Les experiències científiques de la doctora Kubler-Ross permeten confirmar que la mort és un passatge cap a una altra forma de vida. Ens fa comprendre que l’experiència de la mort és gairebé idèntica a la del naixement, ja que es tracta de l’inici d’una altra existència, el pas a una nova consciència en la que continuem experimentant, sentint , veient,… i continuar el creixement espiritual. Gràcies a ella sabem qu hi ha una llum que brilla al final i que a mesura que s’aproxima el final es fa més clara i intensa, i la persona se sent plena d’amor, el més gran que ens poguem imaginar.
És una obra molt interessant per tal d’ intentar comprendre el nostre gran misteri, el a tothom preocupa: la mort, per aquest punt d’ impossibilitat de saber realment com és el final de la vida.
L’obra narra les últimes hores de la vida de Max Estrella, un antic poeta ja ancià, que va tenir en alguns moments un cert reconeixement. En el seu pelegrinatge per un Madrid fosc, sòrdid, marginal, l’acompanya Don Latino de Híspalis i altres personatge de la bohèmia madrilenya de l’època. En els seus diàlegs s’hi mostra una forta crítica de l’Espanya oficialista i a la situació política i social. L’obra acaba amb la mort de Max Estella i es perllonga amb la seva vetlla.A partir de la figura de Max Estella es fa evident la mort i el fracàs i el llibre es converteix en una paràbola tràgica de la impossibilitat de viure en un país injust i opressiu com era l’Espanya de la Restauració.
Llibre de poesia que s’allunya de la concepció modernista de l’època. En ell veiem que no importa tant la forma, la musicalitat, la bona rima si no si conta res. El verb és el més important perquè expressa el temps, la temporalitat que considerava essencial. No obstant això, no li dóna tanta importància com a l’espai. La poesia és l’expressió íntima del sentiment del poeta, però vol ser també universal. La poesia és el diàleg d’un home amb el temps. El poeta pretén eternitzar el temps objectiu per tal de que esdevingui subjectiu, que romangui el temps del poeta i així sigui universal.
Una vegada hi havia a Alemanya una vila molt bonica, Pimburg, banyada al sud per les aigües del riu Weser. Quan comença aquesta història, fa més de sis-cents anys, els pimburguesos i llur vila eren víctimes d’un terrible flagell: les rates! N’hi havia tantes i eren tan grosses que atacaven als gossos i es menjaven els gats. Quant als aliments, ho devoraven tot: piles de formatge, barrils sencers d’arengades, tastaven la sopa de les olles i feien el riu als barrets dels vilatans. A més a més, una remor de xisclets impedia que les comares s’assabentessin de les xerrameques de les veïnes. Un dia els pimburguesos van decidir reunir-se davant la casa de la vila…
La tardor de l’any 2004, l’arqueòloga sueca Louise Cantor, que dirigeix unes excavacions al Peloponès, es disposa a tornar al seu país per participar en un seminari sobre els enterraments de l’Edat
Anna, Annona, Nona. Dissenyada gràfica per accident, autònoma de la vida, introspectiva, sempre calculant, equilibrant la balança, posant el comptador a zero per continuar endavant. I en Manel, Nel, Nelet, la seva parella, tan a prop i tan lluny, tanta necessitat i tanta ràbia soterrada. És fàcil que les coses canviïn de sobte, i a la Barcelona