Històries ocultes

Amb el retruny del timbre de mig matí, els passadissos de l’Institut de Beuda començaven a omplir-se d’estudiants. Sent divendres, una certa exultació es veia reflectida a l’ambient. Dues hores lectives més i ja entrarien al cap de setmana. En Víctor, però, no tenia gens de pressa. L’única assignatura que li quedava per atendre l’havia triat voluntàriament, i demostrava posar-hi un interès particular.

A principis de curs, els alumnes del centre havien rebut un extens fulletó on es descrivien detalladament totes les optatives que hi havia disponibles. En Víctor, que sempre havia estat un noi força indecís, es va limitar a marcar la primera opció que va trobar: Voluntariat a la Residència d’Ancians Beudanenca. Indiferent envers la tria, va signar el full i el va entregar, evitant així la possibilitat de dubtar i quedar-se estancat. Passats dos dies, li van assignar a un home amb el nom de Friedrich Meyer com a resident del qual hauria de tenir cura setmanalment.

A finals de mes es trobava a l’asil en una primera visita. En Friedrich, un home d’uns noranta anys que anava en cadira de rodes, l’esperava a la sala principal. A en Víctor va fer-li la impressió que havia ingressat recentment, i que encara no havia tingut temps d’adaptar-se a l’entorn. En veure’l, l’ancià li va dedicar un ampli somriure i li va donar la mà enèrgicament, tot presentant-se.

A partir d’aquell moment, ambdós es van començar a conèixer l’un a l’altre. La fluïdesa de la comunicació feia que els diàlegs que mantenien fossin engrescadors. En Friedrich havia estat militar a la Segona Guerra Mundial, i sempre li explicava històries de la seva joventut, que en Víctor escoltava amb fascinació.

Havent passat gairebé un any, les ganes d’anar-se veient encara perduraven. Aquell dia, de camí a la residència, tenia pensat fer una trucada important. En Friedrich li havia fet saber que, en quedar vidu, el seu fill se n’havia desentès, internant-lo a l’asil i negant-se a visitar-lo. En Víctor no va tardar a demanar el seu número de telèfon a recepció. Una vegada va haver marcat, va prémer el botó verd i es va quedar a l’espera, fins que una veu ronca va respondre.

La conversa va ser llarga. I molt dura.
—No és l’home que penses, noi. A l’època de la guerra, el meu pare es va posicionar a favor del règim nazi, i el seu fanatisme el va portar a cometre actes horribles. —Aquesta afirmació va anar seguida d’una àmplia enumeració d’atrocitats que li van posar la pell de gallina.

Un cop finalitzada la trucada va penjar, amb les mans tremoloses, i va ser vagament conscient del fet que ja havia arribat a l’asil. Va ser llavors quan va sentir una veu que el cridava. Darrere seu, al mig del passadís i amb els braços oberts, hi havia en Friedrich, que acabava de sortir de l’habitació. En Víctor es va girar, a la vegada que ell li dedicava el seu somriure habitual. Però ja no li transmetia proximitat. I encara menys afecte. L’únic que li infonia era por. Una por que augmentava en recordar tot el que li havia explicat el seu fill. Va ser aquest pànic el que el va impel·lir a donar-li l’esquena i obrir-se pas fins a la porta de sortida, fent cas omís als clams del jubilat.

La gent canvia. Era una frase que havia sentit des que era petit. I no descartava la seva certesa. Tal vegada, en aquell home que creia conèixer ja no quedés res del criminal que havia estat anys enrere. Però, davant la possibilitat d’estar precipitant-se cap a un optimisme equívoc, li resultava difícil prendre una decisió. Li calia temps de reflexió. Potser, l’endemà apareixeria a la porta de l’habitació d’en Friedrich i es disculparia per la seva actuació, deixant-ho tot en un malentès. O, per contra, refusaria tornar a veure al causant de la mort de centenars d’innocents, abandonant a l’home desvalgut amb qui havia passat grans moments. La línia que separava les dues opcions era molt fina, pràcticament imperceptible.

Hog Rider

Aquest article ha estat publicat en Categoria 1, General, Prosa en català. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *