Treballs d’excavació a Picamoixons l’any 1988 – Crèdit foto: IPHES

 

Troballes al Cau d’en Serra,  Picamoixons (Alt Camp)

EDAT DE BRONZE

PUNYAL DE SILEX

FULLA TRAPEZOIDAL

CANÇÓ

L’home de cromanyó

Era pel temps de la prehistòria,

  ara deu fer dos-cents mil anys,

  va venir al món inflat d’eufòria,

  un parent dels orangutans.

  Dret, amb les potes del darrera,

  lluint eslips fets de bisó,

  volia conquerir la terra:

  era l’home de cromagnó!

  L’home de cro, l’home de ma, l’home de nyó,

  l’home de cromanyó,

  l’home de cromanyó no està fet

  de llautó ni de ferro colat.

  Armats amb destral prou lleugera

  de vint-i-dos quilos i mig,

  caçava l’ós i la pantera,

  mal que l’eslip fes un esquitx…

  Davant l’enorme diplodocus

  semblava un “nano” petarrell

  i en començar de caure “cocos”

  prou somiava amb un fusell…

  L’home de cro….

EL PALEOLÍTIC

Des de fa més de dos milions d’anys, fins fa relativament poc, els éssers humans han viscut recollint fruits i caçant animals. Aquest període és el més llarg de la nostra història i l’hem anomenat PALEOLÍTIC ( de “paleo”: ANTIC; I “litos”: PEDRA), degut al fet que entre les restes que es conserven d’aquests moments abunden les pedres que els homes tallaven per fabricar les seves eines.

Una de les àrees on s’instal·laren  fou a la zona del Pont de Goi. Allí muntaren els seus campaments formats per vint-i-cinc o trenta persones. Els devia agradar el lloc, ben comunicat, amb cacera i al costat del riu que els proporcionava aigua i abundant pesca.

 La franja de terreny que es distribueix  entre el Pont de Goi i l’estret de les Roixel·les fou ocupat per un grup de caçadors recol·lectors. Les diferents prospeccions han permès localitzar un còdol i una plaqueta pintades, així com instrumental lític (de pedra), del més divers.

Amb la gran quantitat de sílex que es troba en aquest indret, devien fabricar una gran varietat d’eines, com ganivets, puntes, gratadors, etc.

S’ha recuperat tres peces dentàries, probablement femenines. De l’anàlisi de les restes de la vegetació i la fauna del paleolític que s’ha trobat, es conclou que aquest jaciment es troba

en un dels principals passos migratoris de la fauna entre el Camp de Tarragona i les comarques interiors, la qual cosa féu que es convertís en un punt d’interès per a la instal·lació de grups humans , si no d’una manera permanent, d’una manera semipermanent, dedicats durant el paleolític a la recol·lecció de vegetals, a la caça i també a la captura de cabres i conills.

Així doncs, la situació geogràfica de Picamoixons ha afavorit la seva ocupació des del Paleolític i durant al llarg de la prehistòria.

L’establiment de gent al Pont de Goi durant el Paleolític es féu per temporades, és a dir, els qui l’habitaren eren gent nòmada.   

A les darreries del Paleolític, un altre grup de caçadors

habitaren, estacionalment, una balma situada a l’actual Picamoixons. En aquest abric instal·laren un bon foc i feren un empedrat amb còdols procedents del riu Francolí.

LA VEGETACIÓ

En aquells temps, les terres de l’actual Conca de Barberà eren una gran praderia, mentre que la costa estava poblada per boscos de pins i xiprers.

L’ALIMENTACIÓ

La base de l’alimentació d’aquella gent era el cavall salvatge que corria pels contorns. A la primavera i a la tardor, els cavalls feien habituals migracions entre la praderia de l’interior i les planes costaneres buscant noves i millors pastures. És per això que les persones s’anaven traslladant d’un lloc a l’altre darrere dels animals.A la primavera, el cavall anava cap a la Conca i a la tardor retornava cap a la costa, sempre passant per l’estret de la Riba, on eren caçats fàcilment per la gent instal·lada a la balma de Picamoixons.

Aquesta dieta basada, principalment, en la carn de cavall, la complementaven, de ben segur, recollint vegetals i caçant conills i cabres salvatges que abundaven per les serres de Prades i Miramar, a més de mol·luscs marins portats des de la costa.

COM VIVIEN AL PALEOLÍTIC?

ON S’AIXOPLUGAVEN?:

Dins de balmes o coves de poca profunditat i, per tant, eixutes. Preferien les encarades cap al migdia en llocs assolellats.

EL FOC:

Era un veritable tresor. En un principi no el sabien encendre, el recollien de la pròpia natura (llamps) i el protegien perquè no s’apagués. Amb el temps, aprengueren a encendre’l fregant molt de pressa una vareta de fusta dura damunt d’una tauleta de fusta tendra, on el calor inflamava una mica de molsa seca.

El foc els escalfava, els allunyava les feres que rondaven pel campament, els rostia la carn, els permetia endurir les seves armes de fusta, i el fum, foragitava els mosquits.

TRANSPORT DE LÍQUIDS:

Utilitzaven carbasses o bots de pell d’animal ben cosits i, segurament, també tenien de fusta buidada.

ESCALFAR AIGUA:

Tiraven pedres que havien escalfat a les brases del foc.

  EINES I ESTRIS:

Fabricaven armes o instruments dels ossos dels animals ue es menjaven. Les pells eren adobades i servien per fer vestits. El greix per fer llum i barrejat amb terra, per pintar. Els tendons servien per fer fil per cosir les pells.

EL NEOLÍTIC

Fa uns dotze mil anys, el clima, i per tant, la flora i la fauna de la Terra, canvià, i els habitants d’algunes zones van aprendre a utilitzar nous recursos per a viure.

NOUS APRENENTATGES

Van conèixer la possibilitat de sembrar i de recollir dintre d’uns períodes més o menys fixos. Així va aparèixer, doncs, l’agricultura.

 També van aprendre altres mitjans més racionals per obtenir carn de forma més contínua. Van aprendre a domesticar els animals. Sorgí, així, la ramaderia.

La cacera, la pesca i la recol·lecció de fruits o mol·luscs, però, no foren abandonats, sinó que es convertiren en complements de la seva dieta.

Amb aquestes tècniques, la humanitat començava a adquirir un cert domini de la natura.

Aquest nou període, iniciat amb l’agricultura, és anomenat NEOLÍTIC  ( de pedra nova), ja que les eines trobades ja són de pedra treballada i polida.

L’adquisició d’aquestes tècniques comença a sorgir a Catalunya el 5000 a.C.

COM VIVIEN AL NEOLÍTIC?

ON S’AIXOPLUGAVEN:

Ja no eren nòmades, ja que l’agricultura i la ramaderia els va fer que habitessin un lloc fix, on llauraven la terra i pasturaven els ramats. Vivien en grups petits de 30-50 persones dins de cabanes construïdes amb branques i fang sec sobre sòcols de pera. També vivien en balmes i coves perquè els era còmode i tradicional.

EL FOC:

Es conserva bé, es produeix de forma espontània (pedra foguera, fusta).

RAMADERIA DE L’OVELLA:

Fou la base del seu menjar, però també van domesticar cabres, bous i porcs.

EMMAGATZEMAR  AIGUA I ESTRIS:

Feien servir gerres de força grandària. Amb els óssos treballats feien agulles per subjectar vestits i pentinats. Amb petxines, dents d’animals i pedres de colors, feien collarets.

CERÀMICA:

Invenció d’aquesta època. Apareix a l’Orient Mitjà fa uns 8.000 anys. Servia per emmagatzemar líquids i cereals. Al principi es feia d’argila assecada al sol, però van descobrir que coent-la adquiria més duresa. La decoraven.

 L’EDAT DELS METALLS

 (DE COURE, DE BRONZE I DE FERRO)

 A poc a poc les comunitats d’aquesta època van anar aprenent a utilitzar nous materials, principalment metalls, amb els quals poder construir  les seves eines, segons el metall s’ha subdividit en:

·        CALCOLÍTIC (PREDOMINA EL COURE)

·        EDAT DEL BRONZE (PREDOMINA EL BRONZE)

·        EDAT DEL FERRO (PREDOMINA EL FERRO).

Algunes de les troballes de les nostres contrades fan pensar que algunes comunitats van modificar la seva manera de viure. Sobretot dues d’aquestes característiques, la construcció de monuments amb grans pedres (megàlits) i el fet de començar a utilitzar alguns metalls en la confecció de petits objectes.

D’aquests tipus d’enterrament  col·lectiu en tenim un exemple a Picamoixons, el Cau d’en Serra, on van aparèixer les restes de dotze individus (una bona part han estat considerats com a pertanyents a gent jove) acompanyats d’un aixovar riquíssim d’instruments de sílex: ganivets, punyals, puntes de fletxa, fulles allargassades de falç que s’emmanegaven amb pals de fusta i que han estat considerades com objectes rituals o honorífics; punxons d’os i collarets fets de grans d’esteatita, turquesa, os, petxina finament treballats i perforats; coure obtingut per fundició així com ceràmica.

El cau d’en Serra fou utilitzat com a cripta sepulcral pels voltants del 2000 a.C.

D’altres exemples són:

·        Cova del Mas del Gat (Figuerola)

·        Cova del bosquet (Mont-ral)

·        Cova Gran (El Montmell)

·        Abric de Pedrafita ( El Montmell)

·        Avenc de les Abelles (Mont-ral)

·        Cova de la Moneda (Mont-ral)

·        Cova dels Moros (Mont-ral)

COM VIVIEN A L’EDAT DELS METALLS?

L’HÀBITAT:

Ela agricultors feien poblats prop de les terres, en cabanes o bé en abrics o coves que els protegien del vent.

Les comunitats de pastors vivien en terres altes i muntanyoses, els quals construïen monuments amb megàlits.

Durant l’ultima etapa apareixen els poblats amb veritables nuclis “proturbans”, sempre situats en llocs alts i dominants.

La casa és una llar on es recull el menjar i es guarden els atuells i estris (no només refugi de fred o passar la nit).

LA MINERIA I LA METAL·LÚRGIA:

Apareix la mineria i l’explotació de la sal. Però l’activitat veritablement nova va ser la metal·lúrgia (fondre el metall) que els permetia fabricar un major nombre i diversa de peces per fer armes i estris de cuina.

Barrejaven coure i estany i produïen bronze, més dur que el coure (or batut i aram) i l’estany. Més tard, el ferro.

EL COMERÇ:

Començaren a arribar pobles vinguts de la Mediterrània oriental perquè les seves terres eren pobres en estany, material abundant a la Mediterrània occidental. Aquest contacte entre pobles va produir una influència cultural.

ELS ENTERRAMENTS:

Les persones van anar adquirint unes idees religioses cada vegada més complexes i les sepultures van anar adquirint més importància.

Els enterraments es feien en coves sepulcrals (cau d’en Serra). Als morts els acompanyava un aixovar (objectes metàl·lics, armes, joies o ceràmica).

Una altra forma d’enterrament són les grans construccions megal·lítiques (Dòlmens…) i menhirs.

Més tard començà la incineració o cremació. S’enterraven les urnes de ceràmica amb la cendra i l’aixovar.

LA CERÀMICA I L’ARTESANIA:

Es va difondre i es va desenvolupar àmpliament.

 LES CONSTRUCIONS MEGALÍTIQUES

Els menhirs són monòlits col·locats verticalment però no se sap
segur quina era la seva finalitat (senyals funeraris, una marca per
separar pobles o tribus, divinitats adorades…).

Els Dòlmens són construccions megalítiques funeràries. La immensa
majoria presenten una petita cambra rectangular, feta de tres o quatre
lloses de pedra laterals i una sola de coberta.

Tenim un exemple proper al Montmell: El Menhir de Pedra Alta a

Can Ferrer.

EL MENHIR DEL MONTMELL

 Està situat a can Ferrer (El Montmell) entre les demarcacions de Vila-rodona, Rodonyà i La Joncosa del Montmell.

És la resta megalítica més meridional de Catalunya.

Alguns autors sostenen que marquen divisions entre pobles o tribus; d’altres pensen que són pedres commemoratives; d’altres que indicaven camins ramaders; uns altres que eren representacions fàl·liques, és a dir, la força generadora de vida.

Hi ha científics que pensen que eren imatges de divinitats adorades i d’altres que eren senyals funeraris, que és el més extès i sembla més satisfactori.

 LA LLEGENDA DEL MENHIR DEL MONTMELL

 A primer cop d’ull, aquest menhir té l’aparença d’una dona embolcallada en una túnica.

 FAULA

 “ Una dona anava, tot filant, amb una grossa pedra al cap per dur-la a Tarragona, on bastien la Seu quan pel camí va trobar-ne una altra que ja tornava, la qualli va dir que ja havia fet tard, perquè la Seu ja estava llesta. Aleshores la primera dona va deixar anar la pedra a terra, que va romandre clavada tal com es veu ”.

BIBLIOGRAFIA

. Fabra Salvat, Ester; Cunillera i Miquel, Josep i Robusté i Claravalls, Montserrat: Els Orígens . Ed. IEV, Col·lecció Per conèixer L’Alt Camp, Valls.

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.

. Boj i Cullel, Isabel: Retorn a la Prehistòria. Ed. Rafael Dalmau. Col·lecció Nissaga, 19. Barcelona, 2000.