La parella estranya

Compartia habitacle amb una criatura estranya. Cada nit, quan apareixia, passejava silenciosament pel passadís i compartíem una mirada inquietant. No l’incomodava la meva presència ni li provocava cap emoció. Fins i tot, tenia el costum de reposar a l’altra banda del llit que havia sentenciat nostre. I no podia dormir.

No era conscient fins a quin punt era real. Sabia que els altres també la podien veure, però no de la mateixa manera. Quan em visitaven amics, aquests parlaven amb ella; reien, jugaven a jocs de taula, s’explicaven anècdotes… I l’enveja s’apoderava de mi i, em calava tan dins, que creia transformar-me en un ésser pitjor que el que m’acompanyava. ¿Com podien contemplar bondat on jo veia un monstre que havia convertit el meu refugi en un infern personal?

Decebuda per la poca comprensió d’aquells que havien interactuat amb ella, a poc a poc, vaig tallar la relació. No sortia de casa. Quan no hi era, pensava en quanta estona tardaria a aparèixer i, quan ho feia, acceptava la incomoditat i l’ansietat que emergia. M’havia condemnat a la meva pròpia i interminable tortura i vaig decidir quedar-me a viure allí.

Els dies començaven a ser tots iguals i els presenciava des del meu llit. La criatura seguia deambulant apàticament pel corredor i, malgrat la meva feblesa, no va atacar mai. De tant en tant ens miràvem i no sabia distingir qui de les dues era la criatura estranya. Potser era un home que estimava fins que el vaig convertir en estrany, però jo em vaig transformar en el monstre irreconeixible.

Komorebi

Aquest article ha estat publicat en Categoria 1, General, Prosa en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *