament. Però al menys s’introdueixen elements de normalitat i de respecte per totes les creences i conviccions personals i religioses. És un balanç altament positiu i digne de posar-lo de relleu.

Però més enllà d’aquest fet puntual la resolució del qual valoro satisfactòriament, bé ens hauríem de plantejar com vivim i defensem els nostres propis signes d’identitat. El vel, més que una discriminació entre iguals a l’escola és un signe de discriminació de la dóna en una cultura en la que es reprimeixen molts dels valors lligats a la llibertat. No hauria d’existir cap lluita contra el vel en si, producte de la llibertat d’indumentària, sinó a favor del dret de la nena. M’explico. En la mesura que és una imposició, de signe religiós, en un context en la que es veu obligada a seguir uns comportaments que no tria per edat, és quan origina discriminació contra la qual els poder públics han de posar-hi límits. Una nena de cinc, set o nou anys no tria posar-se vel, casar-se al cap de pocs anys, mutilar-se sexualment, servir als més grans i cuinar per a ells encara en edat escolar. És contra aquests comportaments s’han de sumar esforços i lluitar perquè la igualtat de gènere, amb independència de la cultura de referència, sigui cada dia més una realitat. No és la pobresa, el vestir, l’accés al treball, les condicions laborals, els salaris, uns altres signes de discriminació tant o més potents que els religiosos?. Sembla que per aquí hi passem de puntetes.

Així doncs, pleguem veles. Deixem que torni la tranquil·litat i s’imposi el sentit comú, la coherència i els principis democràtics que inspiren la formació dels nostres ciutadans.

Àngel Guirado i Serrat

FIRES, OBRES I ROCK&ROLL

Enguany les fires de Sant Narcís tindran a la Copa uns músics d’excepció. Els joves i els que no ho són tant, podran fer un retorn al passat i reviure músics com Quimi Portet, Gerard Quintana, Gossos i grups més joves però amb molta empenta i classe que de ben segur faran gaudir la penya. La resta de l’apartat Devesa no es presenta novedós i és una versió dels anys anteriors. Res de nou. El cartell de fires, ni n’opino, vostés són els jutges.

Donar la benvinguda als visitants que com cada any compacten la ciutats de cotxes, per Tot Sants òbviament, fa córrer l’ajuntament per endreçar carrers i places en obres. Algunes d’elles i amb sort podran reobrir-se al trànsit. El Carrer del Carme, és qui té més números per normalitzar la seva circulació. Ara, unes obres a carrers adjacents, com Enderrocades, tornarà a posar en dubte la fluïdesa del trànsit d’un carrer que no ha tingut gaire sort: poc espai d’aparcament, botigues sense massa sort, poca identitat per problemes aliens a les persones. En fi, un carrer de sortida i entrada ara secundari. Però el carrer que segueix perseguit per la desproporció de les coses és el Carrer de la Rutlla. Les obres que es porten a terme en un tram de poc més de cent mestres duren des de fa més de vuit mesos i no s’entén la lentitud de les actuacions que, per cert, regularitzaran un dèficits de moltes dècades. És un carrer amb voluntat de ser alguna cosa més que una sortida ràpida i un punt d’accés als barris de Palau i Girona-2.

Com que les temperatures no semblen les pròpies de tardor, com ja ens té acostumats, ni abric ni estrena de cap classe fins que s’aclareixi d’una vegada quina tardor vol fer. Si de moniatos i castanyes en baixen de tots costats amb les obres del tren d’alta velocitat, els sorolls, el circ, els castells, els concursos de paletes, rètols en castellà, torrades amb botifarra, serien desmotivants si no fos perquè això succeeix un cap a l’any. Res, que enguany una barreja d’obres, amb un fons de Fires, amanit pels espectacles renovats, és una adaptació a Fires, Obres i Rock and Roll, a la Copa per suposat.

Àngel Guirado i Serrat

QUÈ EN FAREM DEL VIAL DEL TREN

Veiem que s’acosten les obres i els problemes pel soterrament de les vies del TAV al seu pas per Girona, i això ens fa patir per les òbvies dificultats que tindran unes obres d’aquesta magnitud un subsòl molt freàtic i la composició del terreny. Fa por pensar com pot quedar col·lapsada la ciutat pel trànsit a les entrades i sortides de la ciutat punts on més es veurà afectada ja que serà en aquests llocs per on es començarà el treball de la tuneladora. És raonable doncs aquesta preocupació sobretot quan tenim l’exemple de Barcelona.

El primer debat ciutadà, seriós i amb molt contingut, tant pel tema com pels convidats, és el que s’ha fet aquesta setmana a l’auditori Narcís de Carreres organitzat pels Amics de la Unesco. Representa molt per a la ciutat poder parlar de la xarxa ferroviària, pel volum de gent transportada com per voluminosa arquitectura representada per l’estació i l’actual vial. És una imatge de la ciutat que ens ha identificat més de mig segle, que podria desaparèixer a mig termini i que obre un debat sobre el seu futur. Enginyers, arquitectes, historiadors i polítics van centrar el tema a partir de les potencialitats que té una obra d’aquesta magnitud i amb la perspectiva que dona l’experiència viscuda. Projectes fallits, opcions descartades i pragmatisme al cap i a la fi van donar lloc a l’actual traçat i ubicació de l’estació.

D’usos a l’actual vial n’hi pot haver molts, tant si el deixem com si no. En qualsevol cas, sigui quina sigui el seu final, ho serà des del pragmatisme tenint en compte els interessos de la ciutat i amb la participació dels més afectats, els propers als dos quilòmetres de via, que ronden els setze mil gironins. Tota la ciutat ha de tenir l’opció a dir-hi la seva, però sobretot aquells pacients gironins que han aguantat els més de vuitanta trens diaris que creuen la ciutat. D’idees n’hi poden haver moltes. De fet se’n van llançar un nombre important. Des de mantenir-lo com a passeig, muntar-hi botiguetes a sota, fer-hi passar un tramvia que recorri el nord-sud de la ciutat de forma àgil i sense embussos, fer-lo tren turístic que ensenyi el barri vell, fins a l’enderrocament que faci possible una nova artèria circulatòria tranquil·la i agradable recuperant un espai obert a les dues bandes de la ciutat, reconciliant d’una vegada i sense excuses l’espai de la Devesa i el centre. Fins i tot algú va proposar la desaparició de la RENFE o ADIF. Jo, que ho veig diferent, no comparteixo que el vial d’ara ha fet de barrera cap a la Devesa. Els gironins no fem ús persistent d’aquest espai arbrat perquè no li hem sabut trobar els usos que ens interessaven. Per tant, aquesta no seria la raó.

Tenim tres problemes sobre la taula que s’han de tenir resolts molt aviat. Les vibracions que es generaran al pas de cada comboi tal com passa a Barcelona, el subsòl freàtic que hem vist darrerament en les obres del pàrquing l’edifici de la Generalitat al Carrer Pompeu Fabra i la congestió circulatòria que provocarà el servei, primer en la seva construcció i després pels usuaris. El consistori encara no s’hi ha posat. Ja toca. El debat “oficial” encara és pendent. Els ciutadans ja han començat i molt aviat també ho faran feliçment , des de la dramatització, els amics de Proscènium en els Pastorets.. La consulta popular, el concurs d’idees, o el que es vulgui, és imprescindible per evitar, des del pragmatisme, caure en errors del passat. Girona tenia quatre estacions, recordem-ho. I és que el tren, amb tot el que l’envolta, és quelcom molt important en la vida pels gironins.

Àngel Guirado i Serrat.

LA TEORIA DEL CAOS

Els especialistes de la matemàtica o de la física han de veure en el meu plantejament una visió no científica de la ciutat pel que fa referència a la nomenada teoria del caos. Diu aquesta teoria que hi ha situacions i respostes no previstes en aquells sistemes dinàmics. La ciutat és un sistema en constant canvi, és a dir dinàmic per naturalesa, i per tant li és aplicable la teoria del caos. Aquest sistema dinàmic tendeix a l’estabilització en determinats moments i en d’altres, s’escapa a tot allò que l’atreu. Per entendre-ho millor poso algun exemple aplicat a les Fires de Girona.

Les activitats que genera una ciutat impulsa els ciutadans a desplaçar-se cap el punt d’interès que no és cap altre que aquell en el que s’hi fa alguna activitat de Fires prou interessant. Diguem que aquests espais poden ser les escales de la Catedral, la Devesa, i la Rambla, Pont de Pedra i carrers del Barri Vell pel dia de Tots Sants. Tots podeu imaginar de quines activitats estem parlant. Doncs bé, l’atracció cap aquests punts obliga a que la gent es repensi la millor hora o el millor itinerari. Equilibri o entropia ciutadana. Però també, i en determinats moments, voler arribar amb el cotxe a les portes de les Fires, genera un tap impressionant que arriba a l’entrada de Girona per Salt. Les accions minúscules dels conductors esperant trobar aparcament generen grans efectes en el conjunt de la circulació. És l’anomenat efecte “papallona”. Poden causar un ” efecte papallona” els aparcaments en les voreres, en els passos de vianants, en els carrils bici, que impedeixen el pas dels vianants i famílies amb els cotxets dels nens o la saturació d’espais públics a centenars de metres dels punts d’atracció, la munió de gent que satura bars i restaurants, la vigilància insuficient, el desbordament de les papereres i tot un ampli seguit de resultats que són conseqüència de petites accions en algun punt de la ciutat. Això és incontrolable i puntual. Per sort que de tot això la ciutat en viu i en treu rendiment. És també la imatge de la ciutat, en positiu i déu vulgui que sigui per molts anys.

Que no s’hi trobi solució fàcil és el resultat de la complexitat del fenomen. No podem predir tot el que pot passar malgrat que els paràmetres de planificació de les Fires estiguin definits i concretats. És un caos, no per l’absència d’un ordre determinat sinó perquè les Fires tenen un ordre d’unes característiques descriptibles que no es poden predir amb totes les garanties. La ciutat de Girona no és una màquina que es mesura de forma exacta com si fos una calculadora. El comportament humà costa bastant de predir i els costums, malgrat es descriguin fàcilment, també tenen el seu grau de caos. Les Fires tot just acabades confirmen aquesta teoria. La gent se sent atreta pel fenomen i alhora també en defuig. Per això es fa difícil entendre el comportament dels gironins i els de fora de la ciutat en el trànsit i els desplaçaments interns. Hem de donar per bo el principi de l’equivalència defensat per Einstein que diu que “una petitíssima porció de massa, sota determinades condicions, pot alliberar unes enormes quantitats d’energia”. Quantes vegades per un no res, ens sortim de mare?. En els grans dies de Fires, es donen aquestes condicions. Les properes es donaran per les compres de Nadal i després per les Rebaixes, …i així anirem fent. Per a molts és la desitjada confirmació de la teoria del caos.

Àngel Guirado i Serrat

PARITATS

El repartiment de responsabilitats en la vida domèstica i la igualtat de gènere en l’àmbit laboral són algunes de les dimensions importants a les que la societat en general i l’home en particular s’han d’enfrontar si de realment es vol creu que l’home i la dóna han de poder gaudir dels mateixos drets i, perquè no, de les mateixes obligacions. Sembla, però, que la naturalesa humana ens impel·leix cap a un altre destí, i així les diferències de gènere sostingudes i augmentades troben la seva argumentació en el que de biològic ens diferencia. Valgui això simplement per constatar una realitat i no per justificar-la.

Un breu repàs d’exemple ens pot servir per situar-nos en el nus de la qüestió. Els homes doblen i més a les dones en els llocs de responsabilitat de les empreses i en els òrgans de gestió. Els homes són més valorats i millor pagats que les dones, tenen més facilitats per l’ascens i gaudeixen de condicions de feina que no sempre tenen les dones en condicions semblants. És la realitat. En els rendiments competencials dels nostres alumnes, les noies solen resoldre millor i amb menys temps aquelles tasques que precisen d’una comprensió lingüística i millor resposta emocional mentre que els nois tendeixen a respondre millor en aquelles tasques més científiques i tecnològiques lligades al raonament i la racionalitat. Això és una de les conclusions implícites de l’informe PISA tant d’actualitat en aquests dies. A la docència passa un fenomen invers lligat al prestigi i als salaris. El predomini de les dones a l’ensenyament primari és contundent en la proporció d’u a quatre. Cal pensar-hi profundament i admetre que la paritat seria també un valor a considerar en un àmbit en el que es transmet, a partir de la condició de gènere, determinats models de pensament i d’acció. No pretenc abundar en un tema de per si complex i difícil d’implementar en una societat marcada fortament per la distribució de rols.

Un dels mecanismes que permet arribar a la paritat és el legislatiu. La llei d’igualtat ha servit perquè a les llistes electorals s’hagi arribat a una paritat teòrica que ha facilitat l’accés a responsabilitats polítiques en igualtat de condicions de gènere. Si qualsevol persona tingués la mateixa oportunitat per ser elegit per a un càrrec seria vàlid l’exemple. La realitat és que, difícilment, home o dona que no sigui funcionari o funcionària, o que no tingui un treball lliberal que no sotmès a la pressió social per pertànyer a una força política, podrà dedicar-se a la cosa pública. I si és així, la tria és poc representativa i sotmesa a les arbitrarietats pròpies d’un criteri únic, ser home o dóna amb disponibilitat. I ja sabem, que disponibilitat no equival a competència. Tots volem que els qui ens representin siguin competents amb independència de la condició de gènere. Aquest és, al meu entendre, un dels punts febles de la norma.

Les eleccions municipals a Girona ens han donat una prova positiva de la paritat legal. Tots els partits polítics a l’Ajuntament compleixen amb més o menys grau la paritat. Qui més ho ha fet ha estat el PSC que entre els regidors electes ha col·locat el seixanta per cent de les dones. Ara, en les eleccions generals que tenim al davant hi ha una altra oportunitat de demostrar si la igualtat de gènere segueix essent possible i si des de les majories de govern de l’estat es poden també impulsar altres mesures d’igualtat que no siguin només per a càrrecs electes sinó també d’educatives i laborals que permetin traslladar a l’àmbit ciutadà una necessitat que encara està força lluny de veure’s satisfeta.

Àngel Guirado i Serrat

EL CONCERT DE SANT ESTEVE A LA CATEDRAL

Per Sant Esteve, com cada any, es va oferir el concert tradicional a la Catedral per part dels alumnes del Conservatori de Música de Girona dirigits pel mestre Cavalleria. És aquest un d’aquells concerts, com el de Cap d’Any o el de Reis en el que hom troba l’espai sensible que ens dóna la música en el Nadal ja prou malmès per l’exigència del consum desbordat i frenètic. Un espai per a la sensibilitat musical és tan important i reparador que quan s’acaba i surts a la Plaça dels Apòstols, et sent com si tornessis d’un món llunyà, aliè de les misèries humanes i dels càlids menjadors temperats per aires condicionats, llars de foc i estufes de tota mena.

Enguany ha estat un concert suau, sense perill del fracàs, segur en quant les peces i seré en l’entorn. Com sempre l’espai estava ple a vessar com a conseqüència de l’espai reduït més propi d’un distribuïdor d’accés a la Seu que no pas auditori improvisat protegit per l’orgue que recull les energies flotants de l’ambient. Cap seient lliure i el llum en consonància per l’ocasió, tenebrosa, en algun punt aportava aquell bri de misteri sempre present en un espai religiós i majestuós. Temperatura gèlida, coherent amb el moment de l’any, qui sap si més que a l’exterior. Deu ser perquè estem fet de pa d’àngel i no suportem la pedra freda més enllà del quart d’hora. O dec ser jo que em sentia especialment enfredorit, que sentia més que ningú el corrent d’aire de les portes que s’obrien i tancaven que deixaven passar un frec de fred com el fil d’una navalla. Per sort podem parlar de poc més d’una hora i això, tot plegat, és un exercici de virtut. I penso que enguany encara no feia el fred d’altres anys.

La tradició s’ha de mantenir i tant que sí, però potser caldria fer alguns retocs, que com jo molts ja hi ha pensat i que tenen a veure amb la comoditat i la sonoritat de l’espai. És una llàstima que no arribin amb prou nitidesa els sons dels diferents instruments, de les paraules del cor amb les harmonies resultants ni les explicacions del director de l’orquestra. L’espai no està preparat per aquesta funció i probablement costaria molt trobar-ne un de millor. Per tant, malgrat les dificultats crec que aquest existeix i valdria la pena pensar-hi per a futures edicions. I si això fos possible, es guanyaria en comoditat, temperatura i sonoritat, tres condicions que em sonen rellevants per a un concert que seria encara més atractiu en un dia de Sant Esteve, d’ensopiment i de fredor, i que convida més quedar-se a casa. Potser són només unes cabòries d’un dia d’hivern, també fred i trist. I si no ho fossin…?. Feliç 2008.

Àngel Guirado i Serrat

SOBREVIURE AL NADAL

Tot just fa quatre dies que han acabat les festes de Nadal i ja estem submergits en la tensió sempre present de les rebaixes i del carnaval. Encara no n’hem sortit d’una i ja ens posem de caps en altres, sense temps a pensar-hi i amb la mirada posada en les vacances de setmana santa i el pont del maig. A mi que m’ha tocat, i amb molt de gust, fer de pare, d’avi, de fill ja no per desgràcia, i de fer tots els papers de l’auca, amb la perspectiva que et dóna el temps i l’edat, cada cop estic més descontent d’això que li’n diuen les festes de Nadal. Puc formar part, si es vol, de la llista de catalans descontents que no és la mateixa que la de catalans emprenyats, tot i que tenen força punts en comú.

Podria sonar a tòpic això del descontent. I com que els tòpics tenen algun element que connecta amb la realitat, no em puc estar de fer uns quants apunts d’aquesta nua, freda i trista realitat. Algunes escoles pateixen la síndrome de la “igualació per la part baixa”. Alguns centres han renunciat als símbols tradicionals lligats a la religió cristiana com són els pessebres i les nadales perquè la multiculturalitat i el respecte a les altres cultures que conviuen amb nosaltres ens fan perdre els nostres signes d’identitat. Determinats elements d’ornamentació com és el cas de la molsa tan característica dels nostres pessebres està protegida i només se la veu de sintètica. Els nens han de conviuen amb tres tradicions a l’hora: el pare Noel, el tió i els Reis. El primer procedent de l’Àsia Menor, d’un poble de Turquia concretament, la segona és pagana i la tercera és d’origen religiós. Tots porten coses i més. Durant la cavalcada el rei negre, deia un petit, porta la cara pintada…mama em fa por!, mentre darrera d’un cavall un senyor negre de debò recollia les deixalles que queien, i pocs mestres abans el rei ros havia perdut la carrossa per incendi en horari laboral. I per acabar-ho d’adobar, amb allò de la banda dels silenciosos, el meu nét que és més viu que un pèsol no va dormir en tota la nit. No perquè estigués neguitós pels regals que havia demanat als Reis, no. Estava neguitós de pensar que com podia ser que a casa entressin uns desconeguts a la nit sense saber exactament qui són i sense poder-los controlar. I tots dormint!. Que això de deixar la finestra oberta, ni parlar-ne, no fos cas que enlloc de deixar coses acabessin enduent-se les que ja tenia. Mentre passava tot això, Catalunya Ràdio ja anunciava les festes de Carnaval. El rosari és d’allò més peculiar: Nit de Nadal, dia de Nadal, Sant Esteve, dia dels innocents, nit de Cap d’Any, Any Nou, cavalcada, diada de Reis, tió, Pare Noel, Reis, sopars d’empresa, l’amic invisible, …Ai festa!.

Només salva la cosa aquest món màgic que tenen els petits, sort ells que de ser pels adults n’hi hauria per parar boig. I ara us deixo perquè me’n vaig de rebaixes no sé si per alguna cosa que no necessito o per trobar allò que no existeix no fos cas que entre els uns i els altres em fessin creure que no sóc d’eixe món.

EL NEGOCI DE LA MORT

La vaga de les funeràries ja ha quedat en el passat. Per algunes famílies, malauradament, al record del traspàs d’un familiar, s’hi afegirà el dels moments tensos viscuts per la por a no poder donar una digna sepultura a qui estimaven. Certament, només ho viuen les persones que passen per aquest mal tràngol i no entenien ni ho faran mai, com aquest dret, el darrer, es pot veure trepitjat per uns altres drets, els d’uns treballadors que lluiten per aconseguir un treball tan digne com qualsevol altre.

Treballar al costat de la mort no és gens agradable. Ho fan també els jutges, els metges, els forenses, els sanitaris de clíniques i hospitals, els que fan el servei d’ambulàncies, els policies i els bombers. Ningú però no ho viu dia a dia, les vint-i-quatre hores, com ho fan els treballadors de les funeràries, cosa que, diuen, fa que aquesta feina sigui la menys volguda pels ciutadans. Amb el temps, aquestes persones adopten un posat inert i aliè a les circumstàncies. És treball i alhora obligació i per això els converteix en la cara humana de les funeràries. D’aquí la seva importància.

La vaga podria haver estat desproporcionada per la manera de plantejar-la, com si fos la dels escombriaires, els netejadors o la dels conductors del transport públic. Però no és el mateix. No desperten els mateixos sentiments ni tampoc els objectius tenen el mateix grau de sensibilitat. La mort, com a negoci, té noms i cognoms i això la fa especialment sensible. Avui, és de llarg, el sentiment que més emocions desperta i cap a la qual cal el màxim de respecte i consideració. Els poders públics ho han de tenir en compte a l’hora d’autoritzar les concessions administratives del servei. Per això cobren també un cànon de la concessió i no en poden quedar al marge. És per això que cal alguna cosa més que uns serveis mínims, un plus de qualitat, ja que no es tracta solament d’una qüestió de salut sinó també la d’uns valors socials que transcendeixen les persones i famílies afectades. És la lluita de la humanitat per la vida i pel sentit últim de la seva existència en qualsevol cultura i religió al llarg de la història de la humanitat.

De que la mort és un negoci no en tenim cap dubte. Mémora, que pertany a INTUR Servicios funerarios SL, és potser la principal societat anònima dedicada als serveis funeraris que té en proporció als empleats contractats una important rendibilitat en vendes. Com a Societat mixta en la gestió de serveis funeraris i cementiris compta amb la participació d’ajuntaments. Té presència a totes les ciutats més importants de l’estat espanyol i té més de 40 empreses, 130 funeràries, 45 tanatoris, 14 crematoris i 12 cementiris. Té actualment 28 tanatoris en construcció i factura més de 140 milions d’euros a l’any. Alguna cosa falla quan la política de recursos humans d’aquesta multinacional aposta pel bon ambient laboral, l’estabilitat dels seus treballadors i l’equilibri entre la vida personal i professional. Amb aquesta política, si es porta a la pràctica realment, no caldria que els seus treballadors anessin a la vaga. Que amb la mort no s’hi negocia ni s’hi juga, hi estem d’acord. Que els seus treballadors han d’aconseguir l’exercici dels seus drets com a qualsevol altra feina, també. Però no a qualsevol preu, ni tampoc a través d’un xantatge emocional a les famílies que en un moment tan dolorós i emotiu els importava un rave el conveni laboral de les funeràries. La virtut està en el punt mig, com sempre. Salut tingueu per a molts anys !

LA DEVESA ÉS ALGUNA COSA MÉS

El parc de la Devesa torna a ser d’actualitat després de períodes de franca ignorància d’una part de la ciutadania que sols el visita massivament per les Fires, selectivament per l’estiu i amb freqüència periòdica els dies de mercat, és a dir, els dimarts i els dissabtes. És interessant que de tant en tant es provoquin debats ciutadans sobre temes que ens afecten a tots i no solament als veïns del barri del Güell-La Devesa, fins i tot quan aquests s’impulsen des d’una plataforma ciutadana en defensa i protecció del parc.

La nostra estimada Devesa ha tingut, des de que tinc ús de raó, equipaments esportius. Jo no diré si en calen més o menys ni tampoc si hem de preservar l’espai totalment verge com si fos un parc natural. El que sí podem dir és que la Devesa que tots coneixem ha estat, des de molts anys, un lloc de trobada per activitats ben diverses: l’estadi del GEiEG en el que es practicava atletisme, halterofília i bàsquet, les piscines municipals a l’estiu, el pavelló d’esports ja desaparegut i substituït pel Palau de Fires,l’Auditori-Palau de Congressos, el mercat setmanal, la zona de pic-nic, el circuït nomenat del colacao, la pista coberta en la que el GEiEG hi disputava els partits de handbol, la discoteca Piscis, l’estadi de futbol Fèlix Farró, la pista d’aeromodelisme, la Federació de Tir Olímpic, les pistes de petanca, l’Hípica amb les instal·lacions de piscina i tenis, a més de les carpes d’estiu, Aplecs, festes i Fires que han tingut en la Devesa el lloc de trobada. Ningú pot dir, d’entrada, que la Devesa ha viscut d’esquena a la ciutat. Com en totes les coses hi ha qui no en fa ús, n’hi ha qui en fa un mal ús i n’hi ha que per desconeixement la critiquen.

La Devesa és avui, també, un punt d’interès ciutadà i per això l’ajuntament hi posa els recursos que podrien semblar insuficients. Segurament ho són. Però a pesar de tot s’hi han fet inversions i se’n seguiran fent en el futur. Això no treu que calgui preservar-lo com espai natural, lúdic i esportiu. No són al meu entendre, usos incompatibles. Aquesta zona que s’integra al parc de les ribes del Ter té totes les condicions per ser encara més atractiu per als gironins. Natura i lleure han de conviure si es vol que la ciutat tingui aquell realisme que la fa desitjable, atractiva i propera. Els arbres poden anar acompanyats d’alguna cosa més i, en aquest context, es pot adaptar l’actual pista per convertir-la en un pavelló ben integrat en l’entorn, respectuós amb el parc sense malmetre’l fent possible la simbiosi que sempre hem demanat entre gironins i la Devesa.

En una línia semblant jo en parlava a l’octubre del 2004 quan escrivia que la Devesa es preparava pel gran esdeveniment de l’any: les Fires. Ara, i amb totes les activitats que s’hi fan és imprescindible i urgent un Pla d’usos que satisfaci les necessitats dels gironins amb el més absolut respecte a la condició natural de l’espai, que ordeni i posi límits, que es vigili i s’il·lumini millor. Es tracta d’endreçar les dues necessitats, pel que fa l’arbreda i la seva connexió amb les ribes del Ter i pel que fa a tota l’activitat que s’hi porta a terme. Sostenibilitat de l’espai i ús d’aquest per part de la ciutadania en equilibri i respecte. És per això que aquest espai pot acollir un pavelló de ciutat i també per al barri sempre que no malmeti ni un pam d’espai verd, cap plàtan, es regulin totes les activitats que s’hi porten actualment a terme i es limitin els accessos de vehicles motoritzats. Oposar-hi és incoherent si només ho fem pel nou pavelló i no per a totes i cadascuna de les activitats que al llarg de l’any s’hi fan. Ja sé que algunes impliquen construcció i altres no, però els arbres en això, espero, no hi entenen. Tot fora, res, o sigui…retornar a un passat on hi predominava la solitud i la foscor. Desitjo que l’acampada del mes de març encaixi perfectament en el Pla d’usos que s’ha de redactar i que la reivindicació mantingui la coherència que ha tingut fins ara per demostrar que la Devesa és més molt més que l’arbreda.