s. V fins  s. XII                                        fins                                                              s. XII fins  s. XV

L’alta edat mitjana                                                                                  La baixa edat mitjana 1492

Si tenim en consideració els topònims de Picamoixons, malgrat no tenir prou documentació del període altmedieval, es pot observar que els topònims d’ Espinavessa, Pont de Goi i Rocabruna apareixen en diferents escrits d’aquesta època. Els dos primers es troben a la carta atorgada el 23 d’agost de 1155 per Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i per l’arquebisbe Bernat de Tort als habitants del lloc Espinaversa, amb la qual es concedia la lliure propietat del lloc, a canvi de delmes o tributs que es pagaven a l’església consistent en la desena part de la collita. També havien de pagar les primícies o l’impost que cobraven els senyors sobre els primers fruits que es recollien del camp, i  el reconeixement del senyoriu d’ambdós donants, és a dir, el règim de poder que exercien els propietaris d’una terra sobre el territori i que podia incloure la població (havia estat iniciat durant l’imperi romà).

Setze anys després es concedeix la carta de població de Rocabruna, el 16 de novembre de 1171, en que el rei Alfons el Cast i l’arquebisbe Guillem de Torroja fan donació del lloc a favor de Pere de Vilagrassa i la seva muller Viva per fortificar-lo i repoblar-lo.

El 20 de juliol de 1183 l’arquebisbe Vilademuls va concedir el dret de ferreria a Ramon Ferrer pels llocs de Valls, Espinaversa i Picamoixons.

L’HABITATGE MEDIEVAL: EL MAS

El pagès no propietari o el petit propietari vivien en una casa molt pobre. L’habitacle més típic dels primers temps medievals era uns construcció rectangular d’una sola planta i teulada a una vessant.

Al costat de la casa i havia el graner, el celler i la cort del bestiar. Cada pagès tenia un petit ramat d’ovelles, algun porc i algun bou. Les gallines, i els ous que donaven, ajudaven a completar l’alimentació familiar. Tampoc faltava un rusc per les abelles que produïen cera i mel, que era el sucre de l’època.

El treball del pagès estava regit pel sol.

Tots els membres útils de la família col·laboraven en les tasques de conreu i de ramaderia. La tasca del camp es realitzava en zones de secà (cereals, vinya, olivera…) o de regadiu (plantes d’hort, alguns arbres fruiters, lli i cànem).

La dieta bàsica del pagès i de la seva família estava formada per: pa, llegums, hortalisses, ous, derivats del porc, mel, llet, formatges i algunes vegades peix salat o fresc.

De tota manera la vida del pagès estava en constant perill. Una sola mala collita el convertia en un pobre ple de necessitats i deures.

Conte Medieval

ELS ESQUIROLS

Temps era temps hi havia, en un poblet medieval

Un baró de mala jeia, que a tothom volia mal.

Amb carrossa d’or i plata passejava tot superb

Pel seu terme que moria d’esquifit i famolenc.

Xics i grans mig morts de gana, li sortien al seu pas,

demanant-li amb ulls plorosos, que tingués d’ells pietat,

però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro:

“ A pencar mals abelles, necessito molt més or”.

Els diumenges a la tarda organitzava un gran joc:

“ Vilatans vinga a la festa, a la festa de la mort!

Vull setze joves per banda amb espases i garrots

A fer d’escacs a la plaça i que guanyin els més forts”

Xics i grans, mig morts de pena li sortien al seu pas,

demanant-li amb ulls plorosos, que tingués d’ells pietat,

però ell somreia i burleta els cridava amb veu de tro:

“ A jugar, vatua l’olla, que a mi m’agrada aquest joc!”

Un joglar passà pel poble, avançada la tardor,

que amb senzilla veu cantava i així deia la cançó:
” Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa, l’haurà de guanyar amb suor”.

Xics i grans tots l’escoltaven, li donaven la raó,

els naixia l’esperança, van anar a trobar el baró,

però ell somreia i burleta, els cridava amb veu de tro:

“ Us faré tallar una orella, si escolteu al trobador ”.

Els vilatans es negaren a pagar més els tributs,

a palau armats anaren i parlaren sense embuts:

“ No et volem per baró nostre, no et volem ves-te’n d’aquí,

Que si et quedes, ai de tu, a la forca has de morir ”.

Xics i grans, tots a la una li cantaven la cançó:

“ Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor “

Però ell callava i de ràbia se li corsecava el cor,

Mentre el poble repetia la cançó del trobador:

” Ai del poble, ai de la vila, que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa, l’haurà de guanyar amb suor”.

El rei Jaume I– Auques-Qui era?

BIBLIOGRAFIA

. Bolós, Jordi: La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval. Edicions 62. Barcelona, 2000.

. Platt, Richard: Castle Diary. Ed. Cercle de lectors. Barcelona, 1999.

. Rius i Jové: Aproximació a la història i a la toponímia de Picamoixons. Ed. Cossetània. Col·lecció: Rocabruna, Picamoixons 1997.